divendres, 20 de novembre de 2015

On està el Jaume?




Estava convençuda que aquell no era el Jaume. Sí, tenia el seu aspecte, havia saludat només entrar, havia mirat el terra i havia dit,
-com és possible tenir un terra tan brut! Feu el favor de recollir els papers de terra. Que cadascú n’agafi un.
-Traieu els llibres i les llibretes. Obriu per la pàgina 222, per la 222 del llibre de català. 222.
I després encara havia respost als que s’incorporaven més tard,
-222, del llibre de català
I encara els més perduts,
-222
També havia fet la brometa seva quan la Jensy, després d’un quart d’hora de classe sobre els diftongs i la separació de síl·labes havia dit,
-Pots repetir-ho?- li va dir recolzada a la paret i sense gaires ganes de saber la resposta.
-Des d’on?  Des del  principi?- li va dir somrient
I llavors deia el mateix de sempre. Què pesat!
-          Hola, bon dia, sóc el Jaume, el vostre professor de català. Avui s’inicia el curs. Des d’aquí, Jensy o una mica abans?Posem per cas Prehistòria? ( i llavors es posava a fer l’home de les cavernes)
Vull dir, feia i deia el mateix però no era ell. La mirada, la veu, no sé. Alguns dels meus companys també s’havien adonat ja que ja m’havien arribat dues notes des de diferents llocs.
La Maria em va passar el paper que deia
-¿Què le pasa a este?
L’Òscar m’havia llençat una bola de paper que va caure sobre la pàgina 222 del meu llibre. En obrir-la em vaig trobar la mateixa qüestió,
-¿No te parece que el profe està muy raro?
A totes dues notes vaig respondre el mateix.
-El profe es falso.
Les hi vaig passar i vaig mirar l’expressió  dels meus companys en llegir-les. Després  em van mirar i, tant l’Òscar com la Maria, em van fer cara d’estranyesa. El van observar mentre separava síl·labes a la pissarra i tots dos em van fer un signe d’aprovació, d’estar d’acord amb mi.
 Els seus moviments eren mecanitzats, la seva veu tenia un so metal·litzat i bellugava el cap com fan les mosques quan volen. No sé...,com  a impulsos. La seva lletra s’entenia a la perfecció. On estaven aquelles e tan estranyes de l’autèntic Jaume?
Vaig decidir enviar-li una nota a l’Hèctor per a fer-li saber el que pensàvem alguns de la classe. Amb traça i punteria li vaig fer arribar el tros de paper embolicat que va anar a petar sobre una de les cares que acabava de dibuixar sobre la taula.
-          Tio, no ves que el profe està raro que te cagas?
L’Hèctor em va mirar, em va fer el gest internacional de fotre’m una òstia i de sobte mira al suposat Jaume i li diu,
-Profe, para un momento. ¿Tu no seràs por casualidad un robot?
El profe es va girar i li va dir,
-Calla, Hèctor i deixa’m anotar tot el llistat de paraules i després us ho explico.
En sentir el que havia dit l’Hèctor, la Salomé va voler fotre merdé i va dir,
-És verdà, el profe no es el profe. És un robot.
I la Natàlia, que no sabia a què venia tot allò però s’hi apuntava a qualsevol tipus de claca, de seguida s’hi va posar a cridar
-Uala!, es verdá, el profe es un robot, es un robot, es un robot
 i tota la classe, inclòs jo, ens vam posar a cridar a cor,
-Robot, robot, robot, robot eeeeeeeeeeeeeeeeeeooooooooooooooooooo
Llavors el profe va cridar,
-calleu! calleu!
- Ja està bé.! Natàlia, calla!
-Hèctor estaves més maco callat!
-Com sempre, has de ser tu, Salomé!
-Calleu o ens quedem tots a recuperar el temps a l’ una trenta!
Tothom va callar i ell es va posar a dir,
-Escolteu un  moment el que us diré i després ho copieu al vostre dossier o llibreta:
La waw i la iod no són ben bé vocals, són semiconsonants, i, per tant, les paraules com iaia, iogurt, iode, se separen així, ia-ia, io-gurt, io-de i això també passa amb paraules com cauen, mouen, que se separen ca-uen i mo-uen.
Ho enteneu?
Ara us ho dicto. I en aquest moment, i després de veure com un rajolinet de suc lilós (quin fàstic!) li queia de la templa dreta em vaig posar dempeus i vaig dir,
-El profe es un robot, es un robot, es un robot.
I tota la classe es va posar dreta com jo i van començar a corejar la meva consigna i a picar de mans a la taula, cada cop alçant més la veu i fent un xivarri més i més gros i estrident. El profe no sabia on ficar-se i amb les mans ens feia senyals de silenci, però allà ningú parava. Tothom estava esbojarrat cridant això del robot, robot, robot i tot d’una el profe es va seure a terra, a sota de la pissarra i va tancar els ulls. Semblava mort. Ens vam callar de cop.
Ens vam cagar de por.
 La Jéssica va sortir corrents de classe i de seguida, va tornar amb la Pepa, el Jordi, el Martí i l’Oriol. El Martí va dir,
- Jaume, Jaume
El va girar cap endavant, li va alçar la camisa i va mirar-li l’esquena. (Però què li estava fent?) Va alçar el cap i li va dir a la Pepa.
-No hi ha res a fer. És el sistema operatiu. Està cremat.
Van agafar aquella cosa dels braços i les cames i se’l van endur. A la classe es va fer el més absolut silenci. La Clarissa i la Caren van sortir al passadís per veure com se l’enduien. Ens vam quedar bloquejats. Ningú sabia què dir.
Van passar uns tres minuts de silenci sepulcral i es va presentar el director a la classe. Va tancar la porta i ens va dir que,
-          El model XSD123 encara està en fase de proves. Tranquils que ara vindrà un professor de guàrdia.
Ja està. I se’n va anar.
No vam entendre res. ??? Encara la flipem.
No sabem que se n’ha fet del Jaume. A casa, mentre sopàvem,  he sentit alguna cosa sobre les retallades de professorat. Es veu que el Departament d’Ensenyament vol estalviar diners i ara posen androides a les aules.

Qué fuelte!

SEQÜELA

El professor havia tornat. Després de tres mesos de baixa, s’havia incorporat a les classes.
Ja en teníem ganes. Havíem tingut una substituta que tenia la dèria de l’ortografia i sempre ens restaven molts punts per faltes; i així ens treia totes les ganes d’estudiar.
Quatre accents, dos imperfets amb b alta i una majúscula no posada fan un total de menys un punt”
En Manel no era tan primmirat. Havies de fer una autèntica destrossa de la llengua per a restar-te un punt.
·         Manel, com és que has estat tant de temps fora?- li va demanar el Miquel, el delegat de classe
·         No us ho han dit? Em van operar.
·         De què? – van coincidir la Mariona i l’Octavi.
·         Del cap
·         Del cap?- va fer la majoria de la classe.

 El Manel tenia moltes migranyes. Sempre se’l veia amb el gest adolorit per mal de cap, i ens deia, calleu o m’explota el cervell. Ens va fer saber que després de moltes exploracions li havien trobat un tumor benigne. Una bossa d’aigua era la causant dels diaris mal de caps. I van decidir operar.
·         Sí, del cap- Va fer davant la nostra cara de por.
·         Te’l van obrir com a la peli d’Hannibal Lècter?- va saltar el pesadet del Cristian.
·         No. Em van fer un forat amb una broca i un trepant, gairebé com els que feu servir a tecno. Bé, una mica més polit tot plegat.
·         Com?- va voler saber de seguida un inquiet Miquel.
·         Doncs així- i va posar l’índex sobre la templa i l’anular cap amunt, com si simulés una pistola, i tot seguit va fer un esgarrifós so de màquina de foradar davant la cara de fàstic de moltes ties.
FFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRUUUUUUUUUUUUUUUU

Després tots ens vam posar a riure ja que el to humorístic de l’explicació del profe ens convidava a fer-ho.
·         I ja estàs bé del tot? – li va xiuxiuejar la tímida Mariona
·         Sí, gràcies. Ara puc afirmar que ja no em fa mal el cap. Ara tan sols tinc maldecaps per posar-me al dia el més aviat possible.
·         A mi el meu pare sempre m’ha dit que les operacions del cervell són molt complicades i que sovint deixen seqüeles- va dir el Gerard des de la darrera fila.
·         Se què? – va fer el Cristian
·         I tant! Sí que ho són. Em va fer molta por decidir-me a ser intervingut.- va dir el profe fent cara de terror
·         I doncs, t’ha quedat alguna seqüela?- va insistir en Gerard, que s’havia adonat que no li havien  respost
·         Se què?- va atacar de nou en Cristian.
·         Seqüela, Cristian. Alguna cosa que no acabi de rutllar com a conseqüència de l’operació. Vols dir això, no és així, Gerard?
·         Sí, sí, això mateix- va respondre somrient.
·         Doncs, sí. Me n’ha quedat una. – va dir en Manel davant la nostra excitada curiositat.
·         Quina? Quina? – van demanar 15 o 20 dels 25 que érem.
·         No puc pronunciar una consonant.
·         Què?
·         Quina?
·         Quina?
·         La hac- va dir somrient.
·         La hac és muda. És mentida- va saltar el Gerard.
·         No. Ara de veritat. Estic tan content de la meva nova salut que he perdut les ganes i capacitat d’enfadar-me. Així que aneu amb compte. No em feu enfadar que no puc fer-ho. D’acord?
·         Tots ens vam posar a riure,


i juro que ho vam intentar.

diumenge, 18 d’octubre de 2015

1r ESO A. El nucli del SN és el nom.




Aquest matí, a primera hora,  quan estàvem a punt de fer classe de català amb el Jaume, han picat a la porta. Encara no havíem tret la llibreta i entra la directora i li diu al profe que a  partir d’aquell moment i fins a dos quarts (hora fixada  en la qual  li havien promès que ja quedaria restablert el servei) no podríem utilitzar la lletra a; ni en majúscules ni en minúscules. He entès que li havia trucat l’encarregat del servei d’abecedari del Departament d’Ensenyament i li comunicava que hi havia un tall de subministrament de la lletra. I res més. I ha marxat.

 El profe ha mirat el rellotge de la paret i després ha posat cara de fer càlculs horaris. Vull dir, ha mirat cap al seu interior, simulant que es menjava una ungla.


 Hem tret la llibreta, hem anat a l’apartat de gramàtica i, un cop preparats, el Jaume ha començat a parlar sobre  la categoria del nom i, mentre explicava, anava anotant la teoria a la pissarra. He de reconèixer que jo no estava gaire atenta perquè també calculava quina repercussió tindria l'absència de la a en la propera mitja hora. El profe s’ha adonat de la manca d’atenció general, ha parat màquines, ens ha convocat amb un llarg silenci i ha dit que fèiem un gra massa; que deixéssim un espai en blanc allà on havia d’aparèixer la primera de les vocals, com ell havia decidit  fer a la pissarra. Hem pres aquesta opció  perquè ens ho ha dit molt convençut, com si ja estigués avesat a resoldre aquesta mena de problemes tècnics que, si més no, jo  no acabava d’entendre.

El nucli del sint.....gm..... nomin....l és el nom.



 H... dit que qu..n  l..  lletr...  tornés .....  fluir j.... ompliríem els buits deix...ts.  

dilluns, 14 de setembre de 2015

VENTADA


El dia 25 de gener va ser un dia de fort vent. Les bosses voleiaven pel cel, la roba estesa es recargolava entre els fils dels estenedors. Mànigues de camisa i camals de texans s’entortolligaven, mentre sostenidors, calces i calçotets perdien les formes i esdevenien manyocs de roba amunt i avall.
Sobre els camps de blat semblava que aterressin helicòpters, els arbres fruiters vinclaven les branques i milers de fulles seques intentaven baixar a terra i no podien, atrapades en bufaruts grisos i embogits.
La meva amiga Mireia, que és de l’Alt Empordà estava molt enutjada ja que de res havia servit anar a la perruqueria. Maleïa els 30€ llençats a les escombraries. Em deia que no recordava una ventada tan forta. I m’ho deia mig espantada i això que està avesada a la tramuntana.

 Estava clar, que avui era l’aniversari de moltíssima gent i en milers de llars es bufaven milions de petites espelmes enceses sobre dolços pastissos. 

dissabte, 12 de setembre de 2015

UN PÈL DE CONILL


 La setmana passada va haver un problema dels GROSSOS a l’institut. Sort que a hores d’ara tot està en calma i ja us ho puc explicar sense aquest  Ai al cor que em corsecava.
 El Valentín, el meu alumne de tercer, sempre estava amb la cançoneta que
·         Profe, ja saps que sóc aprenent de mag, (el curs passat  ja m’havia fet alguns trucs amb cartes i una vermella bola d’esponja que feia desaparèixer entre els seus dits i els meus ulls ) quan em deixaràs que faci un espectacle de màgia a classe?
·         Valentín, el dia següent a que aprovis tot, la classe serà teva.
·         M’ho jures?
·         T’ho juro i t’ho prometo.
MMMMM! Un moment, m’ho rumio, acabo de comprometre’m i necessito seguretats.
·         A banda dels truquets que em fas de tant en tant, saps fer màgia?
·         Sí, sí. M’agrada molt. Estic aprenent. Un amic m’ensenya, veig vídeos i llegeixo llibres. Tranqui, profe. El més difícil serà que ho aprovi tot. Ets una mica exigent. I si tan sols em queda una?
·         ENA O
I va arribar el dia que en Valentín em va posar el butlletí de notes sobre la taula.
·         Nois i noies. Demà, dimarts a la tarda no farem classe. El vostre company Valentín ens farà un espectacle de màgia.
·         OÉ,OE,OE,OE,OE,OE
I així va ser i així va anar:
Després de sorprenents jocs de cartes i monedes, que apareixien i desapareixien, je, je, per art de màgia,  de la bossa d’esports que duia va treure el clàssic barret de copa. Tothom estava expectant. Va dir unes  paraules inintel·ligibles , màgiques, imagino;  mentre amb la vareta anava donant copets estratègics a l’aire.
I alehop!
Van aparèixer  les orelles i els bigotis d’un espantat i simpàtic conill blanc. Es va produir una gran excitació. Tothom volia tocar l’animalet, s’acostaven a la taula mentre corejaven el nom del Valentín
·                    ESE VALEN, ESE VALEN, TIN, TIN. ESE VALEN, ESE VALEN, TIN, TIN.
I va passar que mentre es passaven i acaronàvem el conillet, del barret que havia quedat abandonat sobre una cadira, vam veure sortir un altre conill, i després un altre i un altre i un altre. Tot era xerinola, riures i crits d’entusiasme fins el cinquè. La cara d’estupefacció de l’aprenent de mag em va fer sospitar que la cosa no estava controlada. Els conills ja corrien per la classe i del barret de copa no paraven d’aparèixer bigotis i més orelles. Corredisses amunt i avall, persecucions i carícies a parts iguals. Tothom estava molt engrescat i feliç. Tots menys el Valen i jo.
Amb la cridòria no havíem sentit ni el timbre de les cinc. A i 10 la senyora de la neteja va obrir l’aula i ja teníem rondant per ella 15 conills de tots colors i formes.
·                    Què feu encara aquí? Ja fa estona que ha tocat el timbre. Tothom a casa. Això són conills? Què hi fan aquestes bèsties corrent pel terra. Com es caguin...
I així va ser, tothom va marxar i allà ens vam quedar tots tres amb aquells animals i el barret que no deixava de parir. Vaig fer sortir  la Trina i li vaig dir que tanqués la porta.
·                    Valentín?
·                    No sé, profe. Demà ho soluciono.
·                    Demà? I què fem amb aquestes bèsties?

I em va explicar que a vegades les coses no surten com vols i que segur que jo algun dia no m’havia  explicat bé i que havia  confós dates i accents. Jo treia foc pels queixals mentre els veia córrer  amunt i avall; i un d’ells em llepava la sabata.  Estava molt angoixat i necessitava urgentment una resposta. Ell no mostrava un especial nerviosisme. Em va demanar de fer una trucada. Va parlar amb no sé qui i en acabar em va dir que demà ho solucionaria.
·                    Demà?
·                    Sí, profe. Demà ho soluciono.
·                    Com? Sí és un continu. Cada cop surten més. Ja deuen haver 30 o 40
·                    Profe, ets una mica exagerat. –em diu amb tota la calma- Bé, el cas és que demà portaré un llibre i faré un anticonjur.
·                    Com?
·                    El meu col·lega m’ha dit que em deixarà el Desfacer entuertos. Es tracta d’un llibre que conté tot de paraules màgiques per solucionar coses com aquesta.
·                    Però això passa sovint?
·                    No creguis. Algunes vegades. Segur que l’he cagada en el conjur. Sí, segur que he dit una fórmula multiplicativa.
·                    Clar, segur que és això-vaig apuntar irònicament- I el teu col.lega no podria venir i donar-te el llibre i solucionar-ho tot ara mateix.
·                    Que va profe. Tinc bàsquet i ja faig tard. Si no entreno, el míster no em posa en els partits.
SILENCI A QUADRES. Maledicció per dins i la concebuda dita picotejant el meu cervell Si no vols pols no vagis a l’era, si no vols pols no vagis a l’era. A qui se li ocórrer deixar fer màgia a aquest tal·lós. M’he deixat ben enredar. Grrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr!
·                    Farem una cosa. Tancarem la porta, te’n vas a entrenar, però el barret te’l fiques a la bossa i no m’expliquis més collonades.
·                    És que...
·                    A tres quarts de vuit et vull veure aquí amb el llibre i la solució. Tres quarts de vuit. Això ha d’estar arreglat abans que vinguin els teus companys.

Li vaig dir a la Trina que no netegés la classe i que no obrís la porta. Em va dir,  Ai! Pobres animals, tota la nit per aquí solts i sense una trista pastanaga.
  • Qui els ha portat? D’on han sortit?
  • Ara no puc. Demà t’ho explico tot. Tranquil.la que ja me n’ocupo. La classe la netejarem aquest alumne i jo.
  • Aquest és una mica trapella, oi?
  • Sí, sí. Adéu.

Després d’una nit que necessitava urgent, ens vam trobar a la porta i vam entrar de seguida que la conserge va treure l’alarma del  centre. Vam arribar a la classe, vam obrir el llum i vam veure en una de les cantonades de l’aula una muntanya de conills dormilegues. La veritat és que el meu problema era molt tendra i pelut.
  • Valentín. DALE!

El noi va treure de la motxilla el Desfacer entuertos  i em va dir, profe, tranqui; funciona. Ahir, mentre anava a bàsquet, em van sortir tres més dins la bossa. Vaig trucar al meu entrenador que arribaria tard i vaig anar corrents a casa del meu col.lega. Un cop allà, ell ja em tenia preparada la  pàgina  “Problemes amb repeticions;  secció barrets de copa, conills i coloms”. En un moment vam retornar dos conills cap a dins. El tercer li va fer gràcia i se’l va quedar. Era especial, tenia una orella blanca i l’altra negra.
  • Valentín, DALE!

I sort que va ser cert. Va dir l’anticonjur. Vam agafar les bestioles mig adormides i, una a una, les va encabir dins el barret i les va fer desaparèixer mentre feia (jo crec que fantasmades) moviments estranys amb la vareta. Res, després un cop d’escombra i aquí no ha passat res. Es veu que els conills que apareixen són com de mentida ja que a la classe no hi havia cap resta orgànica,  ni  pipi ni  caca. Això ens va ajudar a tenir-ho tot enllestit quan van començar a entrar els meus adormits alumnes.
Encara ara vaig trobant pèls de conills en algun que altre malson.

MAI MÉS!

EL BOLÍGRAF QUE T’HA DEIXAT EL PROFE



El bolígraf es fa resistent. No has acabat d’estudiar per a l’examen de català i comences a posar tot de facècies que et passen pel cap. Ell, que sap molt més que tu, es nega a deixar anar la tinta sense solta ni volta. Tu insisteixes i gairebé esmusses la punta contra l’innocent full de control. Davant de tanta pressió no aconsegueix resistir i la tinta torna a brollar.  Aboques un bon batibull de respostes, idees errònies i faltes d’ortografia repugnants que et valdran un bon insuficient.
Tu mateix.

En la foscor del tap, el bolígraf resta moix i entristit per haver estat col·laborador necessari d’aquest acte.

El profe ho havia notat i li ho havia comentat. Davant del redactat que havia fet sobre el tabac, li havia demanat.
·         Com és que fas algunes línies en cursiva?
Venia de lluny; ho va descobrir a quart de primària. Sense venir a tomb, s’inclinava lleugerament i, al llarg de dues o tres línies, escrivia en cursiva. Després, sense adonar-se, retornava a la posició d’escriptura estàndard i seguia redactant, com si no hagués succeït res. No n’era conscient d’aquesta singularitat.
 El profe li havia demanat si allò que acabava de posar sobre els riscos de fumar pertanyia a una cita d’algú?
·         No.
·         I doncs, una idea que vols destacar?
·         Tampoc. No, no. Em passa.
·         El què?
·         De sobte, escric en cursiva.
SILENCI
·         Ah! D’acord. Cap problema. No passa res. Ho tindré en compte. 


En realitat sí que existia un problema. A ella li molestava no adonar-se’n, no poder controlar la seva escriptura. Això sí, feia molt de temps que ho patia i d’alguna forma ja s’havia familiaritzat amb l’impuls cursivero, així era com l’anomenava ella quan ho comentava amb els  pares. Havia après a treure transcendència a la molèstia, s’ajudava fent  comparatives amb d’altres problemes enutjosos que podia tenir la gent: un espantós tic a l’ull, acne perenne, cel·lulitis o, fins i tot, fer moltes  faltes d’ortografia. Estava de sort. Tan sols tenia un lleu descontrol inclinatori. 

dilluns, 3 de novembre de 2014

Ja et sento arribar



Me’n vaig a dormir cap a dos quarts d’onze. Tot està en calma, no penso en tu. Mig minut més tard ja estic dormint.
 Un malson sobre vampirs em  retorna a la meva habitació.
 No sabia com fugir de la mossegada d’una vella que em perseguia amunt i avall de les  escales d´un edifici vell, fred i brut. Quan ja em tenia i notava la seva fetor a mort, suor i draps vells; i els seus ullals començaven a penetrar el meu coll a la recerca de la desitjada sang, l’estat d’ansietat i l’ensurt em van ajudar a desaparèixer.
Quin estat de felicitat provoca saber que tot havia estat un somni, oi?
El color vermell de la sang que em volien succionar a l’altra banda de la consciència encara perdura en el meu pensament. El rellotge digital de la tauleta marca les dues i deu i jo tinc els ulls com a plats.
Ara sí que ja estic  per  tu. Per obsessionar-me de nou amb tu. Noto la teva presència i el delit que em professes.  


Ara t’hi espero, com moltes de les nits d’aquest estiu llarg, suat i  xardorós; amb les mans obertes, per poder-te esclafar maleït mosquit del meu món real.

LA CLASSE RÀPIDA fiuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!



A mi les classes em surten molt ràpides. Si més no això és el  que sempre han comentat els alumnes,
Profe, només queden 10 minuts!
Profe, que ràpid ha passat el temps!
Profe, la classe ha passat molt ràpida!
                                                                         

No sé, m'emociono, penso que tot està entès i vaig fent tot, potser sí, una mica accelerat.

I un dia va passar. 
Vam començar la classe i en cinc minuts ja estàvem recollint. No sabem per on s’havia escolat el temps. En no res vaig explicar l’accentuació; fer exercicis orals, escrits, resoldre dubtes, veure la presentació de la llibreta...

 Sorprès de l’hora els vaig dir que no li ho comentessin a ningú. Ells no ho havien  rumiat, tan sols eren feliços per haver superat una classe més en un temps rècord. Jo, en canvi, no deixava de pensar que érem cinquanta-cinc minuts més joves que la resta de gent de  l’institut.

dijous, 29 de maig de 2014

Nerys, per què has cridat?




                                         Per a la Nerys, amb estima

Avui, quan he arribat a classe, m’he trobat amb un dels vidres de la finestra, trencat.
Els alumnes estaven com si res, com si fos normal viure amb el fred i el vent que entrava per l’espai buit  que havia quedat.

                  Què ha passat aquí?- he demanat barrejant un to entre irritat i encuriosit.
                  El què? El què?– Em diu el Jose P.
                  Que què ha passat? NO US ADONEU QUE FALTA UN VIDRE?- pujant el to de veu davant la calma de la gent.
                  Tranqui, profe. Això ja ho sap la cap d’estudis.- diu el Toni
                  QUAN, COM, PER QUÈ.........QUÈ ha passat?
                  Jo ho explico; no jo; jo, jo, jojo. – ara, com sempre tothom volia dir-hi la seva en el mateix moment.
                  CALLEU! CALLEU! A veure Awais, què ha passat?- li demano al meu alumne pakistanès. 
                  Profe, la Nerys trencar vidre ahir.
                  Oye, tu, explica bé les coses o no lo hagas! Ja t'ho  explico jo, profe– diu enutjada la Nerys, barrejant el castellà i català amb plena normalitat.
                  Vinga, va, tu mateixa, doncs. – dic jo , amb una certa urgència.
                  No, me lo has dit a mi. – diu l’Awais enfadat per la injustícia.
                  CALLA!
                  Profe!
                  CALLAAAAAAAAAAAAA! – mossego l’aire- Nerys, què ha passat?
                  Profe, el vaig trencar jo, però sin querer, eh!
                  I com va passar?
                  Profe, el Jose Manuel, como siempre  m’estava molestant i la profe no le desia nada. Em va fer la trebanqueta, me hiso tropesar i gairebé em rompo la cabesa contra la taula de la Yeimy.
                  I? – dic jo, mirant amb cara de pomes agres al Jose M.
                  Doncs, que em vaig levantar i vaig anar cap a ell a meterle una òstia; i la senyo me cogió del braso i va dir PROU! SEU! PROU! – va dir alçant la veu (com sempre)
Vaig tornar a la meva taula però estava RABIOSA  i chillé
                  Com?- vaig demanar.
                 AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

 I en aquell moment se sent com un dels vidres s’esberla  en mil bocins sense arribar a trencar-se del tot.

Jo, em  miro l’escena, amb cara d’extraterrestre acabat d’arribar de Júpiter, i em quedo totalment astorat, garratibat, de cacauet.


                  Ho veus? Ha tornat a passar! Por tu culpa- em diu, fent-se l’ofesa.
                  Però per què has cridat? Nerys, per què has cridat?
                  Porque tu me lo has dit.
                  Jo? Jo he dit COM perquè no entenia quina relació hi havia entre el teu crit i el vidre.  Tranquil.la, ara ja ho he vist, ja ho he entès tot.
                  Ah! Vale, jo pensava que me desias que tornés a cridar.
                  A veure, noia, si saps que amb el teu crit ets capaç de trencar un vidre, com vols que et digui que tornis a fer-ho?
                  I JO QUE SÉEEEEEEEEEEEEEEE! – Diu tota empipada i alçant enormement la veu.
I ara sí que milers de petits vidres cauen inundant tot el terra de la classe.

Tothom es posa a riure; jo em torno a quedar bocabadat i l’Ana, tota tranquil.la ve a la meva taula, m’agafa del braç com si jo fos un maniquí i em diu:
                  PROFE, PROFE, vaig a buscar l’escombra?

Em deixo caure sobre la cadira, la Nerys amaga el cap entre els braços sobre la seva taula  i amb la calma que em proporciona la manca de reg sanguini li dic.
-Sí, Ana, ves.

I ella, més contenta que un gínjol, se’n va fent saltets cap a la seva breu llibertat, mentre la resta de la classe comença a xutar els trossos de vidre escampats per tot arreu, i els fulls atrapats del taulell de suro voleien  pel corrent d’aire.

Miro el sostre, m’abraço i penso que avui, potser, no explicaré els quantitatius.


Barcelona-3 d’abril de 2014
                                                                                                                      Jaume