dimecres, 17 d’octubre de 2007

Llengües


Feia molts dies que estava neguitós; a vegades, es trobava pel carrer parlant sol. No era la primera vegada que s’hi havia trobat, però mai en veu tan alta. S’havia arribat a aprimar, sobretot els dos dies anteriors. No tenia gana, cosa realment estranya en ell, però era així. Nosaltres el cuidàvem i ens fèiem càrrec. La mama ensumava el perill d’una hora lluny i ens tenia ben alliçonades: al papa deixeu-lo tranquil, no li feu massa cas si no us escolta o no us explica gaires coses aquests dies. Ja ho sabeu,
EL PAPA ESTÀ D’OPOS.
Va arribar el dia, ben de matí; li tocava a les 8:30 però havia d’estar a l’institut mitja hora abans per si la persona anterior s’havia tallat les venes, llençat per la finestra d’un onzè pis o tan sols tenia unes cagarrines terribles que no li havien deixat fer un pas endavant.
El tribunal 3 de Llengua i Literatura Catalanes l’esperava.
Una til·la, mitja conversa amb una altra opositora i cap a dins.
Des de llavors el pare està molt més simpàtic.
Parla rus.
Va entrar, va saludar el tribunal. Va seure davant d’ells i quan li va tocar dir tot el que tenia al pap, el papa els va començar a parlar en rus, amb accent de Novgorov (van dir els experts un temps després de fer-li infinitat de preguntes i proves). Els va sorprendre però no va ser suficient i el van suspendre. Segueix sent interí.
Al principi estava una mica moix però ara està com sempre. Xerraire i divertit. Jo l’envejo perquè ens tradueix qualsevol cosa que li demanem. Tan sols té una pega; bé, si es pot dir pega. Ara ens parla en català amb variant caucàsica. La mama ens ha dit que no fem cas. Jo, com sóc la seva filla, espero sorprendre’m un dia. Aniria cada dissabte a les Rambles a comprar el Pravda. I el llegiríem plegats.

dissabte, 6 d’octubre de 2007

La bala


Del front li començaven a regalimar gotes de suor. Inicialment, unes imperceptibles taques d´humitat, ràpidament, minúsculs rius damunt la templa. No podia fer res, la mà, l´ull, totes les articulacions li havien deixat de fer cas. No podia evitar les tremolors.Va serrar les dents, tancar els punys i tensar els braços, però res aturava aquesta manifestació de terror. Allà dret, al mig del carrer, davant del Saloon, amb la boca seca esperava com s´acostava la maleïda que provocaria la seva mort. Feia tan sols un instant que havia desenfundat la seva arma. Encara se sentia el fort espetec de la pólvora i fumejava el canó. Havia realitzat el tret amb el qual creia resolta, definitivament, la picabaralla amb el seu germà.

Havia errat.

La bala s´havia incrustat en el carro del venedor ambulant. Algunes ampolles de xarop màgic s’havien malmès.

Ara, li tocava a ell ser l´objectiu. S´acostava. L’esperava...

Abans de rebre l´impacte va olorar una mescla de ferro i foc. Entre mig dels ulls, a gran velocitat es va instal·lar el projectil vomitat per la pistola de l’individu que tenia al davant.

Un sol vermell rossegava el seu cervell mentre una idea es barrejava amb la seva sang: ``Ara sí que, de ben segur, li tocaria al seu germà rentar els cavalls”

Un somriure es dibuixà en el seu rostre mentre el seu barret polsós semblava ballar damunt d’ell.

Havia vençut!

dilluns, 1 d’octubre de 2007

Xocolata amb licor



Feia vint minuts que havia sortit a buscar tabac. Això li havia dit després de donar un fort cop de porta. Asseguda al sofà va començar a il·lusionar-se al pensar que la utilització de la típica frase de comiat podia ser, en el seu cas, veritat. El cop de porta era habitual en ell, però la frase no. Acostumava a tancar cagant-se en la mare que la va parir. I res més. No ho sabia, dubtava, aquest canvi de fórmula li obria el lícit camí del somni. Els pensaments anaven tan carregats de felicitat que li van deixar un gust dolç als llavis. Una assegurança de vida que s'iniciava tot just el senyor es perdia escales avall buscant urgentment, la barra del bar, el canal de pagament d'alguna "chati" o la discussió futbolística amb algú de l'equip contrari.
¾ Serà possible?- es deia creuant els dits de les dues mans.
L'enganxada havia estat, si fa no fa, com les altres però aquest cop s'hi havia negat a obrir-se de cames. Altres vegades, després dels crits i les amenaces pactava de calmar-lo entre les seves cuixes, però aquest cop va sortir la Marta revolucionària i s'hi va tancar com una cloïssa en sentir el contacte del perill. Li va treure els braços del damunt, va sortir de l'habitació i va engegar la tele. Ell es va quedar a l'habitació remenant calaixos i remugant com una bèstia ferida.
¾ Potser aquest canvi de plans inesperat havia activat un fantàstic protocol de fugida? Tant de bo, tant de bo, es deia, mentre es llepava el sucre dels llavis.
Va pensar que el sexe, després o mentre la tempesta, no alleujava la intensitat de l'odi, ja que , sempre, després d'haver cardat, s'alçava, es vestia i marxava sense ni tan sols, mirar-li. Ja farta, havia valorat el guany que treia cedint el seu cos i havia calibrat que era nul. Si de totes formes aquest inútil fotia el camp emprenyat, per què havia de cedir la seva carn? Perquè ni tendresa, ni fem les paus, ni osties, era tan sols carn el que buscava. Carn on buidar la seva mala llet.
De cap manera, feia 18 anys que es menjava el marró de la seva cagada, de donar un sí espantada i ja n'hi havia prou. Ara els nois ja estaven a l'institut i ja no tenia necessitat d'anar al darrera amagant i esborrant les proves del delicte. Quan eren menuts havia posat en tota la casa envans de protecció, murs de contenció per evitar-los una mala infantesa com la que havia patit ella. Cap rastre. Tot tenia la seva disculpa,
El pare està enfadat amb la feina,
El pare té molta son,
El pare té mal de cap; no molesteu el pare
El pare està nerviós, no feu soroll.
Era com una cançó que ella els recitava, com un pare nostre
Creia que havia negociat prou bé les situacions i que els nanos havien crescut en una família, més o menys, com qualsevol altra. I és clar que alguna vegada havien estat esquitxats de crits i baralles!, però això els passava a qualsevol dels seus companys d'escola.
Enteneu-la, es tractava d'ocultar, amagant el plor, mossegant els llavis i esgarrapant-se les mans, el dolor; però no podia evitar alguns moments caòtics. En aquelles situacions la tristor els embargava però, de seguida, oblidaven els temors gràcies a les urgents disculpes que ella inventava i els proporcionava.
Als seus fills se'ls veia bons nois i mai, de l'escola, l'havien cridat. Ans al contrari, bones notes i comentaris positius en l'agenda per part dels tutors. N'estava orgullosa, havia fet una bona feina. Els havia protegit, amb actuacions memorables, d'una brutal guerra, en el bell mig del saló de casa.
Feia dues hores que havia marxat i al calaix de l'habitació no hi eren les dues llibretes d'estalvi. De la safata de vidre del menjador havien desaparegut les claus del cotxe i la seva cartera de pell amb cremallera jeia buida i estripada, envoltada de papers i monedes, al terra de la cuina. Havia arreplegat amb tot. Semblava l'escena d'un robatori i tenia molt clar que no avisaria la policia.
N'estava feliç. Molt feliç. Mentre passejava per casa anava trobant noves proves d'un desitjat pressentiment.
Tant de bo, pogués dir-los als fills que bon vent i barca nova i que el pare els havia fet un bon regal, passar el Nadal sense ell.
Asseguda, de nou al sofà, li va semblar que el gust dolç del llavis provenia d'una peça de torró.
La cabana de Turmo.

La majoria de records que vénen amb tu són sota cel o tela. Per tant, sempre t'he tingut com un animal de carrer o, dit més poètic, com una au rapinyaire. Somric quan penso en els moments que hem compartit i en els que t'he imaginat negociant amb algun fantasma. Evidentment, que hi ha una part de tu que toca de peus a terra i s'empipa i s'aixeca de matí, etc. però aquest l'he obviat força. Quan t'he trobat ha estat en algun llibre de Kafka (autor que compartim), en una muntanya inabastable, (tant física com química), en algun personatge de Monty P. i , sobretot en accions rebels i, alhora tendres, com per exemple la història de la petita Sunshine. Sempre m'ha agradat el teu crit de guerra, perquè conté crit, guerra i, sobretot, grans dosis d'humor ( que en definitiva són les que ens poden salvar de qualsevol situació) M'ha agradat retrobar-te, encara que no estaves gaire lluny i, sobretot, m'ha alegrat veure que vas molt ben acompanyat.