dimecres, 17 d’octubre de 2007

Llengües


Feia molts dies que estava neguitós; a vegades, es trobava pel carrer parlant sol. No era la primera vegada que s’hi havia trobat, però mai en veu tan alta. S’havia arribat a aprimar, sobretot els dos dies anteriors. No tenia gana, cosa realment estranya en ell, però era així. Nosaltres el cuidàvem i ens fèiem càrrec. La mama ensumava el perill d’una hora lluny i ens tenia ben alliçonades: al papa deixeu-lo tranquil, no li feu massa cas si no us escolta o no us explica gaires coses aquests dies. Ja ho sabeu,
EL PAPA ESTÀ D’OPOS.
Va arribar el dia, ben de matí; li tocava a les 8:30 però havia d’estar a l’institut mitja hora abans per si la persona anterior s’havia tallat les venes, llençat per la finestra d’un onzè pis o tan sols tenia unes cagarrines terribles que no li havien deixat fer un pas endavant.
El tribunal 3 de Llengua i Literatura Catalanes l’esperava.
Una til·la, mitja conversa amb una altra opositora i cap a dins.
Des de llavors el pare està molt més simpàtic.
Parla rus.
Va entrar, va saludar el tribunal. Va seure davant d’ells i quan li va tocar dir tot el que tenia al pap, el papa els va començar a parlar en rus, amb accent de Novgorov (van dir els experts un temps després de fer-li infinitat de preguntes i proves). Els va sorprendre però no va ser suficient i el van suspendre. Segueix sent interí.
Al principi estava una mica moix però ara està com sempre. Xerraire i divertit. Jo l’envejo perquè ens tradueix qualsevol cosa que li demanem. Tan sols té una pega; bé, si es pot dir pega. Ara ens parla en català amb variant caucàsica. La mama ens ha dit que no fem cas. Jo, com sóc la seva filla, espero sorprendre’m un dia. Aniria cada dissabte a les Rambles a comprar el Pravda. I el llegiríem plegats.

1 comentari:

Bu ha dit...

Bé, tot té el seu remei... És un final feliç.