diumenge, 30 de març de 2008

Quan em baixaràs al carrer?



Abans em tenies a la sala d’estar (bé)

al menjador, als teus llavis, al passadís;

sobre el teu llit.

Un dia em vas dir,

“vine, bonic, vine"

i em vas col.locar a l’habitació dels mals endreços.

Allà espero envoltat de trastos

i penso…

dissabte, 29 de març de 2008

Quan les paraules esdevenen pitança.


El poeta social donà un cop de puny sobre la taula

I saltaren totes les paraules escrites a terra

com vidres t r en cat s,

mitges paraules,

consonants,

dígrafs i vocals

Tot s’escampà,

a terra, a r g d p o l e d g a i f l i u a e o g d c v o e f s f j p o a s e r t u j n m v d f r e s a z q r t y n f g p l i j n b c v f d s g r e s d c g j u h i o p l j m t j l g e s p r u l s c s a i u d f s d e a com molletes de pa.

Van venir 2+4+5+8+6= vint-i-cinc coloms i se les van cruspir.

Quan les paraules, finalment, esdevenen merda

Aquells vint-i-cinc

van alçar el vol mentre digerien

els mots i les beses que els havien regalat

a la Plaça Catalunya.

Un cop feta la digestió

tot allò que va sobrar

es va transformar en una gran cagada, poff

sobre la jaqueta d’un transeünt

que acabava de baixar del 141.

L’home empastifat va mirar el cel

i l’espatlla, el cel i de nou l’espatlla.

Va buscar culpables i

va maleir aquelles rates alades

que li havien deixat el vestit

fet un poema.

US


Senyor, que em pot passar?
A vegades no em calia fer la pregunta. Arribava a les portes d’entrada del gol sud i feia cara de bon noi ( la mateixa que havia après a fer quan, a l’escola del meu tercer curs, la senyoreta volia saber qui es portava millor de tota la classe)
Més d’hora que tard, el braç d’un desconegut m’enganxava de l’espatlla i m’empenyia, sense mirar-me, cap a dins del camp. Hi havia gent que ja sortia de casa amb més d’un carnet per tal de fer feliç a algun marrec com jo. Un cop deixàvem enrera el carrer, ens somrèiem i ens acomiadàvem. Jo li donava les gràcies trenta quatre vegades. Calia ser agraït. Amb una mica de sort un altre diumenge em buscaria i em facilitaria el salconduit.
Jo no sabia per on començar, girava sobre mi mateix i decidia quina escala pujar. Ell es perdia, amb molta pressa, entre la gent que es comprava la fària, els qui mà a la bragueta entraven d’esma, als urinaris i els qui feien cua per a comprar un frankfurt. (Si feia poc que acabaven de dinar!)
La primera vegada allà dins, recordo que estava ansiós com qualsevol cinc de gener a la nit. Calia decidir per quina porta entrava. Pujava les escales de la tres, ( MMMM! Quina bona olor a herba!) mirava el camp i abans de saber si aquell era el millor lloc per veure un partit de futbol, ja em trobava baixant els esglaons i provant l’entrada quatre. No parava, d’un cantó a l’altre. Talment com un cadell de gos quan reconeix el seu amo. Que si ara estava a general sud, que si ara me’n vaig a general nord...Tot jo era un sac de nervis i el partit ja feia estona que havia començat. Amunt i avall per passadissos deserts van passar els minuts.
A la mitja part i després d’enganxar-me el jersei amb una tanca, vaig trobar un bon lloc. Des de la meva situació privilegiada mirava el fum dels cigars enlairar-se amunt, amunt. Les banderes de les grades, les banderes de la classificació de la lliga, (em van explicar) sobre el marcador de General Mitre, els anuncis de les tanques de fusta, el forat del meu jersei, la llotja, (qui és aquell?) la banqueta, la gent que veia el partit de franc des del balcó de ca seva, els fulls dels diaris esportius que s’amuntegaven sobre les grades de ciment, el forat del meu jersei, el senyor de la bata blanca que venia coca-coles, pipes, tramussos, cerveses.
I finalment, l’àrbitre, que mentre pitava el final del partit, senyalava, amb el braç, el camí dels vestuaris. Allò havia acabat i la gent desfilava cap a les boques de sortida. Vaig jugar a ser l’últim i ho vaig aconseguir. Mentre sentia les meves passes en el silenci del ciment, vaig pensar que havia estat emocionant. Hi tornaria!
Aquell primer cop, de futbol en vaig veure ben poc, però a casa van saber, fil per randa, tot el que havia succeït menys el resultat final. Va ser llavors, en aquell precís instant, quan el meu pare va acabar de dir: “El Barcelona us guanyarà 8 a 0 sense baixar de l’autocar”, que vaig saber que ja tenia equip. Jugava a Sarrià, cada quinze dies.

dimecres, 5 de març de 2008

Amagat dins el full



Tot full en blanc amaga una història escrita. A mida que un comença a escriure, les paraules van sortint del seu amagatall i omplen de tinta el full. El mateix passa amb els guixos i les pissarres. Dins un guix nou hi ha un munt de coses que estan ben guardades i estan esperant sortir. Talment succeeix amb les pissarres. N’estan farcides de frases, números i dibuixos. Nosaltres, quan escrivim, descobrim el secret de tot allò que es mantenia ocult.

La música



Dins el cotxe, a la cuina, a l’habitació; pot passar a qualsevol lloc. Escoltes una cançó en anglès i no entens res, però ho sents tot. T’arriba la veu, la música i, mica en mica, sense voler, a mida que avança la cançó i es repeteix la tornada, se t’humitegen els ulls i ho sents tot: el passat, el present i, fins i tot, el futur. No entens res, però tot ho sents.

Els seus ulls



No m’havia adonat que tenia ulls i que em mirava. El dia que els vaig descobrir em vaig perdre dins d’un laberint. Tonalitats de grisos, de blaus suaus; de la pell d’aquells gats que anomenen blaus russos. Dins d’aquest fons, tota una explosió d’esquitxos de colors que encara he de descobrir. Al bell mig, un pou fosc, un punt i seguit, un punt d’una i, un punt suspensiu on s’escola el sol i la meva il·lusió.

Història d'amor


Moltes històries es perden per les ratlles dels oceans, esdevenen veritables aventures, d'altres però, tristament, es desfan dins l'aigua tèrbola d'un safareig.
Aquell vaixell tenia un cor dibuixat amb dues fletxes clavades: Jordi i Núria. També hi havia dues multiplicacions, tretze sumes i dotze restes. Navegava molt bé, encara que tots dos sabien que, en breu, naufragaria. L’aigua estovaria el paper i, mica en mica, s’enfonsaria dins el mar dolç de la pica.

ACCENTIDOL


Aquell noi tenia un greu problema amb l’accentuació. No sabia quina era la síl·laba tònica de les paraules. Mai li havien entrat les regles d’accentuació. La seva mare va decidir portar-lo al metge. Després d’una llarga sessió li van receptar unes píndoles: Accentidol. Una, cada vuit hores.

Ara, després de dues setmanes de tractament, el noi s’ha transformat en tot un expert. Sap quines són agudes, planes i esdrúixoles i no fa cap falta d’ortografia relacionada amb els accents.

A vegades, quan el professor té algun dubte, el noi l’ajuda.

LA BOSSA DE PATATES.



Avui, al pati, voleiava mitja bossa de patates ondulades. Anava d’un cantó a l’altre portada pel vent. Ja feia cinc minuts que tothom havia entrat a classe, després de la mitja hora d’esbarjo. La bossa, solitària, semblava un alumne nou, perdut, sense saber ben bé per què tothom havia desaparegut. Una noia de segon B va mirar per la finestra i la va veure volar, amunt i avall del pati. La professora va dir, per tercera vegada, que s’assegués al seu lloc. La Míriam es va acomiadar amb la mà i va córrer la cortina. La bossa, distreta es va esclafar contra el tronc de l’eucaliptus del pati. I allà va quedar enganxada fins que un fort cop de vent se la va endur fora de l’institut.

En polzet



En despertar aquest matí he notat grans picors a la mà dreta. Amb l’esquerra m’he gratat per sota els llençols i he notat una sensació estranya. Allò que em picava era un sisè dit, un segon polze, que m’havia brotat al costat del menovell, una mica més avall. Me l’he mirat i l’he trobat familiar. Se semblava molt al dit gros de la mà esquerra. M’hi he acostumat a ell tan ràpidament, que, després d’esmorzar, he començat a menjar-li l’ungla. Encara no li he dit res a ningú. Espero a l’hora de dinar per donar-los una sorpresa. Quina il·lusió!

L’excursió



Hola, bon dia va dir l’Olson, l’arquitecte de túnels islandès.

Bon dia, va contestar, en François, un sommelier francès, amb un gran bigoti,

Bon dia, va dir en Giussepe, un cridaner italià que tenia una botiga de moda en el centre de Milano.

Bon dia, va respondre en Jordi, un grassonet cuiner català, que n’estava molt orgullós del seu restaurant de cuina mediterrània que tenia a Calella de Palafrugell.

Romanesos, txecs, gregues, portuguesos, alemanyes, tothom es saludava com si entressin al forn a comprar ensaïmades.

Bbbbbbbbbbbon dia, va respondre l’amfitrió, un uranià de dos metres trenta-quatre centímetres que conduïa la nau amb una suavitat extrema.

La Terra, en breu es va transformar en una mandonguilla i, al costat, la Lluna, en un solitari pèsol.

Necessitaven mà d’obra europea, els va dir 2328995?=#!1|(¬%&, instants després de ser xuclats per la nau del setè planeta del sistema solar.

Res a fer



Jo li vaig dir: bonica, preciositat, simpàtica, amable, distingida, bella, fabulosa criatura, atractiva, pell de peluix, galtones suaus, cabell de seda, ninetes de vellut, obra pia,...Tota tu, mmmmmm, em fa tremolar.

Ella em va dir: fastigós, repugnant, brut, ruc, brètol, repulsiu, empallegós, viscós, llardós, porc, fracassat, endimoniat, canalla, brivall, pòtol, torrapipes,... Ves-te’n, immmmmmediatament, d’aquí.

I , és clar no ens vam entendre.

No vull estudiar més!



Ja n’estava farta. Sempre que es posava a estudiar i notava que aprenia les coses que llegia, li creixia el CAP. Notava que la pell del front i les orelles li tibaven i havia de tancar el llibre immediatament. Era tot un problema ja que no sabia com solucionar-ho i, creia que si li ho explicava a algú la prendrien per boja. Així que havia decidit no estudiar més. Ja no volia saber res de Napoleó, dels verbs irregulars, la regla de tres, ni del nom de tots els ossos del cos humà. Aquest és el motiu pel qual sempre suspenia i, darrerament, deixava els controls en blanc.

Potser, això et passa a tu?

Parlem-ne!

La biblioteca



Avui he anat a la biblioteca i tots els llibres estaven en blanc. Les cobertes estaven bé, amb el títol i la seva il·lustració, però els obries i tots els fulls estaven buits de lletres. Des dels llibres de butxaca fins a les grans enciclopèdies; des dels còmics fins a les revistes de cinema i d’esports. Ho he comprovat. He mirat més de dos-cents, de totes les prestatgeries; des d’Arquitectura fins a Literatura infantil en francès.

A la secció de lectura hi havia gent que llegia no res. Fulls en blanc. Ningú s’alarmava, tan sols jo. M’he posat tan nerviós que no m’he atrevit a demanar cap novel·la en préstec.

söstre



Ara farà cosa d’un mes. Em vaig despertar emprenyat ja que al sostre de la meva habitació hi havia dues taques ben fosques. Al migdia, vaig picar als veïns de dalt i els vaig fer baixar a casa per tal que comprovessin els desperfectes. Em van prometre que ells no havien estat els causants. A la tarda, vaig trucar a l’asseguradora que tinc contractada. Tres dies després es va presentar un perit de la companyia. Va veure les taques i em va dir que allò no ho cobria l’assegurança ja que deia que allò del sostre era una autèntica dièresi. També em va dir que no tractés de pintar-la, rascar-la ni polir-la, ja que em tornaria a sortir. No era el primer cas que veia. Tenia un pis amb dièresi, com ungüent, veïna o traït.

Ara farà cosa d’un mes i encara estic bocabadat. Ja em podia haver sortit un interrogant, que fa més goig.

Calendaris


En el calendari que em van donar a “ La Caixa apareixia el mes de març amb trenta-dos dies. De seguida que em vaig adonar hi vaig anar a canviar-lo. La noia que em va atendre em va dir que era un error d’impremta i me’l va canviar per un altre. En aquest, on apareixien bonics paisatges de llacs de Catalunya, també hi vaig trobar una altra errada: no hi havia diumenges.

Feia veritable angúnia.

Ja no em vaig molestar a retornar-lo. La noia pensaria que jo era un perapunyetes. Així que, després de retallar les fotografies, el vaig ficar a la bossa de reciclatge de paper. Ara, per encerclar els dies importants, faig servir un calendari que em van donar al “Banco de Santander”. Cada mes té dos dies vint-i-cinc, però ja ho tinc en compte.

A LA CLASSE



Em dic Alí i m’està sortint un calaix de tauleta de nit a l’alçada de la panxa. Me n’he adonat avui, quan la professora explicava i escrivia coses a la pissarra. L’únic que em molesta és el tirador de fusta, ja que em fa un bony a la samarreta.

Amagat dins el full


Tot full en blanc amaga una història escrita. A mida que un comença a escriure, les paraules van sortint del seu amagatall i omplen de tinta el full. El mateix passa amb els guixos i les pissarres. Dins un guix nou hi ha un munt de coses que estan ben guardades i estan esperant sortir. Talment succeeix amb les pissarres. N’estan farcides de frases, números i dibuixos. Nosaltres, quan escrivim, descobrim el secret de tot allò que es mantenia ocult.

Constipat?


Tenia el nas vermell de tant mocar-se. Els ulls els tenia plorosos i no parava de tossir. Va anar al metge i, aquest li va dir que tenia un problema d’al·lèrgia. Li van fer les proves i, efectivament, va sortir positiu de català. El metge va redactar un document on s’especificava que el noi quedava eximit de l’estudi de la llengua catalana. Ara tan sols estudia anglès i castellà. És un cas realment trist. Cada vegada que algun professor li fa un comentari en català, esternuda.

La tercera edat


M’encanta estar envoltat de gent gran. T’expliquen les seves aventures de quan eren joves, en tenen un cabàs ben ple d’experiències. En saben un pou de les coses de la vida i, sempre n’aprens alguna per anar pel món. Però el que més m’agrada d’estar amb ells és per sentir-me jove. Si estem a la piscina i em poso a nedar, sóc el més ràpid; si estem al parc i es tracta de passejar, sóc el més àgil. Pujar, baixar escales, no hi ha qui em guanyi. Ja m’enteneu, quan estic amb gent de la tercera edat, em satisfà saber que posseeixo la millor marca.