dissabte, 29 de març de 2008

US


Senyor, que em pot passar?
A vegades no em calia fer la pregunta. Arribava a les portes d’entrada del gol sud i feia cara de bon noi ( la mateixa que havia après a fer quan, a l’escola del meu tercer curs, la senyoreta volia saber qui es portava millor de tota la classe)
Més d’hora que tard, el braç d’un desconegut m’enganxava de l’espatlla i m’empenyia, sense mirar-me, cap a dins del camp. Hi havia gent que ja sortia de casa amb més d’un carnet per tal de fer feliç a algun marrec com jo. Un cop deixàvem enrera el carrer, ens somrèiem i ens acomiadàvem. Jo li donava les gràcies trenta quatre vegades. Calia ser agraït. Amb una mica de sort un altre diumenge em buscaria i em facilitaria el salconduit.
Jo no sabia per on començar, girava sobre mi mateix i decidia quina escala pujar. Ell es perdia, amb molta pressa, entre la gent que es comprava la fària, els qui mà a la bragueta entraven d’esma, als urinaris i els qui feien cua per a comprar un frankfurt. (Si feia poc que acabaven de dinar!)
La primera vegada allà dins, recordo que estava ansiós com qualsevol cinc de gener a la nit. Calia decidir per quina porta entrava. Pujava les escales de la tres, ( MMMM! Quina bona olor a herba!) mirava el camp i abans de saber si aquell era el millor lloc per veure un partit de futbol, ja em trobava baixant els esglaons i provant l’entrada quatre. No parava, d’un cantó a l’altre. Talment com un cadell de gos quan reconeix el seu amo. Que si ara estava a general sud, que si ara me’n vaig a general nord...Tot jo era un sac de nervis i el partit ja feia estona que havia començat. Amunt i avall per passadissos deserts van passar els minuts.
A la mitja part i després d’enganxar-me el jersei amb una tanca, vaig trobar un bon lloc. Des de la meva situació privilegiada mirava el fum dels cigars enlairar-se amunt, amunt. Les banderes de les grades, les banderes de la classificació de la lliga, (em van explicar) sobre el marcador de General Mitre, els anuncis de les tanques de fusta, el forat del meu jersei, la llotja, (qui és aquell?) la banqueta, la gent que veia el partit de franc des del balcó de ca seva, els fulls dels diaris esportius que s’amuntegaven sobre les grades de ciment, el forat del meu jersei, el senyor de la bata blanca que venia coca-coles, pipes, tramussos, cerveses.
I finalment, l’àrbitre, que mentre pitava el final del partit, senyalava, amb el braç, el camí dels vestuaris. Allò havia acabat i la gent desfilava cap a les boques de sortida. Vaig jugar a ser l’últim i ho vaig aconseguir. Mentre sentia les meves passes en el silenci del ciment, vaig pensar que havia estat emocionant. Hi tornaria!
Aquell primer cop, de futbol en vaig veure ben poc, però a casa van saber, fil per randa, tot el que havia succeït menys el resultat final. Va ser llavors, en aquell precís instant, quan el meu pare va acabar de dir: “El Barcelona us guanyarà 8 a 0 sense baixar de l’autocar”, que vaig saber que ja tenia equip. Jugava a Sarrià, cada quinze dies.