dissabte, 26 d’abril de 2008

Treu banya



A tots aquells que he trepitjat sense voler.
Hi havia una vegada un cargol bover que estava cargolat a la seva cargolera al costat de Santa Fe del Montseny. Arraulidet al seu cau va decidir du a terme allò que havia pensat des que era ben remenut, pujar al Turó de L’Home en un mes. Vés per on havia nascut per fer una cosa important. Els cargols vells, en les xafogoses nits d’estiu, sempre explicaven contes dels seus avantpassats. Històries de tota mena, de cucs, d’àpats fabulosos, de grans tempestes, de nits estelades, de bèsties monstruoses i estranyes, de grans aventures, d’herbes saboroses i màgiques, de terribles guerres amb exèrcits de cargols amb mala baba, etc.
El cas és que en una d’aquestes narracions es va parlar de l’aventura d’una cargolina que en els anys cinquanta va aconseguir arribar al cim de Les Agudes en un temps rècord de dos mesos. Des del mur on estaven instal.lats fins al punt més alt del Montseny.
Aquella gesta li va quedar marcada al pensament i cada dia dedicava un moment a pensar en l’heroïcitat d’aquella noia. A mida que es feia gran, en Pol, que era com es deia el nostre cargol, rumiava més en aquesta llegenda. Tant va ser així que mentre li anava creixent la closca i les corbes dibuixades es feien més grans, va donar-li voltes i més voltes a la realització d’un somni. Volia ser recordat, desitjava deixar gravat el seu nom en la memòria cargoral del seu poble. Sentia contraccions de felicitat en pensar que algú, en una nit de rondalles, explicaria la gran escalada de l’avi Pol. Seria el nou heroi de la comunitat cargola.
I vet aquí que va anar dissenyant l’ascensió. Si aquella ho havia aconseguit a Les Agudes, ell ho faria al Turó. Va estudiar el recorregut, el dia de sortida, l’estada al cim, la baixada, les celebracions, etc.
Va començar a comentar amb gran entusiasme la preparació d’aquesta expedició solitària a gent de la seva colla i la veritat és que no va despertar l’interès de ningú.
“I a mi què?
“Que et vagi bé!”
“Per molts anys!”
“Vés per l’ombra”
Al món cargol no li interessava el més mínim el seu propòsit, així que va decidir arriscar i va dir que seria capaç de batre el rècord d’aquella iaia. Si ella ho va aconseguir en dos mesos, ell ho faria en un mes. A partir d’aquesta nova informació la cargolada va començar a escoltar-lo una mica més i a la tarda, quan tothom es reunia al voltant del mur del llac, era el centre de totes les converses,
  • “Heu sentit el que vol fer en Pol?” “Està ben tronat!”
  • “Haurà menjat alguna mala herba i se li ha girat el cervell”
  • “Està tocat de l’ala”
  • “Dilluns, el vaig veure al costat de la font, anava parlant sol, pobre marrec!”
  • “En un mes?, ni en un any ho aconseguiria!”
  • “Si mai ha donat un pal a l’aigua, no veieu com s’arrossega? “
  • És un mocós malcarat i fatxenda!
  • Etc., etc., etc.
Aquell 25 de juliol de 2000 a les set del matí, tothom estava a ca seva, amb la porta tancada. No hi va haver cap manifestació ni a favor ni en contra. Cap comentari, ningú va sortir a acomiadar-lo, a desitjar-li sort, a animar-lo. Ni els companys del camp, ni els amics més íntims ni tan sols la família.
A ell tant li feia, era el camí que havia escollit, era el que volia fer, era el seu destí. Si no ho provava...tan sols arribaria a ser un tipus avorrit, un paio mediocre. En coneixia molts, cansats, tristos, sense esma. Despertar, endrapar, cagar i dormir. Ell no volia acabar amagat mort de fàstic en les esquerdes d’unes runes. Així que, va abandonar el terra humit per la boira i va començar a escalar el gruix del quitrà de la carretera. El primer obstacle era creuar a l’altra banda de la muntanya, superar els set metres de pedra negra que el separaven del camí de pujada. Quan estava a mig camí, damunt una llarga ratlla blanca, el cel grisós es va il·luminar de cop. Dues rodones de llum l’enlluernaren i la foscor.Clic.
Mai es va pronunciar el seu nom. En les xafogoses nits d’estiu estava prohibit parlar de cargols que s’havien llevat la vida.

dijous, 24 d’abril de 2008

El nostre gos no té nom




                                   A l'Alba que quan està emocionada mou els braços i sembla que vulgui sortir a volar

Xipollejava, quan vam decidir pujar a casa. Tenia les potes molles i abans d’entrar-lo, (crec que ja havia escarmentat)  l’hi vaig eixugar amb un tros de roba vell que vaig treure de la washing-room. Mentre li netejava el fangueti de les peülles al replà de l’escala, ell em llepava la mà, com si volgués agrair-me el detall.  La pilota Slazenger, verda, estava xopa de baves i d’aigua. Agafada amb dos dits la vaig portar al safareig. Ell saltava pensant que es tractava d’un nou joc. Prou!

¾    Vinga, para quiet i passa al teu lloc!

 Quan notava el diferent to de veu, obeïa de forma immediata.  Abaixava el cap, es dirigia cap a la galeria i es ficava dins la seva caseta de fusta. Allà dins, començava a donar voltes i a barallar-se amb la manta, plena de pèls, fins a trobar la postura adequada. Abaixava el cap, descansava les orelles i li brillaven els ulls. Ja sabia que la funció havia acabat i que calia estar sol amb les seves cabòries particulars. Els seus pensaments el portaven a abaixar, gradualment, els ulls fins a adormir-se. A poc a poc, ens acostàvem i el veiem com anava caient. Un filet de baba li regalimava per sobre les galtes relaxades, aquella mirada, humida i fosca,  es removia per sota les parpelles i es sentia algun petit gemec. Havia començat a somniar. Marxem! deixem-lo! Sssssss No fem soroll, ssss. Un cop a la cadira, en voler-nos enretirar silenciosament, llavors,  obria els ulls de cop , però tots sabíem que no acabava d’enfocar bé. En realitat, estava totalment traspassat. Tornava a perdre el sentit.

 Al migdia, quan de la cuina començaven a sortir les olors del dinar, ja es sentia, per sobre el parquet, el clac-clac, encuriosit, que s’acostava a demanar què tocava avui per manducar. Ell ja sabia que tenia el seu menú setmanal, les boletes que menjaven tots els gossos. De tota manera, alçava el cap i demanava amb una mirada interrogant què és el que bullia a les cassoles. Potser amb una mica de sort i sense que ningú se n’adonés el iaio li deixaria
caure per sota la taula una mostra important de l’àpat preparat. Volia saber si calia insistir o ho deixava estar. Sempre optava per la primera opció, era un golafre. Fregava el seu cos de pèl marró contra el pantaló de tergal gris de la persona més comprensiva de la família i, més d´hora que tard, uns dits còmplices acompanyaven un tast encara calent que mai arribava a caure a terra. Agafava el seu mos, amb suavitat, i sempre regalava alguna llepadeta d’agraïment al seu furtiu col·lega.  Sabia que mai es podia rellepar davant la família. Era molt astut i sabia dissimular. Característiques aquestes que anaven a la baixa en l’encebador emmascarat. Vaja, que era un secret a veus. Per tal de perpetuar aquell encobriment a vegades el meu pare, o bé la meva mare li deien a l’avi que
¾    Ja n’hi ha prou, que el gos ja té el seu dinar! –renyant.
¾    Jo? Jo? Jo no li dono res. M’estic rascant la cama. –ningú se’l creia.

 El meu germà i jo rèiem després de la magnífica interpretació i desitjàvem ser com ell, arribats a grans. El nostre quisso, quan sabia que anaven mal dades, ( interpretava el to pujat de veu)  tocava retirada passadís avall. I us asseguro que si sabés xiular ho faria ja que anava balancejant el cap com qualsevol ca de joguina de la safata de darrera dels 600 dels anys 60. 

 Si era dissabte, s’estirava als meus peus a veure la pel.lícula Disney de Tele 5. Els pares feien la migdiada i el iaio, al casino. Nosaltres, al sofà i ell mirant el televisor com si seguís el fil de la història. A vegades, el cridava i no em feia ni cas. No es volia perdre res. Va haver un temps que, com si es tractés d’un cicle, sempre programaven pelis de gossos, 101 i 102 dàlmates, Beethoven, La dama y el vagabundo, Air bud: el fichaje de la liga, De vuelta a casa, etc. Al llarg de tota la projecció no estava per a ningú. Moltes vegades, bordava contestant els seus companys artistes. Què deuria dir? Fins i tot s’empassava els anuncis sense moure’s. Els de la tele, que eren molt vius, aprofitaven per seleccionar, en aquell tall, propaganda canina: collars antiparàsits,  pinsos de Purina, la revista Mundo perro i tot tipus d’accessoris de cans i gats. Ell, girava el cap i em mirava pidolant, com si jo  o el meu germà tinguéssim el control  dels quartos  a casa. Jo, arronsava les espatlles i amb aquest gest es donava per contestat. A vegades,  hi afegia, mirant-lo als ulls,
“I jo vull la lluna en un cove” .
¾    Demana-li ho a la mama o li escrius als reis!- abans d’acabar la frase ja em deixava d’escoltar.

 El meu pare li havia ensenyat, de ben petit, a saludar. Només li havies de mostrar el palmell i de seguida et posava la pota a sobre. A vegades, calia tocar-li lleument la cama per anunciar-li que començava l’exercici. Amb les visites era genial ja que amb ell trencàvem el gel inicial.
 Salta!
 Canta!
Balla!
Dóna’m la poteta!
 Vinga!, anem al carrer!
 I de seguida corria cap a la galeria i tornava perseguit pel so dels picarols del collar. Si alguna vegada, la mama ens venia a buscar al col·legi amb ell, la meva classe feia un cèrcol al seu voltant i tothom s’agenollava a fer-li festes. Ell, agraït, llepava mans, braços, cares i alguna vegada havia enganxat algun llavi distret. En el moment que deixava de ser la novetat de la sortida del cole, començava a estirar la corretja per tal d’enganxar algun colom o olorar el cul d’alguna femella.

 Un diumenge del mes d’abril el vam perdre darrera una gossa. Després de vint minuts de patiment el vam trobar. Estava en un solar a tres carrers d’on vivíem. Quan em va veure va fer cara de pena, per dos motius, un, perquè havia recordat que havia fugit per una falera  i dos, perquè la gresca el tenia enganxat a la seva estimada. Quina vergonya! Vaig decidir esperar asseguda en una pedra a que la cosa es desanimés de forma natural. El meu pare m’havia explicat que en el carrer de la seva infantesa, els aparellaments pagaven tribut. Els feien córrer (cap a on?) o els llençaven aigua, deia que així la cosa es refredava ràpidament. Eren uns bèsties.
 Em trobava incòmoda observant-los. Em sentia tafanera de llur intimitat però no podia marxar i deixar-los allà amb aquella cara de desemparats. Mig hora després ja vam poder tornar cap a casa. Ella es va quedar llepant-se i ell, tot suat, passa!, ja veuràs quan arribem a casa!

 No vaig comentar a ningú aquella aventura furtiva. La seva enamorada, que pertanyia a una família de xixarel.los que vivien en unes casetes baixes a la vora de les vies del tren, va tenir set  cadells. Un dia el seu amo, que anava a la meva classe, els va portar al cole, en un calaix de fusta recobert de palla.

¾    Qui en vol un? Els regalo. Si no el meu pare els ofegarà dins un gibrell o els estavellarà contra la paret. –Tots sabíem que el que deia era ben cert. No era el primer cop. Però no podíem fer-hi res. No podia tornar a casa amb cap d’aquelles preciositats encara que dues d’elles tinguessin la carona idèntica al pare.

 La senyu, en veure’l arribar a la fila li va dir que se’n tornés cap a casa a deixar aquelles pobres bèsties i que si ell també s’hi volia quedar que també tenia permís.
¾    Pel que véns a fer a classe...? -li deia la mestra, irònica.
¾    Només véns a empipar! –remugava- i vinga nens, feu bé la fila!

 Aquell gos era la nineta dels meus ulls. Tan sols l’havies de veure com movia la cua. De dreta a esquerra i amb la freqüència d’un parabrisa a ritme de
 “cau la de Déu” en els cotxes més moderns. Feia venir corrent d’aire. A l’estiu, de conya, però a l’hivern “jeu i para quiet, que fa fred” Qualsevol cosa el posava alegre. Quan paràvem taula, quan acabàvem de sopar, si sèiem al sofà, si ens aixecàvem. Vinga a fer saltirons i bellugar l’apèndix. La màxima expressió, diríem que el turbo 16 vàlvules, el posava quan arribàvem de qualsevol lloc, fins i tot, quan feia un segon que tornàvem de llençar les escombraries en  el contenidor de baix. L’antítesi d’aquella agitació era l’arronsament que li provocava la por de qualsevol mena. Llavors, aquella bèstia poruga amagava el cuot entre les cames i allà hi restava fins que tornava la calma.

 El meu gos no té nom perquè tampoc existeix. És el meu desig i el meu somni. A vegades, penso que en aquest estat d’esperança, aspiració o anhel  el meu gos és perfecte. Mai fa cagarrines, mai mossega ningú, no l’hem de baixar a pixar a les nits ni l’hem de buscar els polls ni les puces. Sé que això són excuses. És ben cert. La mare ens ha dit que si no ens toca els cecs, la primitiva o la 6/49 i li comprem un mas amb jardí, de gos ni en pintura.

 Jo, el meu germà i el meu pare, hem decidit posar aquest capritx en les llistes de regals a les cartes dels reis. Potser algun any estem de sort i li posem nom al gos.

 Seria màgic!