dimarts, 27 de maig de 2008

Em dominava

diumenge, 18 de maig de 2008

Ens ataquen!


Totes les clivilles metàl.liques i els tacs de fusta van començar a saltar. Els cargols rovellats de cabota allen es van desenroscar a gran velocitat. En sentir el cruixir de la fusta vaig alçar la vista i, en un tres i no res, vaig contemplar com es va desmuntar tot aquell moble. Ni temps per aixecar-me de la cadira! Tot va ser molt ràpid. Sobre el gres català de la biblioteca es van barrejar centenars de llibres de literatura diversos i les cares sorpreses del meu grup d’alumnes. En trencar-se el mobiliari, de les prestatgeries van començar a caure aventures de pirates, regles d’ortografia, mapes de continents, problemes d’àlgebra, el motor d’un cotxe peça a peça i fins i tot un experiment de física amb una pell de pollastre. Serpentejant sota les taules es van sentir fulls rebregats i renecs.

Llibres oberts i tancats van ferir de cultura el meu grup de lectura.

El príncep que havia desitjat, per un dia, ser pastor



Hi havia una vegada, el príncep Xaquir que, assegut en el seu cavall Alberan, va tenir un desig. Li va passar pel cap convertir-se, per un dia, en un senzill pastor d’ovelles.
Al galop, va entrar al castell, va pujar a les seves estances i ajudat pels seus criats més fidels, es va vestir de la forma més humil que va poder. Il·lusionat pel seu experiment, va sortir de palau i vigilant de no ser descobert es va perdre pels carrers estrets de Bugaz. Aquell home que es dirigia, a bon pas, cap als afores de la ciutat va passar desapercebut entre venedors de roba, sedes, verdures, fruites i olors.
A dos quilòmetres, al bell mig de la vall de Barai-ka-lud, va trobar un ramat de cabres i ovelles. Feliç, es va animar i va començar a xiular intentant semblar un veritable cabrer de tota la vida. Els animals que allà estaven pastant, en sentir el so d’un desconegut, van alçar el cap i neguitosos es van començar a desplaçar en direcció al penya-segat de Razimà. Yosuf Ram, el vell pastor d’aquelles bèsties, ràpidament , en veure el moviment perillós dels ovins va ordenar el seu gos adreçar la situació. Bordant, mossegant i amb molt ofici, el quisso els va controlar en un tres i no res. El pelut Rubal tenia la mà trencada. Sabia fer la seva feina i aquells xais el coneixien i el respectaven.
Un cop tot en ordre, en Yusuf va agafar una pedra i la va llençar contra aquell que pretenia destorbar la pau de la ramada. L’home havia après, amb l’ofici, a comunicar-se a cops de roc. Vaja, que tenia molt bona punteria. Així que, el projectil va anar a petar al bell mig del lloc on havia posat la mirada.
Estabornit a terra, Xaquir va començar a queixar-se i sanglotar de dolor. De seguida, tot el rostre es va omplir de sang. El vell rabadà, amb parsimònia, es va acostar a veure qui era i què pretenia aquell pallús. Des que era petit, el seu pare li havia inculcat la dita: “Primer el roc i després, parlem-ne”. Es va ajupir, li va treure les mans de la cara i després de netejar-li amb un mocador de farcell, on guardava un rosegó de pa del dinar, va comprovar, amb espant, aixecant-se i donant un pas enrera, que aquell home ferit era el seu príncep. Després dels
Disculpeu-me, senyor,jo no sabia!
Ai, senyor!, què he fet Alà meu!

i cap endins

Ostres, ara sí que he begut oli!
Segur que em pelen!
va córrer, com un esperitat, cap al poble a demanar ajuda i de seguida, va tornar amb un exèrcit de criats, soldats, metges i crits d’espant. Van trobar Xaquir, assegut en una roca i acaronant Rubal. El gos aprofitava per llepar-li la sang resseca. En realitat, va resultar ser una ferida superficial. Va disculpar el pastor i a cavall, amb tot el seu seguici, va retornar a casa.
Al dia següent, el jove hereu va sortir al balcó a prendre el sol; amb un trau, un nyanyo i un pensament sota el turbant,
Des d’on era es contemplava molt bé el seu poble.

La pesca



Teníem el fanal encès i ens estàvem menjant l’entrepà de truita. La mar estava en calma i sobre l’aigua es veia el camí de llum que dibuixava una lluna plena. A la punta de la nostra canya telescòpica havíem enganxat un picarol amb una pinça metàl·lica. De tant en tant, m’aixecava de la cadira de càmping i donava una volta del fil sobre el meu dit.

Res.

Tornava a seure i a donar compte del meu xicletós sopar. Les mans em feien olor a suc de cuc i a mar salada. Pensava que potser ja no hi havia esquer, em tornava a alçar, recollia. Intacte. Llençava el més lluny possible el plom i cap a les roques a jugar amb el meu cosí i tres gats afamats. Després de tres quarts d’hora sense ni una llepadeta, delegava en el meu oncle, el fantàstic i noble art de la pesca. Nosaltres ens perdíem entre les ombres de les roques i ja no apareixíem fins a l’hora de plegar veles.

dissabte, 10 de maig de 2008

El vestit



Davant del mirall es va trobar esplèndida. Estava contenta d’haver comprat el vestit. Havia quedat amb el seu xicot per veure una pel·lícula i sopar. Mentre esperava a la porta del cinema, somreia perquè sabia que en Josep la miraria de dalt a baix i començaria a llençar-li floretes. Trigava i va decidir posar-se a la cua i comprar les entrades. Quan ja les tenia hi va arribar. Es va disculpar, li va fer un petó i li va demanar si ja tenia les entrades. Ella, després de l’abraçada es va enretirar per tal que la pogués veure. El noi va començar a mirar la cartellera dels films que passaven a les diferents sales. Es van posar a la fila d’entrada, van seure a les seves localitats i, mentre es tancaven els llums, a la Núria li va caure una llàgrima de desil·lusió.

ESTALVIAR


Quan jo estalvio no em quedo a casa. No!, de cap manera.

Agafo el metro i me’n vaig al centre. Miro els aparadors de les botigues i escullo tot allò que m’agradaria comprar. Anoto els preus i sumo. Arribo a casa i en una llibreta petita d’espirals escric els noms dels articles i el preu. Anell de fusta amb motius vegetals; 12€, samarreta de J.B.P ; 14€, polsera d’argent envellit; 24€, i així vaig fent. Quan veig el total del que em podia haver gastat i no ho he fet em poso molt contenta.