diumenge, 18 de maig de 2008

El príncep que havia desitjat, per un dia, ser pastor



Hi havia una vegada, el príncep Xaquir que, assegut en el seu cavall Alberan, va tenir un desig. Li va passar pel cap convertir-se, per un dia, en un senzill pastor d’ovelles.
Al galop, va entrar al castell, va pujar a les seves estances i ajudat pels seus criats més fidels, es va vestir de la forma més humil que va poder. Il·lusionat pel seu experiment, va sortir de palau i vigilant de no ser descobert es va perdre pels carrers estrets de Bugaz. Aquell home que es dirigia, a bon pas, cap als afores de la ciutat va passar desapercebut entre venedors de roba, sedes, verdures, fruites i olors.
A dos quilòmetres, al bell mig de la vall de Barai-ka-lud, va trobar un ramat de cabres i ovelles. Feliç, es va animar i va començar a xiular intentant semblar un veritable cabrer de tota la vida. Els animals que allà estaven pastant, en sentir el so d’un desconegut, van alçar el cap i neguitosos es van començar a desplaçar en direcció al penya-segat de Razimà. Yosuf Ram, el vell pastor d’aquelles bèsties, ràpidament , en veure el moviment perillós dels ovins va ordenar el seu gos adreçar la situació. Bordant, mossegant i amb molt ofici, el quisso els va controlar en un tres i no res. El pelut Rubal tenia la mà trencada. Sabia fer la seva feina i aquells xais el coneixien i el respectaven.
Un cop tot en ordre, en Yusuf va agafar una pedra i la va llençar contra aquell que pretenia destorbar la pau de la ramada. L’home havia après, amb l’ofici, a comunicar-se a cops de roc. Vaja, que tenia molt bona punteria. Així que, el projectil va anar a petar al bell mig del lloc on havia posat la mirada.
Estabornit a terra, Xaquir va començar a queixar-se i sanglotar de dolor. De seguida, tot el rostre es va omplir de sang. El vell rabadà, amb parsimònia, es va acostar a veure qui era i què pretenia aquell pallús. Des que era petit, el seu pare li havia inculcat la dita: “Primer el roc i després, parlem-ne”. Es va ajupir, li va treure les mans de la cara i després de netejar-li amb un mocador de farcell, on guardava un rosegó de pa del dinar, va comprovar, amb espant, aixecant-se i donant un pas enrera, que aquell home ferit era el seu príncep. Després dels
Disculpeu-me, senyor,jo no sabia!
Ai, senyor!, què he fet Alà meu!

i cap endins

Ostres, ara sí que he begut oli!
Segur que em pelen!
va córrer, com un esperitat, cap al poble a demanar ajuda i de seguida, va tornar amb un exèrcit de criats, soldats, metges i crits d’espant. Van trobar Xaquir, assegut en una roca i acaronant Rubal. El gos aprofitava per llepar-li la sang resseca. En realitat, va resultar ser una ferida superficial. Va disculpar el pastor i a cavall, amb tot el seu seguici, va retornar a casa.
Al dia següent, el jove hereu va sortir al balcó a prendre el sol; amb un trau, un nyanyo i un pensament sota el turbant,
Des d’on era es contemplava molt bé el seu poble.