dissabte, 14 de juny de 2008

Estrès


Estava realment esgotat, però no podia passar gaire estona més assegut en aquell tronc. El seguien.
Si més no, així ho creia. Al llarg del seu recorregut havia sentit, darrera seu, el crepitar d’una branca en trencar-se, moviment de pedres en ser arrossegades i la bellugadissa sospitosa d’algunes plantes. N’estava convençut; anaven per ell.
Després de beure l’últim glop de la cantimplora, en Miquel continuà la seva fugida. Deuria fer unes dues hores des que s’havia internat al bosc. Estava extenuat. Tenia la camisa xopa, els cabells humits i el rostre encès. Havia fet un gran esforç per no deixar-se atrapar, però ara li començaven a flaquejar les cames.
Ja tenia una edat...
A uns 200 metres a la dreta del caminoi que seguia va veure una cabana. Semblava un refugi de muntanya. S’hi atansà lentament, picà amb la mà oberta sobre la fusta i ningú contestà. Va empènyer la porta i es va obrir. Dins no hi havia ningú. Cap estri de cuina, cap resta de menjar ni de beure. Res. Estava abandonada. Amb un mocador netejà el vidre de la finestra de pols i teranyines i s’assegué a observar si algú l’havia vist entrar al que seria el seu amagatall.
Es va fer fosc i els ulls se li tancaven fins que s’adormí assegut a la cadira. Va descansar tota la nit. Obrí els ulls i espantat es va alçar i neguitós començà a recórrer amb la mirada l’estança i féu una llambregada a l’exterior. L’havien capturat? Com podia haver perdut la concentració? Segur que hores d’ara ja era un presoner de guerra!
Es tranquil·litzà! La veritat és que allà no hi havia vingut ningú. Potser el seu enemic s’havia perdut pel bosc, no havia descobert la casa i l’havia pogut despistar definitivament. O també fóra possible que la nit el fes retrocedir, o que fins i tot aquell paio hagués pres mal.
Va dubtar.
Podria ser que en realitat ningú el perseguís i que els sorolls que sentia eren producte de la seva imaginació, i...
Va decidir fer una trucada.
  • Sí, sí, Senyor Emili...? Senyor Emili,... miri, estic a la cabana al costat de Sant Feliu de Codines. Com havíem quedat, com vostè em va indicar. He seguit totes les instruccions i m’he guiat en tot moment pel plànol que em va fer a l’ oficina.
  • Senyor García, sí que em sap greu. Des d’ahir a la tarda que l’estic trucant i es veu que no tenia cobertura.
  • Per què em trucava? senyor Emili. Ha passat alguna cosa?
  • I tant que ha passat! El noi que l’havia de perseguir aquesta setmana es va posar malalt. No sé, uns calamars que no se li van posar bé. Em va trucar la seva dona per dir-me que era al llit i que no podia anar a treballar. Jo, evidentment, vaig buscar ràpidament un substitut, però no me’n quedava cap. Estem en temporada alta i ho tenim tot contractat.
  • Què m’està dient?
  • El que sent senyor García, el que sent. El vaig trucar des de l’oficina, des de casa. Vaig donar ordres a la meva secretària que insistís al llarg de tota la tarda. Ho sento. Per descomptat que no li cobrarem aquesta sessió. La setmana que ve li prometo dos espies. Un noi i una noia. Què li sembla?
  • Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii
  • Senyor García, senyor García?

Ells tenien a Kiko però jo tenia a...



Mestalla era de quatre colors,
blau del cel i de les nostres samarretes i banderes,
vermell de les seves.
Blanc dels dos i
verd de la gespa.
I són els que entraven a gran velocitat als meus ulls. Una explosió d’imatges amb quatre colors. Després se’m van destapar altres sentits, com quan badalles i se t’obren les orelles.
Allà tothom cridava.
Al nostre sector,
  • Papitu, Papitu, on vas que som aquí!
  • Avui guanyarem que ja toca!
  • Què?
  • Que avui guanyem, collons!!!
  • I tant, i tant que sí! Per això hem vingut, no?
A les seves files,
  • Estos periquitos se van a ir con la cabeza debajo el ala.
  • Si nunca han ganao na!
  • Semo lohindio, loh corxonero, el Adddléti!
  • Lo siento shavale, pero us vamo a dá una palisa.
I encara hi havia algú que no sabem que feia allà que deia, mirant a uns i als altres:
  • Que guanyi el millor!
I tots:
  • Vete a dormir la mona, chalao!
I em venia l’olor a herba, a frankfurt i puro. Tothom mirava amunt, avall, a dreta, a esquerra. Tothom mirava amb els ulls encesos pel vinillo del dinar, pels petes del berenar o per les birres del berenar-sopar. En tot cas, encesos d’una passió que poques coses la provoquen.
Tothom estava a cent!.
Era la final de la Copa del Rei i nosaltres érem allà. Estàvem a la final. I ja tenia ganes que comencés el partit. Que rodés la pilota com diuen els comentaristes esportius.
Aquí no relataré el partit perquè a mi el que m’interessa és explicar-vos com van anar els cinc minuts finals. Si bé diré que en aquell punt guanyàvem dos a un. Picardia inicial del noi de Santaco, Raül Tamudo, golàs des de fora de l’àrea del nostre enyorat Sergio i gol tonto, cap al final, del rival.
Bé, quedava poc temps i semblava que alçaríem la copa però aquell gol quan els matalassers ja havien acceptat el seu infortuni ens va fer tremolar.
Vell record:
3-0 a casa.
0-3 a Leverkussen.
Penaltys i a cagar a la via, senyor Clemente.
Aquesta vegada havia d’anar d’una altra manera. Celebràvem el centenari!!
Necessitàvem
una victòria per a tapar diferents derrotes.
Una victòria per alçar una copa una mica més “gran” que la Catalunya,
Ciutat de Barcelona o Teresa Herrera.
Vèncer per convèncer les noves generacions
Una victòria per cridar sense pors:
“Hem guanyat!!!”
Va, Flores que no s’adormin!
que no reculin!,
que no s’espantin.
Podíem guanyar. Ells, després de molts anys baixaven a segona. Estaven enfonsats. Sí, sí, però tenien a Kiko. Tenien a Kiko i quan la tocava (i això que no estava bé; els maleïts turmells!) volia dir perill. A Sarrià, A Montjuïc, l’havíem vist inventar jugades del no res.
Tenien a Kiko i si Kiko la tenia...
Tenien a Kiko i si Kiko la tenia...
Tenien a Kiko i si Kiko la tenia...
En aquest patiment estava quan de sobte em va venir al pensament la cara d’un paio que treballava amb mi a Mataró i que era de l’Atlético i que es deia...
I que es deia...
I com carai es deia?
I ostres, si vaig estar set anys treballant amb ell... i fixa’t tu quines coses em vénen al cap en aquests moments! I a mi que m’importa com es deia.
I sembla que en aquests minuts finals la possessió de la pilota ha passat a ser d’ells. I com collons es deia? No deixeu que li passin a Kiko!!!!!
Començava amb H.
Començava amb H.
I tothom cridava i es veia més vermell que blau. I mare meva quin patiment! Em notava afònic i accelerat. Tots els meus estaven igual. Ja no podíem estar asseguts. El Paco fins i tot s’havia quedat amb el seient a la mà. (A Mestalla més que una ampliació li calia una restauració!) Tots drets amb la pell tibant. Uns mossegant-se les ungles,
altres el llavi.
N’hi havia els que es pentinaven amb la mà, aixafant-se els cabells,
els que es fregaven els ulls,
els que xutaven,
els que feien anar els braços amunt i avall.
I crits
I ai!
I Ufff!
I quins nervis, tio.! Quanta passió!!!
I en aquestes estava quan la malformació del meu cervell se’m fa present i m’amolla:
Si recordes el nom d’aquell company de Mataró, guanyeu la copa, guanyeu la copa, guanyeu la...

A la merda!

Bahh! Passo. Passo de jugar. Això és una tonteria. Passo
Heriberto, no, no, com s’havia de dir Heriberto i menys Helenio.
Humbert. Què collons Humbert si el tio era d’Extremadura.
Halibut és la pomada que li posàvem als culs als nens! I ostres passo, vull veure el partit! (Era impossible. Una veu interior. La veu de la imbecil·litat, suposo, em deia que no podia deixar-ho. El resultat final depenia de la meva memòria.)
Hamburguesa (de veritat, quan et poses a fer l’idiota, et poses de ple. Si més no, el meu cap em funciona així) Tenia el nom a la punta de la llengua. Tenia la cara de l’individu. L’únic de l’Atlètic en tota la fàbrica. Era un paio que em queia bé. Que quan li vam col·locar al Lardín ja em va dir que no triomfaria. Començava a recordar, ja tenia la seva veu i el veia somriure, em faltava el maleït nom i, i... li acabaven de passar la pilota a Kiko al mig del camp i el gadità aixecava el cap per dibuixar una jugada i ...
Hàmster.
Harmònica.
Hussein.

Hayworth, Rita

Hebreu, hebron, hospital
Hèctor. Hèctor. Hèctor, sí, Cúper..... No. No. L’Hèctor era aquell peruà que treballava amb el meu germà.
Helena; és de tia.
Vinga!
va!, va!, va, va, va, va, va. (Ara ja n’estava convençut que el resultat depenia de mi. No em qüestionava res. Havia de trobar el nom perquè si no anirien mal dades. L’equip començava a tancar línies i prescindia de jugar la pilota. Havien d’aguantar i jo els havia d’ajudar.)
Hèlsinki. Ara em sortirà de tot menys noms. Ostres que el tio era d’un poble a la vora del de la meva tia. Em sembla que era d’Almendralejo. Ara, fins i tot sabré el seu D.N.I. 37223... però el seu nom??????...
Hèracles. Passo.
Heras. L’Heras era un company de la bàsica. Ostres, sí!, l’Heras!
Hermafrodita.
Ernesto.
Era Ernesto ermitaño de la ermita que con el erario erró.... Sense H. Excepcions.
(Silenci)
Herminio.
HERMINIO.Sí, sí, sí, sí. HERMINIO. Sí, sí, sí.
HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO
CAMPIOOOOONS, CAMPIOOOONS, OÉ, OÉ,OÉ.
Tres van ser els colors que van quedar al camp. El vermell va desaparèixer per la porta de sortida, de la mà del meu neguit. Vam guanyar i l’afició hi va contribuir a la victòria.
I tant!

diumenge, 8 de juny de 2008

La rentadora


Aquest migdia quan he anat a recollir la roba de l’estenedor, era verda.
Verda. Això sí, amb diferents tonalitats de verd, però verda! Increïble!
A casa, gairebé sempre seleccionem tres tipus de roba: la fosca, la vermella i la blanca.
Les peces verdes pertanyen al primer grup, al fosc.
La roba que la nit anterior havia estès corresponia a la tercera classe. Roba blanca:
Llençols,
pijames clarets,
calces,
calçotets,
mitjons,
fundes de matalàs,
mocadors (després d’estar en remull en un gibrell)
samarretes blau cel, blanques, grogues, verd fluixet, mmmmmmmm!
Ah!, és clar. La roba verda si és més aviat de color allimonat, oliós, citrí, pertoca al conjunt 3; roba blanca.
Aquest migdia el que he trobat a l’estenedor ha estat roba verda del primer tipus; per tant fosca i roba verda del tercer tipus; per tant clara.
A la rentadora de la nit anterior no hi havia cap peça verda, ni fosca ni clara, o sigui que la possibilitat de destenyit queda totalment descartada.
Una vegada, quan no en tenia idea o millor dit en sabia poc, vaig posar una rentadora de blanc amb un pantaló de xandall blau marí que hi havia al contenidor de roba bruta. La vaig cagar. Tota la bugada va aparèixer del color de la samarreta del Celta de Vigo. Va haver sarau però feia poc que ens havíem casat i per aquí em vaig salvar. Suposo que va comptar més allò de “la bona voluntat del xicot”, “mira que volia col·laborar i...”
Aquest cop sí que no m’escapo, ja són 18 anys que fa que vivim junts i aquest cop van mal dades.
  • “Qui t’ha dit a tu que fessis una rentadora?
  • ”Qui t’ha manat tocar res?”, etc. M’espera una bona quan arribi aquesta tarda de les colònies amb els nens de segon. Hola, amor meu, com ha anat? Bé; un petó. Primera inspecció, i...
Fa un moment he mirat pel cel obert per veure si la veïna de dalt havia fet alguna de verda delicada sense centrifugar o rentada a mà.
Res.
Fins i tot he pujat a preguntar al tercer segona, al quart, cinquè i sisè segona.
Res.
A una de les veïnes que li tinc més confiança li he demanat si trobava alguna explicació a això que li havia passat a la meva bugada i no m’ha sabut respondre.
Jo crec que després de tancar la porta haurà mirat el sostre i haurà dit, pensant també en el seu:
HOMES!

Dinar a casa



Mentre vèiem la penúltima cursa del mundial de F1, s’ha presentat a casa un ser d’un altre planeta. Han picat a la porta i la meva mare, que estava a la cuina, ha anat a obrir. El meu pare ni s’ha immutat. Sempre fa igual, l’home viu desconnectat. Quan seu al sofà i mira la tele es transforma en planta decorativa. A vegades ens fa el favor de mirar-nos mentre li expliquem alguna cosa i ,amb molta sort, belluga el cap amunt i avall per fer veure que segueix el fil d’allò que se li explica.

La meva mare ha xisclat en obrir perquè esperava la Trini, la veïna de dalt (sempre ve a petar la xerradeta amb la mare).

Quan ha vist que aquell individu no venia a vendre res ni a convertir-nos a cap religió l’ha fet passar senyalant-li el sofà. Ha dit, -Mariano, un amic teu!

El meu pare l’ha mirat i li ha fet un lloc al sofà. L’alienígena s’ha assegut i tots tres hem estat veient com l’Alonso perseguia de prop el Cavallino rampante de Kimi Raikonen. El Tarzán (que és el meu gos) després de bordar-li tres cops s’ha posat a olorar-li les cames i el sexe (als gossos no els fa cap tipus de vergonya fer aquestes coses). Després ha tornat a estirar-se a la catifa i s’ha adormit.

-A dinar que l’arròs es cova !- ha dit la meva mare mentre portava la paella i la deixava sobre els estalvis.

El convidat s’ha cruspit un bon platàs i fins i tot ha repetit. Com que tenia dues boques, per una es menjava l’arròs i per l’altra les gambes i els escamarlans (sense pelar). No ha tocat el cafè però d’un sol glop s’ha begut la copa de Soberano que li ha posat el pare.

Quan hem acabat de dinar tots hem tornat als nostres llocs. L’ésser no. S’ha dirigit a la porta i ha començat a fer sorolls estranys amb el nas. La mare ha deixat els plats i ha anat a obrir-li la porta. El Tarzán ha sortit al balcó i ha bordat mentre la nau s’enlairava i a la tele han començat a haver interferències i el meu pare ha dit,

-Ja comencem!- i li ha donat tres cops al costat dret de l’aparell.

Quan el nostre convidat ja enfilava el primer núvol i a la tele apareixia una imatge ben nítida, el meu pare ha tornat a seure amb un somriure satisfet.

La meva mare també estava contenta; li havia sortit un arròs molt bo.

Panxa plena, sofà i caliu familiar; a mi se’m queien els ulls mentre els pilots guanyadors es ruixaven amb cava.

LA GUITARRA

De ben petit ja havia somiat a tenir una guitarra. Li encantava tot el que feia referència a aquest instrument, la forma, les cordes, la posició de les mans, com s’adormia en la cama del músic, etc. N’estava enamorat.
Tenia una veïna joveneta que al tornar de l’escola sempre es posava a tocar. Gairebé sempre les mateixes cançons. Les podia taral·lejar de memòria. Començava una peça, s’aturava i tornava a reiniciar. Després va endevinar que la seva veïneta estava aprenent. Les seves notes omplien l’escala, el cel obert i molts dies xafogosos d’estiu.
Com li hagués agradat haver après a tocar aquell instrument! Però no va ser possible. A casa seva mai havien anat bé de diners i una guitarra era tot un luxe innecessari, una cosa secundària. Fins els nou anys sempre la va demanar als Reis però mai va arribar. L’any que va fer els deu la va treure de la carta. No va escriure res. Uns dies abans de la nit màgica, mentre la mare estava fent el sopar, li va dir que no calia que li portessin res.
Aquell any, com cada any, un jersei, una samarreta de màniga llarga i un pantaló. Els mags de l’Orient aprofitaven per renovar l’armari.
Quan va començar a sortir en colla va estimar a totes les noies que pujaven al tren amb motxilla i guitarra guardada en una funda de drap a ratlles vermelles i verdes. Recorda com després de plantar la tenda i sopar, al costat del foc, tocaven qualsevol cançó trista. Sempre eren les mateixes històries però ell mai es cansava de sentir aquell so balsàmic de cordes acaronades.
Sempre es deia que un dia aprendria. Cada dia repetia la mateixa cantarella però passava el temps i mai havia mirat cap escola de música. Ni tan sols havia arrencat una de les tires que sovint enganxaven al vidre del forn on treballava
Estudiant de guitarra dóna classes particulars de guitarra. Preus econòmics.
Potser per la feina... entrava de nit i sortia pel matí colgat de farina i son, no s´ havia atrevit mai a trucar a aquell número de telèfon.

 Després de tota una vida de desig, avui  entraria a la botiga i assenyalaria la guitarra espanyola de l’aparador quan el venedor li preguntés: “Què desitja?” . Quan acabés d’atendre a aquella noia ell li diria “Vull la guitarra que teniu exposada, una funda i una agulla.” Això li diria, això és el que volia. Estava realment emocionat.
Mentre esperava va sentir com el venedor li explicava a la clienta les excel·lències d’una arpa de doble moviment. La noia assentia amb el cap les explicacions del botiguer. Se la veia molt segura per les preguntes tècniques que feia, les marques que coneixia i sobretot perquè va demanar de provar l’instrument. El senyor li va acostar un tamboret i va seure. Lentament es va descordar els botons dels punys de la camisa i es va arremangar fins els colzes.
Va veure com la jove inclinava i abaixava el cap fins a lliscar la seva cara sobre la fusta d’aquell aparell tan imponent. Semblava enamorada. Els dits es van col·locar damunt les cordes i començaren a moure´s .
No es pot explicar en paraules el que va sentir en aquell moment. Tan sols sap el que va fer quan aquella noia va marxar després de demanar el preu i dir que ja s’ho pensaria.
Quan els picarols de la porta van deixar de sonar i el veterà comerciant es va apropar a ell i li va demanar que volia, ell va respondre, l’arpa. L’ARPA!

 Ara viu a casa, coberta amb un llençol blanc que li va donar la mare quan es va independitzar. Cada dia, quan arriba del forn, la despulla a poc a poc, llisca les mans per les cordes i la sent parlar en el silenci de la casa. La mira de prop, de lluny, la cobreix i se’n va al llit.
Abans d’adormir-se dibuixa les seves formes, intenta endevinar quantes cordes té i s’adorm. A vegades, quan es desperta, pensa que agafarà aquell telèfon, trucarà i li demanarà a l’estudiant de guitarra si sap ensenyar arpa.

Highbury

Anfield Road
Old Tradford i...
Els havia sentit discutir a la cuina. No entenia gaire el que deien, però sabia perfectament que hi havia problemes; que el meu pare tenia un problema. La mare li deia que ja n’hi havia prou, que ja era el tercer cop i que totes les lliures que guanyava fent de taxista s’evaporaven. La mare, sanglotant, li va dir que era l’últim cop o que un dia es trobaria la porta de casa tancada. El meu pare estava palplantat, amb el cap cot, mirant els fogons mentre la mare parlava, cridava, plorava i anava amunt i avall de la cuina. Quan ella va deixar d’esbroncar-lo, va intentar explicar els motius que el portaven a fer el que feia. No s’excusava, tan sols volia ésser entès.
Vaig pujar les escales en silenci i em vaig tancar a l’habitació. Un cop al llit, em vaig tapar fins al cap. Dins l’obscuritat de la meva cova, em vaig posar a plorar i vaig deixar de sentir els meus pares.
És un home intel·ligent, gairebé tant com la meva mare. Sap com m’he de vestir, sap que la roba abans d’estendre-la s’ha d’estirar per tal de facilitar la feina de planxar, sap demanar peix fresc i que li tallin de la forma més escaient, sap fer fideus a la cassola des que un dia la mama li va fer cinc cèntims. Els hi surten molt bons! Coneix la Premier League com ningú. Li preguntes un equip i te’l recita com la poesia de Nadal. Papa, el Fulham?, i ell, d’una tirada, Maik Taylor, Steve Finnan, Alain Goma, Martin Djetou, Jon Harley, Sylvain Legwinski, Andy Melville 10, Sean Davis, Steed Malbranque, Luis Boa Morte, Steve Marlet, Facundo Sava, suplents, Martin Herrera, Bjarne Goldbaek, Pierre Wome i Louis Saha. Amb noms i cognoms!
Papa, l’Arsenal que jugarà aquest diumenge...?
David Seaman
Lauren
Martin Keown
Sol Campbell
Ashley Cole
Sylvain Wiltord
Patrick Vieira
Gilberto
Robert Pires
Dennis Bergkamp
Thierry Henry
A la banqueta hi seran....
Stuart Taylor
Pascal Cygan
G van Bronckhorst
Kolo Toure
Francis Jeffers i així et podria dir les alineacions de tots els clubs de League One i també alguns de la Two.
És magnífic!
Té molta memòria, li agrada llegir i m’ajuda en els estudis. A vegades, entra a la meva habitació i em pregunta la lliçó que estic estudiant en aquell moment. Altres, el crido jo, deixa el que està fent i em dóna un cop de mà en un problema de mates o m’ajuda a escriure un conte, que la teacher m’ha posat pel cap de setmana.
És genial!, tots dos, a l’estiu, agafem la bicicleta, una tovallola i cap a la platja. Quan plou, ens acostem al poli i juguem un 21 i si hi ha colla els demanem per jugar. Tots els meus amics em diuen que tinc un pare collonut. Que altres pares no aixequen el cul del sofà si no és per anar a prendre pintes al pub. De ben petit em va ensenyar a pescar. Recordo un dia que vam agafar un llavió mascle increïble. La mare ens va fer una foto. La dec tenir al calaix. Molts caps de setmana agafem el cotxe i marxem lluny. El meu pare es posa la gorra i diu, noi, anem a fer quilòmetres! T’hi apuntes?
I tant que m’hi apunto!!!
És molt divertit, sempre explica acudits. A vegades, comença algun i no l’acaba perquè la meva mare li diu,
  • Ben, aquest no!
  • Per què no? Dic jo, rient
  • Perquè és de porcades! Diu la meva mare mentre es recull els cabells dins del barret.
I llavors tots ens posem a riure.
Avui la mama, a la cuina, li ha dit que ja n’hi havia prou. Que aquesta era l’última vegada o que el faria fora de casa. Que ja n’estava farta d’anar-lo a buscar a comissaria i haver de passar vergonya i pagar multes. Quan ella va acabar, el meu pare li va dir que no ho podia evitar, que les sensacions que aconseguia eren tan autèntiques!... màgiques!, - fins i tot va afegir- que es sentia atret com un vampir davant la sang.
(Però què estava dient el meu pare?)
I va afegir, amb un to de veu entusiasmat:
Tot ple de gent mirant, l’olor a gespa, el centenar de focus il·luminant el camp,
l’atracció del perill, del repte, el gust dolç de la provocació i de la reprovació.
Els crits de protesta, la gran xiulada, els insults
I més tard, la solitud i la condemna.
La felicitat!!!
Dins el meu llit, colgat per una funda nòrdica i una manta (del mateix color, que potser utilitzava la policia, per cobrir-lo) vaig entendre que el meu pare era streaker, un nude runner.
Quina vergonya!
Al passadís, abans d’entrar a la seva habitació, el meu pare, amb un fil de veu,
  • Marie, t´ho prometo, mai més. Mai més, t’ho juro!
Em sembla que es van fer un petó, però jo intuïa, que en separar els llavis, ja estaria rumiant en la inauguració del nou Wembley National Stadium.
L’odio!

LA PLATJA

Hi havia un cartell metàl.lic enganxat a la porta: Only residents i això m’indicava que no podia passar per aquell camí. Vaig recordar el debat que un any abans es va fer al meu país sobre la llei de costes, els accessos a les platges. La conclusió a la qual van arribar els/les nostres representants va ser que no es podien barrar els camins que menen a la vora del mar. 
Basant-me en la legalitat he passat de l’avís restrictiu i he baixat cap a la platja.
He hagut de passar per muntanyes de dunes, algunes amb molta vegetació. Al llarg del caminoi m’he trobat amb cabres i m’he dit: “Ostres! cabres a la vora d'una platja; impensable a casa nostra!” Al meu pas, elles se'n retiraven i em deixaven pas. Jo els anava fent el típic: “Béeeeee”. Quan he arribat a la duna més alta he vist la caleta:
Immensa! A banda i banda, tancant la platja, roca i pins. Bestial! Cap hotel, cap parador, bloc, ni tan sols casetes blanques que a vegades són digeribles. Res. Un tros de natura nua des dels inicis dels temps. Aigua de dos colors: blava i blava marí o verda i verda marí (eterna discussió) Bussejant es pot observar com la disposició de roques, algues i sorra ajuden a repartir els colors.
La platja estava plena de cabres.
He pensat que el pastor les havia deixat pastar abans no arribessin els primers banyistes. Moltíssimes cabres.
Gairebé totes negres. He descendit la darrera duna i allà; creieu-me! He vist de prop aquells animals simpàtics amb olor de formatge. Sorprès he comprovat que no eren cabres normals ja que moltes d’elles estaven assegudes en gandules. Algunes llegien el diari, Última Hora de Menorca, d’altres fullejaven revistes del cor i una  d'elles, amb una llarga barbeta s'interessava per un Muy interesante. N’hi havia moltes dins l’aigua. Cabridets jugaven amb galledes i pales. Pares i mares prenien el sol sobre tovalloles de colors o sota para-sols a ratlles verdes, grogues i vermelles. Algunes arribaven amb cistells de platja, altres marxaven amb bosses plenes d’on sobresortien tubs i patos. Flipant!, igual que nosaltres. Jo estava veient aquest espectacle completament encantat. No m’he aturat a reflexionar. Ja ho faria més tard.
Caminaven dretes, jugaven a pales i, després d’observar alguns punts, puc dir que ho feien força bé. Saltaven, es rebolcaven per terra, es capbussaven a l’aigua. Atenció! Una d’elles estava fent surf i lluny es veia una família damunt un pedalo. Sí!, síiiii!, amb una gorra d’una casa de pintures de Ciutadella hi havia l’encarregat de llogar canoes i pedalos amb tobogan. Evidentment, no hi podia faltar el cabró o millor dit el boc venedor de cocos, pinyes, síndries i melons amb la seva cantarella i el seu cistellet de vímet i la galleda blava.
Assegut a la sorra, a tres segons de començar a pair el que estava veient, he vist com uns humans nus es movien entre els pins i les roques. Anaven a quatre grapes. A les humanes els penjaven els pits i als homes els penis i testicles. Menjaven herbes, badaven i abaixaven el cap.
Em regalimava la suor per tot el cos quan he decidit atansar-me a una senyora cabra, que llegia El semana recolzada en una barca,  per demanar-li què carai era tot allò. Qui havia muntat tota aquella comèdia. Quan he obert la boca tan sols m’ha sortit un BÉEEEEEEEE professional.
He sortit per potes d’aquella platja. Dunes amunt, dunes avall fins que, força allunyat he notat la sensació de travessar un tel, ben bé com si un llençol blanc, penjat de l’aire, em fregués la cara i em fes tornar a la realitat. 

Un cop a la carretera he vist un humà sobre una moto. Més enllà, a l’altra banda del carrer hi havia una humana arreglant l’expositor de postals del “super” que quan m'ha vist, m'ha cridat un simpàtic béeeeee i m'he posat a rumiar.

dissabte, 7 de juny de 2008

Panxa contenta


Arriba dissabte i a taula hi ha uns formidables macarrons amb sofregit i trossets de salsitxa. Tota la casa en fa olor. És un moment especial de la setmana. En el moment que sec a taula m'agradaria no encetar ni participar en cap tipus de conversa ni distracció que em pugui perturbar. Tan sols vull estar concentrat en el meu fantàstic plat de pasta setmanal. A la pregunta sobre quina cosa és la felicitat, una de les meves respostes clares i contundents seria el plat de macarrons (amb ratlles) del dissabte. Hi ha qui dirà,ostres quina banalitat i poca-soltada; a la qual cosa jo respondria:
I?
Ep! que em criden per dinar.
Vinga, vaig passant.
Ostres, avui hi ha espaguettis. Tant se val. Tot el que he dit sobre els macarrons serveix per a ells. MMMM! Bona oloreta. S'acaba la literatura, comença la teca. Marxo. Un plat de felicitat m'espera.

divendres, 6 de juny de 2008

Col.laboracions

Me'l va explicar la Tonyi, la mare de la Sara. Més o menys anava així...

Després de sopar agafà l’ampolla d’aigua i li arrencà, lentament i amb molta cura, l’etiqueta. El seu marit la mirà un instant, però no li digué res, a la tele estaven fent un resum de la jornada futbolística. Anà a l’estudi, agafà una carpeta buida i guardà el paper rectangular i un pèl enganxós d’aigua de Viladrau. Després de tancar les gomes, s’aturà mirant el sostre, féu petar els dits i ràpidament entrà a la cuina , obrí l’armari de sota la pica i agafà la garrafa d’aigua de Ribes i ajudada d’unes tisores desenganxà l’etiqueta.
Ja en tenia dues al sarró.
Tot seguit de desparar taula, fregar els plats, portar la nena a dormir, rentar-se les dents i posar-se el pijama s’assegué a taula amb un boli i un full blanc. Mirant el rellotge de cucut que havien portat de La Selva Negra pensà... i passat un instant començà una llista:
  • Revisar fotos de la biblioteca.
  • Catàlegs del Carrefour del revister (espero que hi hagi alguna i no les hagi reciclat. Quina dèria amb el reciclatge!)
  • Factura d’Aigües de Barcelona?, No, crec que no.
  • Entrada de diccionari?
Conceptes d’aigua pura?,
destil.lada?,
esterilitzada?,
tèrbola?,
de pluja?,
de pou?,
de riu?,
mineral?,
carbònica?,
de ferro?,
oxigenada?,
de borratges?,
beneïda?,
anar a prendre les aigües a Caldes?
Definitivament, no.
Treballaria amb les dues primeres opcions. Buscaria fotos del poble i anuncis dels catàlegs. Tampoc calia fer una tesi doctoral, la nena feia P-4 i el que demanava la seva senyu era l’ajuda dels pares.
Sempre havia col·laborat en els diferents centres d’interès. Quan es treballava els goril·les, cap al zoo a fer-li fotos al Floquet. Quan es tractava de fulles, cap al Montseny. Si tocava petxines, cap a la platja, i així...
Agafà els àlbums i aprofità per fer-los una ràpida llambregada a tots. Agafà l’estiu del 2001 al poble. Una mina!
La nena amb el seu pare dins el riu Cuervo al seu pas per Tragacete. La nena a la cascada del riu Cuervo. La família en el cartell que anuncia el riu Cuervo. Fantàstic!
Recollí les fotos i obrí l’estiu del 2000. La criatura tenia dos anys. Havien estat en un apartament a Cambrils. Pensà: Imatges de platja. I tant!
La nena i els iaios a la vora de l’aigua amb galledes, pales, flotadors, rasclets, etc. Els avis i la nena dins de l’aigua. El seu pare amb la nena a coll-i-be saltant ones.
Més o menys ja ho tenia. 3 fotos de riu, 3 de mar, 2 etiquetes. Mirà la ratlla que formaven les plaques de guix del sostre i digué en veu alta: --demà aniré a comprar una ampolla de 2 litres de Solans de Cabras i una garrafa de 5 litres de Sant Aniol que diu la senyora de la granja que va molt bé pel ronyó. La professora no es podrà queixar--.
Al dia següent sobre la taula va dipositar el seu tresor:
· Etiquetes de Solans, Viladrau, Aigua de Ribes i Sant Aniol.
· 3 fotos de mar.
· 3 fotos de riu.
No estava malament. Se sentia satisfeta. Mentre pensava que si us plau que no es perdessin les fotos que no recordava on estaven els negatius i que tenien un valor sentimental i...va veure com la nena a l’altra banda de la taula retallava amb un punxó la foto d’un cavall que sortia en el dominical. Sentí curiositat i seguí les accions de la nena. Un cop separat el cavall de la revista, girà pàgina i trobà tota una família d’equins bevent aigua en un riu. Pensà que era una bona imatge per a la seva col·lecció. Aquesta vegada, oblidà el punxó (eina massa lenta) i directament arrencà amb les manetes tota la manada. Plegà les dues imatges i les guardà dins la motxilleta que ja tenia preparada en un cantó de la cadira.
Per què la nena col·leccionava imatges de cavalls?
Per què les preparava per portar-les al cole?
Quina nena més rara! (cavil·lava)
Si no fos per ella no portaria res relacionat amb l’aigua. Sort que la seva filla havia apuntat en el full de col·laboracions amb l’escola la paraula aigua
i així ella s’havia pogut preocupar de participar activament
Aquesta nena és tan panxa contenta! (reflexionà una mica més)
Abans de despertar-la li guardà dins la motxilla les fotos i les etiquetes introduïdes en un sobre de plàstic. Obrí la cremallera petita del davant i allà estaven els cavalls. (?)
Acompanyà la filla a la cua i abans de deixar-la de la mà li digué a la senyoreta:
  • A la motxilla de la Berta he posat un sobre amb fotos i etiquetes de marques d’aigua. Espero que et vagin bé!
  • Per què?
  • Doncs, per treballar l’aigua. Divendres la nena va sortir amb una nota on deia que si érem tan amables d’ajudar els/les nens/es a portar coses relacionades amb l’aigua i jo...
  • --La senyu inicià un somriure i de sobte començà a riure—Disculpa, perdona és que ha hagut una confusió. El que demanava era coses relacionades amb l’egua, no amb l’aigua. Potser la nena va copiar malament de la pissarra. Je, je.
  • --Astorada, bocabadada, amb un filet de veu va dir--Quina vergonya!
  • Tranquil·la dona, un error el pot cometre qualsevol.
  • Bé, doncs li agafo el sobre. Ah!, per cert, la nena porta dues fotos de cavalls. Ella sí que ho sabia!
  • No, no el treguis, és igual. Em pot anar bé. Algun dia treballarem l’aigua!(dibuixà un somriure)
Un cop la mare havia travessat la porta de sortida i mentre portava de la mà al primer de la cua i així arrossegava la resta cap a la classe de les tortugues, la Pilar es mossegava la llengua.
Havia començat bé el dia, una llàgrima li dibuixava un riuet galta avall. Es pixava de riure!
La història era realment bona. La compartiria a l’hora del cafè.
I tant!

La història del pop i un senyor de la província de Múrcia



L’hem estat perseguint una bona estona. Hem jugat, hem cridat dins i fora de l’aigua quan ja crèiem que el teníem i, finalment, hem renegat a cor un “me catxis la mar” quan ha saltat del salabret i ha nedat, amb força estil, tot s’ha de dir, fins a filtrar-se sota una roca plana que hi havia just sota els nostres peus de plàstic allargats.
La colla ens hem fet una mirada embafada a través de les ulleres. Hem sospirat pels tubs i de seguida ens hem entès. Calia pescar-lo el més aviat possible. No hi havia temps per preparar estratègies submarines. Com he dit abans, l’amagatall de l’octopusi era una pedra plana i es podia agafar bé. Més o menys tindria un metre quadrat. Hem agafat aire i ens hem capbussat. L’hem pogut moure una mica i això ens ha motivat per fer un segon intent encara més vigorós. Segon intent i la roca s’ha desplaçat totalment. Ni rastre del pop. Fracàs? De cap manera. Ara sí que ens hem reunit. Com si es tractés de la preparació d’una jugada de waterpolo. Hem lligat, com hem pogut, els nostres braços sobre les nostres espatlles, hem acostat orelles al mig del cercle i l’Alba, el Pau, el Miguel, l’Aleix i en Jaume hem decidit fer el darrer esforç. La idea era girar totalment la roca.
Cap a dins! Sorprenentment hem pogut fer l’operació amb una estranya facilitat. Semblava pedra tosca. Alguna cosa havia canviat. Aquell amagatall rocós tenia una altra consistència. Era com plàstic dur, talment com l’illa dels pirates de Playmòbil. Hem esperat a que s’aclarís l’aigua, remoguda de sorra pel gran rebombori. Breus instants després estàvem examinant amb una certa urgència el terra. Sabeu què hi havia? Millor dit, qui hi havia?
No em creureu!
Sota aquella estranya pedra, estirat panxa enlaira hi havia un senyor de Lorca-Sutullena(suposo, ja que portava una samarreta de les festes d’aquest poble) treient bombolles tot tranquil.lot ell. Semblava Julius Brown, el professor farsant i simpàtic de “La bruixa principiant”. Espaaaaaantats, igual o més que Scooby Doo, hem alçat el cap i hem sortit de l’aigua cames i braços ajudeu-me. De l’ensurt hem empassat tota l’aigua de la cala Pregonda. Hem corregut cap a les tovalloles, on estaven les mares, casa i per tant la nostra salvació.
  • Què us passa que sortiu de l’aigua tan esverats? Ha dit l’Aurora, sospitant una malifeta marina.
  • Hi ha un senyor dins l’aigua!!!! –ha respost l’Alba, histèrica.
  • I què? Estranyada ha demanat la Isabel.
En aquells moments sortia de l’aigua aquell personatge i es dirigia cap a on érem. Amb banyador a quadres i samarreta de la parròquia d’aquesta província de Múrcia(sota l’explosió de pirotècnia) arrapada al cos, ens mira, el mirem, s’acosta estossegant i ens amolla:
  • Que, chavales, os he asustao, ¿ verdá?
  • ?
  • Dirigint-se més aviat a les mares – A mi me encanta la playa. Me meto por todos los sitios que veo y claro los xavalillos no esperaban que yo estuviera allí y han salio disparaos. Jolín como nadan de rápido con esos pies! Que majetes són! Disculpen, son sus madres?
  • Sí señor, (totes dues fent visera amb la mà ja que els venia el sol de cara) todos. Bueno, este más grande no, je, je (digué l’Aurora dirigint-se a qui us explica la història) pero como si lo fuera, je, je.
  • ¿Te gusta también el agua, no? –dirigint-se a mi..
  • Y tanto y tanto, más que a los calamares! (Força convincent)
  • Buag!, ¡el verano es estupendo!(silenci) y bueno, pues ya les dejo. Adiós y que tengan unas buenas vacaciones. –i va girar cua.
  • Tots –Y, y, usted también!
I tal com havia sortit de l’aigua, va desaparèixer. El paio es va submergir i ja no el vam tornar a veure.
  • Nens!,Alba! Jaume! Qui era aquest senyor? – van demanar les mares encara encantades.
  • Mama, mama, aquell senyor estava sota la pedra on s’havia amagat el pop, ja us ho em dit!
–ja una mica més tranquil.la, l’Alba.
  • Aurora, estaria bussejant com ells i no se l’esperaven i s’han espantat –digué convençuda la mare del Miguel i el Pau.
  • Sí, és clar! –assentí l’Aurora.
  • Sí, és clar, sense tub ni ulleres, ni peus ni res. I amb aquella samarreta! –murmurà, irònic, l’Aleix.
  • Mama, no m’ho puc creure! Aquell senyor és un pop! –cridà en Pau.
  • Sí, sí, je, je...un senyor pop! –totes dues amb un evident to burleta.
  • Va insistir en Pau, el més petit de la colla –Mama, el pop que perseguíem s’ha transformat en aquell senyor!
  • Pau, posa’t sota el para-sol que ja estàs una mica vermell –La Isabel, tancant la conversa –em sembla que s’ha cremat una mica! –mirant la seva col.lega.
  • Podria ser el que diu el tete. Aquell senyor ha aparegut just en el moment que el nostre pop ha desaparegut. Quina casualitat! –apuntà un Miguel escèptic.
Jo crec que aquell home de la comunitat murciana era la metamorfosi del pop que, per tal de fugir es va convertir en algú que passés desapercebut. Jo això ho puc pensar, però no els ho puc dir. No els puc inflar el cap amb aparicions de murcians en aigües del Mediterrani. Així que vaig empassar saliva i vaig dir:
  • Nens, Alba, tornem a l’aigua a veure si amb una mica de sort trobem una estupenda senyora d’Ourense. Je, je. (posant veu de Torrente)
Ens vam tornar a calçar l’equip d’exploració submarina i , lentament, (encara no ho teníem del tot clar) ens vam posar a nedar cap a l’illa que teníem just davant. En cap moment vam enfonsar el cap. Mentre nedava i ,com sempre, anava comptant que no em faltés cap integrant, em va assaltar un pensament:
(Hem estat de sort. Aquesta aventura la recordarien tota la vida)