dissabte, 14 de juny de 2008

Ells tenien a Kiko però jo tenia a...



Mestalla era de quatre colors,
blau del cel i de les nostres samarretes i banderes,
vermell de les seves.
Blanc dels dos i
verd de la gespa.
I són els que entraven a gran velocitat als meus ulls. Una explosió d’imatges amb quatre colors. Després se’m van destapar altres sentits, com quan badalles i se t’obren les orelles.
Allà tothom cridava.
Al nostre sector,
  • Papitu, Papitu, on vas que som aquí!
  • Avui guanyarem que ja toca!
  • Què?
  • Que avui guanyem, collons!!!
  • I tant, i tant que sí! Per això hem vingut, no?
A les seves files,
  • Estos periquitos se van a ir con la cabeza debajo el ala.
  • Si nunca han ganao na!
  • Semo lohindio, loh corxonero, el Adddléti!
  • Lo siento shavale, pero us vamo a dá una palisa.
I encara hi havia algú que no sabem que feia allà que deia, mirant a uns i als altres:
  • Que guanyi el millor!
I tots:
  • Vete a dormir la mona, chalao!
I em venia l’olor a herba, a frankfurt i puro. Tothom mirava amunt, avall, a dreta, a esquerra. Tothom mirava amb els ulls encesos pel vinillo del dinar, pels petes del berenar o per les birres del berenar-sopar. En tot cas, encesos d’una passió que poques coses la provoquen.
Tothom estava a cent!.
Era la final de la Copa del Rei i nosaltres érem allà. Estàvem a la final. I ja tenia ganes que comencés el partit. Que rodés la pilota com diuen els comentaristes esportius.
Aquí no relataré el partit perquè a mi el que m’interessa és explicar-vos com van anar els cinc minuts finals. Si bé diré que en aquell punt guanyàvem dos a un. Picardia inicial del noi de Santaco, Raül Tamudo, golàs des de fora de l’àrea del nostre enyorat Sergio i gol tonto, cap al final, del rival.
Bé, quedava poc temps i semblava que alçaríem la copa però aquell gol quan els matalassers ja havien acceptat el seu infortuni ens va fer tremolar.
Vell record:
3-0 a casa.
0-3 a Leverkussen.
Penaltys i a cagar a la via, senyor Clemente.
Aquesta vegada havia d’anar d’una altra manera. Celebràvem el centenari!!
Necessitàvem
una victòria per a tapar diferents derrotes.
Una victòria per alçar una copa una mica més “gran” que la Catalunya,
Ciutat de Barcelona o Teresa Herrera.
Vèncer per convèncer les noves generacions
Una victòria per cridar sense pors:
“Hem guanyat!!!”
Va, Flores que no s’adormin!
que no reculin!,
que no s’espantin.
Podíem guanyar. Ells, després de molts anys baixaven a segona. Estaven enfonsats. Sí, sí, però tenien a Kiko. Tenien a Kiko i quan la tocava (i això que no estava bé; els maleïts turmells!) volia dir perill. A Sarrià, A Montjuïc, l’havíem vist inventar jugades del no res.
Tenien a Kiko i si Kiko la tenia...
Tenien a Kiko i si Kiko la tenia...
Tenien a Kiko i si Kiko la tenia...
En aquest patiment estava quan de sobte em va venir al pensament la cara d’un paio que treballava amb mi a Mataró i que era de l’Atlético i que es deia...
I que es deia...
I com carai es deia?
I ostres, si vaig estar set anys treballant amb ell... i fixa’t tu quines coses em vénen al cap en aquests moments! I a mi que m’importa com es deia.
I sembla que en aquests minuts finals la possessió de la pilota ha passat a ser d’ells. I com collons es deia? No deixeu que li passin a Kiko!!!!!
Començava amb H.
Començava amb H.
I tothom cridava i es veia més vermell que blau. I mare meva quin patiment! Em notava afònic i accelerat. Tots els meus estaven igual. Ja no podíem estar asseguts. El Paco fins i tot s’havia quedat amb el seient a la mà. (A Mestalla més que una ampliació li calia una restauració!) Tots drets amb la pell tibant. Uns mossegant-se les ungles,
altres el llavi.
N’hi havia els que es pentinaven amb la mà, aixafant-se els cabells,
els que es fregaven els ulls,
els que xutaven,
els que feien anar els braços amunt i avall.
I crits
I ai!
I Ufff!
I quins nervis, tio.! Quanta passió!!!
I en aquestes estava quan la malformació del meu cervell se’m fa present i m’amolla:
Si recordes el nom d’aquell company de Mataró, guanyeu la copa, guanyeu la copa, guanyeu la...

A la merda!

Bahh! Passo. Passo de jugar. Això és una tonteria. Passo
Heriberto, no, no, com s’havia de dir Heriberto i menys Helenio.
Humbert. Què collons Humbert si el tio era d’Extremadura.
Halibut és la pomada que li posàvem als culs als nens! I ostres passo, vull veure el partit! (Era impossible. Una veu interior. La veu de la imbecil·litat, suposo, em deia que no podia deixar-ho. El resultat final depenia de la meva memòria.)
Hamburguesa (de veritat, quan et poses a fer l’idiota, et poses de ple. Si més no, el meu cap em funciona així) Tenia el nom a la punta de la llengua. Tenia la cara de l’individu. L’únic de l’Atlètic en tota la fàbrica. Era un paio que em queia bé. Que quan li vam col·locar al Lardín ja em va dir que no triomfaria. Començava a recordar, ja tenia la seva veu i el veia somriure, em faltava el maleït nom i, i... li acabaven de passar la pilota a Kiko al mig del camp i el gadità aixecava el cap per dibuixar una jugada i ...
Hàmster.
Harmònica.
Hussein.

Hayworth, Rita

Hebreu, hebron, hospital
Hèctor. Hèctor. Hèctor, sí, Cúper..... No. No. L’Hèctor era aquell peruà que treballava amb el meu germà.
Helena; és de tia.
Vinga!
va!, va!, va, va, va, va, va. (Ara ja n’estava convençut que el resultat depenia de mi. No em qüestionava res. Havia de trobar el nom perquè si no anirien mal dades. L’equip començava a tancar línies i prescindia de jugar la pilota. Havien d’aguantar i jo els havia d’ajudar.)
Hèlsinki. Ara em sortirà de tot menys noms. Ostres que el tio era d’un poble a la vora del de la meva tia. Em sembla que era d’Almendralejo. Ara, fins i tot sabré el seu D.N.I. 37223... però el seu nom??????...
Hèracles. Passo.
Heras. L’Heras era un company de la bàsica. Ostres, sí!, l’Heras!
Hermafrodita.
Ernesto.
Era Ernesto ermitaño de la ermita que con el erario erró.... Sense H. Excepcions.
(Silenci)
Herminio.
HERMINIO.Sí, sí, sí, sí. HERMINIO. Sí, sí, sí.
HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO HERMINIO
CAMPIOOOOONS, CAMPIOOOONS, OÉ, OÉ,OÉ.
Tres van ser els colors que van quedar al camp. El vermell va desaparèixer per la porta de sortida, de la mà del meu neguit. Vam guanyar i l’afició hi va contribuir a la victòria.
I tant!