dissabte, 14 de juny de 2008

Estrès


Estava realment esgotat, però no podia passar gaire estona més assegut en aquell tronc. El seguien.
Si més no, així ho creia. Al llarg del seu recorregut havia sentit, darrera seu, el crepitar d’una branca en trencar-se, moviment de pedres en ser arrossegades i la bellugadissa sospitosa d’algunes plantes. N’estava convençut; anaven per ell.
Després de beure l’últim glop de la cantimplora, en Miquel continuà la seva fugida. Deuria fer unes dues hores des que s’havia internat al bosc. Estava extenuat. Tenia la camisa xopa, els cabells humits i el rostre encès. Havia fet un gran esforç per no deixar-se atrapar, però ara li començaven a flaquejar les cames.
Ja tenia una edat...
A uns 200 metres a la dreta del caminoi que seguia va veure una cabana. Semblava un refugi de muntanya. S’hi atansà lentament, picà amb la mà oberta sobre la fusta i ningú contestà. Va empènyer la porta i es va obrir. Dins no hi havia ningú. Cap estri de cuina, cap resta de menjar ni de beure. Res. Estava abandonada. Amb un mocador netejà el vidre de la finestra de pols i teranyines i s’assegué a observar si algú l’havia vist entrar al que seria el seu amagatall.
Es va fer fosc i els ulls se li tancaven fins que s’adormí assegut a la cadira. Va descansar tota la nit. Obrí els ulls i espantat es va alçar i neguitós començà a recórrer amb la mirada l’estança i féu una llambregada a l’exterior. L’havien capturat? Com podia haver perdut la concentració? Segur que hores d’ara ja era un presoner de guerra!
Es tranquil·litzà! La veritat és que allà no hi havia vingut ningú. Potser el seu enemic s’havia perdut pel bosc, no havia descobert la casa i l’havia pogut despistar definitivament. O també fóra possible que la nit el fes retrocedir, o que fins i tot aquell paio hagués pres mal.
Va dubtar.
Podria ser que en realitat ningú el perseguís i que els sorolls que sentia eren producte de la seva imaginació, i...
Va decidir fer una trucada.
  • Sí, sí, Senyor Emili...? Senyor Emili,... miri, estic a la cabana al costat de Sant Feliu de Codines. Com havíem quedat, com vostè em va indicar. He seguit totes les instruccions i m’he guiat en tot moment pel plànol que em va fer a l’ oficina.
  • Senyor García, sí que em sap greu. Des d’ahir a la tarda que l’estic trucant i es veu que no tenia cobertura.
  • Per què em trucava? senyor Emili. Ha passat alguna cosa?
  • I tant que ha passat! El noi que l’havia de perseguir aquesta setmana es va posar malalt. No sé, uns calamars que no se li van posar bé. Em va trucar la seva dona per dir-me que era al llit i que no podia anar a treballar. Jo, evidentment, vaig buscar ràpidament un substitut, però no me’n quedava cap. Estem en temporada alta i ho tenim tot contractat.
  • Què m’està dient?
  • El que sent senyor García, el que sent. El vaig trucar des de l’oficina, des de casa. Vaig donar ordres a la meva secretària que insistís al llarg de tota la tarda. Ho sento. Per descomptat que no li cobrarem aquesta sessió. La setmana que ve li prometo dos espies. Un noi i una noia. Què li sembla?
  • Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii
  • Senyor García, senyor García?

1 comentari:

Bu ha dit...

auqest era bo, que ha passat? s'han fos els ploms?