diumenge, 8 de juny de 2008

LA PLATJA

Hi havia un cartell metàl.lic enganxat a la porta: Only residents i això m’indicava que no podia passar per aquell camí. Vaig recordar el debat que un any abans es va fer al meu país sobre la llei de costes, els accessos a les platges. La conclusió a la qual van arribar els/les nostres representants va ser que no es podien barrar els camins que menen a la vora del mar. 
Basant-me en la legalitat he passat de l’avís restrictiu i he baixat cap a la platja.
He hagut de passar per muntanyes de dunes, algunes amb molta vegetació. Al llarg del caminoi m’he trobat amb cabres i m’he dit: “Ostres! cabres a la vora d'una platja; impensable a casa nostra!” Al meu pas, elles se'n retiraven i em deixaven pas. Jo els anava fent el típic: “Béeeeee”. Quan he arribat a la duna més alta he vist la caleta:
Immensa! A banda i banda, tancant la platja, roca i pins. Bestial! Cap hotel, cap parador, bloc, ni tan sols casetes blanques que a vegades són digeribles. Res. Un tros de natura nua des dels inicis dels temps. Aigua de dos colors: blava i blava marí o verda i verda marí (eterna discussió) Bussejant es pot observar com la disposició de roques, algues i sorra ajuden a repartir els colors.
La platja estava plena de cabres.
He pensat que el pastor les havia deixat pastar abans no arribessin els primers banyistes. Moltíssimes cabres.
Gairebé totes negres. He descendit la darrera duna i allà; creieu-me! He vist de prop aquells animals simpàtics amb olor de formatge. Sorprès he comprovat que no eren cabres normals ja que moltes d’elles estaven assegudes en gandules. Algunes llegien el diari, Última Hora de Menorca, d’altres fullejaven revistes del cor i una  d'elles, amb una llarga barbeta s'interessava per un Muy interesante. N’hi havia moltes dins l’aigua. Cabridets jugaven amb galledes i pales. Pares i mares prenien el sol sobre tovalloles de colors o sota para-sols a ratlles verdes, grogues i vermelles. Algunes arribaven amb cistells de platja, altres marxaven amb bosses plenes d’on sobresortien tubs i patos. Flipant!, igual que nosaltres. Jo estava veient aquest espectacle completament encantat. No m’he aturat a reflexionar. Ja ho faria més tard.
Caminaven dretes, jugaven a pales i, després d’observar alguns punts, puc dir que ho feien força bé. Saltaven, es rebolcaven per terra, es capbussaven a l’aigua. Atenció! Una d’elles estava fent surf i lluny es veia una família damunt un pedalo. Sí!, síiiii!, amb una gorra d’una casa de pintures de Ciutadella hi havia l’encarregat de llogar canoes i pedalos amb tobogan. Evidentment, no hi podia faltar el cabró o millor dit el boc venedor de cocos, pinyes, síndries i melons amb la seva cantarella i el seu cistellet de vímet i la galleda blava.
Assegut a la sorra, a tres segons de començar a pair el que estava veient, he vist com uns humans nus es movien entre els pins i les roques. Anaven a quatre grapes. A les humanes els penjaven els pits i als homes els penis i testicles. Menjaven herbes, badaven i abaixaven el cap.
Em regalimava la suor per tot el cos quan he decidit atansar-me a una senyora cabra, que llegia El semana recolzada en una barca,  per demanar-li què carai era tot allò. Qui havia muntat tota aquella comèdia. Quan he obert la boca tan sols m’ha sortit un BÉEEEEEEEE professional.
He sortit per potes d’aquella platja. Dunes amunt, dunes avall fins que, força allunyat he notat la sensació de travessar un tel, ben bé com si un llençol blanc, penjat de l’aire, em fregués la cara i em fes tornar a la realitat. 

Un cop a la carretera he vist un humà sobre una moto. Més enllà, a l’altra banda del carrer hi havia una humana arreglant l’expositor de postals del “super” que quan m'ha vist, m'ha cridat un simpàtic béeeeee i m'he posat a rumiar.