divendres, 6 de juny de 2008

Dues lectures

  • Per què bades?
  • Per què no estàs llegint?
Em demana el profe que per què no llegeixo. Que per què no aprofito el temps ( i tant que ho faig. Un temps preciós que adoro) Diu que si segueixo així no milloraré en la fluïdesa ni en la comprensió lectora ( del tot cert) però...
Ho intento, obro el llibre, vaig fins al punt on ho vaig deixar la sessió anterior i m’hi poso. De fet, el tema m’interessa. Va de vampirs. Però avui no ha pogut ser. Allà estava ella, a la cadira de davant, al bell mig dels meus ulls.
Com cada dilluns, tocava lectura silenciosa ( 30’) i el cabronàs del profe m’ha fet anar a la seva taula fent-me indicacions amb les celles aixecades i fent moviments de direcció, cap a ell, amb l’índex arquejat. Ha captat el meu estat letàrgic i m’ha agafat del clatell,m’ha abaixat el cap fins a la posició de la seva boca i amb un suau gir magistral de 90º (en saben un pou) m’ha posat l’orella en posició de rebre un missatge amb veu de biblioteca:
  • Per què no llegeixes?
  • Què?- li dic, més hipnotitzat que Mowgli amb la cançoneta encisadora de Ka.
Rosa. No, no, de totes les tonalitats del rosa, rosadenc, vermellós, carnació i més. Moltes més, fins i tot inventades. .
Rosa on l’amor s’hi posa,
rosa de la Mare de Déu que la va parir,
rosa d’abril,
rosa d’aquell que pinten les parets de les cel·les dels presos.
I més.
Disposades en columnes d’uns 2 centímetres de gruix barrejades amb verds i grocs de tons suaus i càlids. Aquella paleta de colors era el començament d’una gran aventura i l’oferiment a participar en el joc de la imaginació.
Allà sí que hi havia text.
On acabava la goma de la calceta començava un trosset d’esquena. Tan sols una insinuació de pell torrada pel sol de l’estiu del 2006. Una franja, un avanç informatiu del que hi havia més enllà. La porta entreoberta de la botiga de llaminadures, llepolies, dolços; una petita porció de terreny on de ben segur plantaria un hortet i m’hi quedaria a viure.
Més amunt, on acabava la llenca d’esquena s’iniciava un jersei de licra ajustat que pel que fa a colors era cosí germà d’aquella santa peça de cotilleria fina. Companys, una explosió de colors que no suportaria la delicada vista del vampir que tenia, més penjat que un xoriço, sobre la meva taula. Aquell seu terrenet, era tot un estoig d’aquarel·les, tota una bateria de matisos de primaris, secundaris i afins disposats per a fer-me perdre el temps i deixar-me sense alè.
Quan el profe em va fer anar a la seva taula no podia dissimular que m’havien pujat els colors, no tant de la vergonya de ser cridat com dels reflexos del paradís.
A la fila de la dreta, a tres metres davant de la meva taula: L’illa del tresor per darrera.