dissabte, 26 de desembre de 2009

QUE YO NO ME LLAMO MANOLO





Maleït sigui el moment que li vaig tocar l’esquena i li vaig dir :
-Ostres, Daniel, què fas per aquí?

Que havia vingut a viure al barri. Que per fi havia pogut retornar i que vivia en uns pisos nous que havien fet en els antics terrenys que ocupaven La Font del Vidre o Can Girona, ara no me’n recordo ben bé on m’havia dit; a Enna, ara Ramon Turró. Vaja que després de 20 anys tornava als carrers on havíem passat la infantesa. Que després de voltar en pisos de lloguer per Sants, Joanic i Sant Antoni, per fi ja era al Poble Nou i collons s’havia fotut en un pis de quatre habitacions i atenció, dos “quartos de bany”. Impossible en aquella època de casetes petites, te’n recordes? 20 0 25 metres quadrats a tot estirar; cuines de petroli i bany al safareig.
Cansat de voltar i pagar quantitats desorbitades en autèntics antres, finalment, havia pogut fer un raconet per poder donar una entrada.

 Tant la meva dona com jo estem molt contents. Ella és de Gràcia de tota la vida. Allà hi van néixer els seus avis i els seus pares. Però ara noi, s’ha tornat tota una poblenovina activa:
Coral al Centre Moral,
Ball de Carnaval al Casino;
per festes, la primera en parar taula al carrer.
Foguera per Sant Joan, coca de la Mireia i cava .
A les festes de maig, sardinada a la platja.

Que si tio, que ha vist la llum. Que gracienca fins al moll de l’os però ara, que no li treguin el tio Che, la Rambla, el parc de mar, la platja. N’està enamorada. Talment com jo.
(Es va aturar, va agafar aire i em va dir tot ufanós)

 Manolo, he tornat!

Al sentir aquell nom sortir dels seus llavis em vaig sentir transportat directament a la meva infantesa i alhora em va produir una sensació d’esgarrifança que m’obligava a fugir.

Em va fer gràcia trobar-me’l. Ostres era el meu col•lega més col•lega. Amb ell havíem agafat tot tipus de sargantanes, grills, cucs bola i alguna que altra aranya peluda. Era el paio amb més punte del nostre carrer, tant li feia pedres al cap com bales al terra: Xiva, pie, tute i gua. Canica al sarró. Cinema al Rellisquin, Califòrnia o al galliner del Triunfo. I això em fa cosa, però, ho recordo perfectament, junts havíem iniciat el satisfactori art de les palles. Allà, darrera les rígides cortines dels vagons-llits d’un Ter o un “Borreguero” aturat per sempre més, a les vies mortes que s’omplien d´herbes, entre Poblenou i Pekín; vam aprendre a pelar-nos-la. Després corríem cap al Bogatell a fer una guerra de taronges i mandarines podrides o bé baixàvem a les clavegueres que ens feien a Bac de Roda.


Sempre se’ns feia tard i les mares, amb morros i davantal, ens esperaven al carrer i abans de ser lliurats a la justícia ens acomiadàvem atemorits i enfosquits pels núvols negres que anunciaven tempesta. Sempre queia algun calbot mentre, no sé a tu, però a mi sí, em tornaven a repetir que feia olor a fum.

 Has vingut a llogar una peli? Ets soci? Aquest vídeo està molt bé!- li vaig dir, tornant al temps actual. Anava amb el nano i em feien vergonya alguns records de crio.
 Sí, l’altre dia em vaig treure el carnet. Penso venir sovint. Escolta, ara que ens hem trobat ens anirem veient, oi Manolo?- em va dir mentre somreia i em pessigava una galta.
 És clar que sí. Bé, em sembla que hem de marxar. M’estan esperant. Tinc uns amics a sopar. – Fuetejada al sentit. El segon cop que em deia Manolo. El meu fill va deixar de mirar títols i em va anar a cercar els ulls amb un posat estranyat. Estava mentint i ell ho sabia.

Li vaig estrènyer el braç utilitzant un codi secret que acabava d’inventar-me: Si t’escanyo qualsevol part del cos vol dir que
tranquil, que ja t’ho explicaré.
Era el meu soci i de seguida va moure el cap “ja t’ho faràs” i va continuar mirant les novetats de la setmana.

Ara, en sentir-lo de nou, em va agafar un atac de pànic i vergonya. En aquell moment, si hagués estat en les meves mans m’hauria mudat, d’immediat, a La Garrotxa, Missouri o Pontevedra, per exemple. Però allà, palplantat li vaig retornar un somriure fals, hipòcrita i mesquí. En aquell instant l’hauria d’haver agafat pel coll de la camisa, abraonar-lo discretament,(com un regidor de cultura), abordar-lo dissimuladament, i amollar-li a cau d’orella:

 Cretí de merda!, que yo no me llamo Manolo. La santa de la teva mare potser es diria Manola i al borratxo del teu pare li dirien, a la tasca, Manolete, però jo, tros de quòniam, jo no em dic Manolo.

(M’he encès)

Però no, no vaig tenir pebrots de dir-li-ho. Tan sols em va aparèixer aquella estúpida rialleta de polític amb falsos arguments i bigoti postís. Vaig tancar la conversa amb el pretext del “se’m fa tard” i vam sortir amb la cinta de “Los visitantes atacan de nuevo” on surt el Jean Reno fent de pallasso.

Havia recuperat i perdut un amic en breus instants.
Havia guanyat un enemic la resta de la meva vida.


Instal•lat al barri, cada cop que em veu, em crida,
VOCIFERA
Des de l’altre banda del parc, passejant amb la família a les galeries del centre comercial; amb barret i ulleres, des del carrer 3 de la piscina, llençant-me la orxata per sobre d’un cop sorprès a l’esquena, a la plaça, al camp de la Monopol, a la platja, a la parada del peix. A tot arreu em posa en evidència.

MANOOOOLOOOO!!!

La mare que et va parir!


No ho he pogut evitar, demà veniu a sopar a casa i ja n’estic fart; t’ho he de dir.
Mai he sabut agafar, com dirien els castellans, “el toro por los cuernos” així que he pensat que...

(no ho sé, no ho sé encara. Ho intentaré, ho juro!)

Quan marxeu, en acomiadar-nos a l’escala, et donaré aquest escrit dins un sobre. No, no, millor sense que te n’adonis, quan vagi a la cuina a buscar les postres te’l ficaré en una butxaca de l’americana que estarà penjada al rebedor. Bé, encara no ho sé com m’ho faré. Però això ho he d’enllestir. Tu, és clar, no tens ni idea del que sento. Sé que no vas a fer mal. Si jo no t’ho dic com ho hauries d’endevinar que a mi em molesta tant? La vida n’és plena de malentesos i el silenci no ajuda gens a solucionar-los.
No, si la teoria ja la sé!

Mira, si en aquesta segona època he estat brusc, sec i antipàtic amb tu, és per aquest motiu. Ho sento. Espero que sàpigues entendre’m. Et posaré un exemple,

Daniel, oi que tu abans eres del Madrid?
Recordes?
Tenia un equipàs en futbol i no hi havia un altre en bàsquet. Te’n recordes? No hi havia més i tampoc no enteníem pas de política, nosaltres.
T’excuso.
I ara, oi que si perd el Barça, (m’ho vas confessar l’altre dia) nano, ni sopes?
Doncs, jo també he canviat.

Abans què vols que et digui, no em feia res, però ara em molesta, em toca la gaita, m’esborrona.

Daniel, em dic Manel.
MANEL, VALE TIO?

Els mags mai expliquen els seus trucs






En Bautista era el nou cambrer del bar L’Aranya d’Alfons X (equis, com diuen els pelats del barri) El noi era el nou fitxatge que venia a substituir en Baldiri, ja que aquest havia tingut la brillant idea de plegar i fer-se artiller professional del magnífic exèrcit espanyol. Massa tele i còmics veia en Baldiri.

Bé, doncs, ara qui ens havia de servir el cigaló de després de dinar seria en Bauti. Ja el teníem batejat. Pantaló negre, camisa blanca ben planxada i força simpatia, el noi tenia bones maneres. Sabia el seu ofici. No sé on havia après però feia uns combinats espectaculars. En això i en moltes altres coses aquest superava al nostre desertor.

Canviar la fidel parròquia per coronels, capitans, comandants i sergents “txusquerus” ... !
Canviar cafès, copes de petroli, barreges, trifàsics...per cogombres metàl•lics, metxes i un bazooka, ai vés!

La gent, després de plegar de la jornada laboral i abans de pujar a ca seva, feia la paradeta a la cantina. Asseguts en tamborets de rodaments remenaven en got llarg, els glaçons del nou còctel sorpresa d’en Bauti. Entre converses de “mecaguenelgovern”, el futbol i les dones dels altres, l’Aranya anava vent en popa.

No calia demanar, el paio et mirava fixament als ulls i, de seguida, començava a preparar-te el millor reconstituent. Molts proletaris i alguna proletària entraven al bar molt tocats després de suportar clients, proveïdors, encarregats, capatassos, passatgers/es i cues de l’Inem. La majoria entrava amb cara de fàstic, però, després del beuratge preparat pel nostre Panoràmix particular, sortien més tibats que un rave. És ben cert això que us explico ja que sóc el protagonista d’una de les mutacions extraordinàries.

No acostumava a deixar-me caure per la tarda, però un dimecres que no hi havia ganes de petanca, em vaig acostar. Bona tarda, el miro, em mira i vinga a remenar ampolles. Glaçons, posagots i Alehop!
 Què m’has posat?
 Tu prova-ho!
 I com sabies que no vinc a prendre’m un cafè amb llet?
 Tu prova-ho! Si no t’agrada el llencem i et faig el cafetó i convida la casa.

Al primer glop ja vaig notar que allò era especial, un suau aroma dolç a l’ acostar-me el got (aviam que m’has posat aquí) i el primer contacte amb els llavis una explosió de frescor ( ara no sabria explicar les sensacions ja que no sóc cap enòleg ni tinc gaire traça per explicar coses abstractes). Quan ja portava mig got i em mirava, des de dalt, les bombolletes de color verd que brollaven d’aquell tub de vidre, em va venir una sensació de tendresa (que tampoc puc explicar ) i de lleugeresa que si que puc explicar: no m’ estrenyia el cinturó, no em bullien els peus i la morena semblava que havia desaparegut.
La glòria!

Estava en un bar, assegut en un tamboret giratori i algú des de la barra em deia:


 Què Manel, posem aquell cafè amb llet?
 Què? –sorprès de la pregunta que em feia el noi.
 T’ha agradat ? –mentre jo xarrupava les darreres gotes que lentament s’acostaven però no acabaven d’arribar als meus llavis i es desfeien fent sanefes escampades en el vidre, oh!
 Posa’m un altre, xavalot!
 No, mestre! Això que has begut era la teva monodosi. Ara si vols et faig el cafè! – em diu, talment com si fos el meu metge de capçalera. Aquella camisa blanca s’havia transformat en una bata, amb una creu blava de la seguretat social brodat a la volta de la butxaca.

6€, mil peles. Pot semblar-ho, però no era car. Heu anat alguna vegada a comprar homeopatia? Va ser una de les meves millors inversions. Sortint del bar vaig passar per “La primavera”, la botiga de plantes de la cantonada de casa i vés per on vaig sortir amb quatre roses arreglades amb gramínies, llacet i paper de plata. Tenia ganes d’arribar a casa. Obro i de seguida dret cap a la cuina. El passadís feia olor a mongeta tendre i de segon peix. Portava les flors a l’esquena i la Violeta estava maca, escoltant la ràdio, maca ajustant els focs, i hola, Manel. L’enganxo per sorpresa i li beso els llavis com feia temps i què tens? I jo, té i ella ai, caram!

 Quin dia és avui? M’he perdut alguna cosa?
 Estàs preciosa i n’estic de tu... T’estimo! Té –controlava la situació com si m’hagués transformat en Marcello Mastroiani.

Mai de la vida havia actuat d’aquella forma. A ella encara li veig la cara de sorpresa ( una meravella abstracte que com ja he dit no sé explicar)

La nena no arribava fins les onze. Després de la universitat agafava la moto i se n’anava a fer pesos a l’Alfa 5. Així que li vaig treure el davantal i ella encara amb cara esbalaïda es va anar deixant fer. Roses, pantalons, camises, sostenidors,... mai van arribar a l’habitació. Nosaltres sí, totalment nus ens vam menjar com feia anys. Ja soparíem més tard.

(Ara seré una mica groller però em disculpareu la llicència: vam canviar el règim per un suculent estofat de carn)

Quan ella dormia profundament em va venir a la boca el regust elegant del verí de l’Aranya. N’estava convençut. Ni amb un curset de 35h. financiat per la Generalitat jo hagués estat capaç d’organitzar aquell sarau. Em coneixia prou bé. En Bautista tenia la culpa. El senyor cambrer era un geni.

El boca orella s’havia posat en marxa i ja tothom sabia que el noi et preparava un got a mida. L’Aranya es va convertir en un lloc de culte i fins i tot sortia recomanada al Trota i a algunes guies més com a bar amb encant :

“En Bautista que així es diu el seu cambrer, us prepararà un exquisit còctel que recordareu tota la vida. El noi té màgia. Paga la pena agafar la línia groga i fer una copa. Us seduirà” ”


L’Aranyu; bé, el propietari,que difícilment es deixava caure pel local, va haver de fitxar dos cambrers més. Un noi i una noia. Aquests tan sols ajudaven a portar el bar. Res en especial. Eren simpàtics, treballadors, normals.

Ara en Bauti es podia dedicar plenament a la cocteleria.

La terrassa i la cafetera les portaven l’Amàlia i el Toniu. No em queien malament, eren força amables però jo sempre, com la majoria, reclamava l’ambrosia que m’havia canviat la vida. Les mans d’aquell nano havien girat en rodó les trajectòries d’un centenar de parroquians/es.

En Josep ja no es barallava amb la seva sogra, fins i tot els diumenges anaven junts a passejar pel Guinardó. La Neus havia deixat definitivament la cervesa i ara tan sols es medicava, de tant en tant, a cal Bautista. En Robert recollia les caques del seu mastí!, recollia les caques!!!!! I fins i tot l’havia vist esbroncar a algun incívic. La Lídia havia fet les paus amb el seu encarregat. En Jordi havia deixat de discutir amb el seu “fill-skin” particular. Que faci el que li roti, va pensar. L’Ambrosio, el conductor dels T.M.B., deia que li havia agafat el gust a l’autobús. I així un llarg etcètera.

Vam assaborir engrunes de felicitat!

Amb el temps als vells ja no ens atenia. Deia que ni amb receptes ens podia preparar la medicina. Calia estar pels nous. Així que, de tant en tant, m’hi acostava i demanava un cafè amb llet a l’Amàlia. Un matí que anava d’hora cap a la feina el vaig veure obrir la persiana metàl.lica del bar. M’hi vaig atansar i em vaig atrevir a demanar-li qui era.

 Un cambrer. – i em va dibuixar un somriure. – Tan sols un cambrer, Manel.
 Els cambrers no acostumen a ser els bruixots de la tribu com tu has arribat a ser. –li vaig deixar anar amb confiança.
 Es pot dir que soc un cambrer que té un do. –lacònic.
 Sí, un do, re, mi, fa ,sol ...au vinga va! –irònic jo
 No, t’ho dic de veritat. Ja de ben petit jugava a fer combinacions amb herbes, sifons i groselles. Més d’una vegada li havia curat el constipat als meus pares. La meva avia m’ensenyava tot tipus de remeis casolans.
 D’on ets? Bauti! – Li vaig demanar per tancar la conversa. Es notava que el noi no m’ensenyaria el seu joc de cartes.
 Sóc de l’Aranya. Tan sols un fill de l’Aranya. Com tu, Manel.
 No, maco. Quan tu vas arribar jo ja feia temps que venia aquí. Això és més meu que teu – colpejant la porta.
(Un silenci breu i)
 Tatxán! I si et dic que sóc el fill de l’amo? – va i em diu, tot i obrint els braços i fent petar els dits.
 De l’Aranyu? – Sorprès i escèptic
 Exacte, Manel. El meu pare és l’Aranyu i la meva mare era una Aranya. D’aquí el nom. D’aquí el meu verí. – Seriós i sincer
 De bon matí i ja estàs torrat, xaval? – Amb cara de client estafat de trilero.
 Doncs, així és, Manelet maco. Vinga! Que he d’obrir. Mira ja ve en Jesulín. Em sembla que aquesta nit l’ha tingut amb “la parienta”. Ja tinc feina. – va acompanyar les seves paraules fent-me més de dos copets a l’espatlla.
 Vés a enredar a ta tia. – ja de conya. – Escolta no em podries servir una copeta? Avui no m’he alçat amb gaire esma.
 Manel, golafre, que tu ja estàs curat. A saber què redimonis has fet aquesta nit! – i es va acomiadar de mi fent-me un pessic a la galta.
 Bautista, ets un geni! – i mentre em dirigia al metro saltironejant em van venir al cap les carícies amagades de la meva Violeta.


Avorrits/des, tristos/es, desconsolats/des, abatuts/des, sols/les i un llarg etcètera de cares i coses lletges, feien cua. Havien arribat a demanar hora i autògrafs. Massa gent, massa feina.

Massa fira. Un bon dia el nostre mag va desaparèixer talment com havia arribat, com un mocador vermell dins un puny clos.

Els esporàdics obren la porta i demanen per ell. Quan l’Higini, la nova incorporació, els diu que ja no hi és, entornen la porta i marxen amb un fràgil adéu. Els habituals sabem que l’artista ja déu estar teixint la seva tela en un altre racó.

PEDRES I SORRA





Els agradava llançar pedres i trencar coses.
Sabien combinar els dos esports.
Petaven els vidres de les parades d’autobusos, d’algun aparador de roba de moda, dels fanals, de les finestres de l’escola i de l’institut. Fins i tot i amb una mica d’encert el vidre de les ulleres de cul d’ampolla del paio més imbècil, segons ells, de tot l’insti. En tenien la mà trencada, molt entrenament i força traça. Eren els “mendas” més canyeros del barri. Si més no, aquest era el comentari general pels passadissos de 2n d’E.S.O.

- Què fort nen, l’altre nit el Jesuli, l’Agus i el Trompi es van carregar els vidres del xiringuito del cec.

- Ara el tio tindrà aire acondicionat! Ja, ja
- El mes passat van pelar un gat. Li van encertar de ple al cap. Són uns màquines. Tenen una punte. Flipes. El minino encara deu estar pensant : Otia, què passa!
- Jua, jua!
- Haurien de matar tots els gats, són una merda, els crides i passen de tu. En canvi, tronc, amb els gossos sí que et regales. El meu pitbull, bla, bla,bla

Els tres artistes marxaven cap el pont de l’autopista a passar la tarda del diumenge. Cadascú portava una bossa del Condis amb una selecció de les millors pedres trobades en el fosc i ombrívol parc del puto barri.

--El de vermell, el de vermell.
--Sí, sí, ara es fotrà, el tio ve a tota llet.
(Abans de llançar el roc recitaven una oració. Gairebé sempre era la mateixa. No en sabien més, de fet ells havien fet ètica al cole)
--Cabró, fill de puta, ara fliparàs!
(Alguna de les tres pedres impactava en la lluna de davant del vehicle. Ràpidament corrien a l’altra banda del pont per veure com s’ho feia el colega després de “la sorpresita”)
--Has vist com ha fotut cop de volant el Cal.lo Sain ! De poc i s’estampa contra el Focus de la dreta.

Eren realment bons. A Collserola s’havien carregat més d’un ocell d’un sol tret. A ells no els feia falta ni tiratxines, ni escopeta ni pipa, eren els reis del Paleolític.

Una d’aquestes divertides tardes del cap de setmana, quan tothom arribava d’un pont llarg, els picapiedra (alguns els anomenaven així, encara que a ells no els agradava perquè ells eren uns rapats durs i no uns dibuixos com els de la tele) xino, xano cap a la tribuna del pontet. Van esperar a que es fes fosc fumant uns petes, parlant de revisors fills de puta, maderos fills de puta, profas filles de puta, pares fills de putes i germanetes subnormals. Quan van veure que el tràfic era fluid van començar a furgar dins les bosses i acaronar els seus tresors.Tio, semblaven el gol.lum del “Senyor dels anells” No es conformaven amb la primera que trobaven.Què va! L’escollida havia de tenir alguna cosa especial. No sé, una cosa especial! El cas és que la treien de la bossa, la miraven de prop, la polien amb la mà, traient-li qualsevol porqueria i finalment la besaven.



Totes tres, la selecció de la selecció, la creme de la creme, les millors, van volar a gran velocitat i van impactar (eren realment brillants) contra un escort.

Corredisses cap a l’altra banda i tio què fort! Quina pinya col.lega! Se l’han fotut contra el panell que indica “circuleu amb precaució, trànsit dens”.

--Fotem el camp!!!

No van poder anar gaire lluny.

Dins aquell cotxe viatjaven tres dones joves, alegres, embarassades, que tornaven de veure per primer cop la neu. El temps es va aturar mentre el cotxe s’incendiava. Fins el pont arribava l’escalfor i l’olor dels neumàtics cremats.

El Jesuli, l’Agus i el Trompi es van desfer i van esdevenir puta sorra sobre el pont.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos.

17396




Feia bon dia i n’hi havia força gent. Tots estaven fent estiraments i el meu amic i jo també ens vam posar a escalfar.
Un petit esprint,
flexions de cames i peus,
moviments de braços, etc.
Instants després feien el tret de sortida. Tothom somreia i es desitjava sort.
Encara que no ho semblava, ja que ningú es movia, la cursa havia començat. Als sis o set minuts travessàvem la línia de sortida i començàvem a fer alguna passa llarga. Fins a la confluència de Passeig de Gràcia amb Aragó no vam poder iniciar alguna cosa que s’hi assemblés a una cursa. A partir del carrer que espanta (massa carrils) a tots els berguedans, garrotxins, empordanesos, etc, es pot dir que vam iniciar la veritable prova. A bon pas giràrem Tarragona, férem la volta a la plaça Espanya i passàrem entre les dues torres venecianes.

Ja en el passeig de l’Exposició li vaig dir al meu company que agafés el seu pas i que s’avancés ja que tirava molt més... cosa que em va agrair i ja ens veurem. No ens vam fer cap petó perquè estàvem en una cursa però sí ens desitjàrem sort amb un somriure suat i au!, fins a la meta.

 Ens trobem al Novedades,fffffff espera’m,fffff
 Fins després!

A la Pèrgola s’iniciava la pujada i la gent rondinava, esbufegava i ja feia les primeres aturades. Drets o bé asseguts a les voreres feien exercicis respiratoris. Algú per apaivagar l’esforç intentava l’himne del Barça però no prosperava ja que l’any no havia acompanyat. També passava gent vestida de l’Espanyol que anava fent. Jo m’havia proposat fer tota la cursa del Corte Inglés sense aturar-me; aquesta era la meva meta. Xino-xano anava pujant. En un control vaig agafar aigua però em costava beure-me-la en moviment; així que la major part de l’ampolla me la vaig llençar per sobre. En aquestes estava quan vaig notar la presència d’un paio escanyolit amb bigoti que no deixava de mirar-me. Es trobava just al meu costat dret i ja m’havia tocat dos cops el colze i jo m’havia enretirat. No s’havia disculpat. Inicialment, no li vaig donar gaire importància però al llarg de tota la pujada fins a l’estadi el tipus estava enganxat a 15 centímetres de mi i després de 5 quilòmetres de cursa al tipus li cantava l’ala. Suposo que igual que a mi, però no tenia perquè ensumar-lo. Ja en tenia prou amb l’esforç que estava fent. Mentre avançava anava girant el cap per veure si havia desaparegut i podia comprovar que l’individu havia copiat el meu ritme i em repassava de dalt a baix. El podrit m’estava prenent les mides. Estaria tarat!!! N´hi ha tants d’aquests. Com diu la meva mare n’hi ha més a fora que a dins!

Allà estava examinant-me les bambes, els mitjons, la marca del pantaló, el dorsal i finalment, quan arribava a trobar-se amb la meva mirada el paio es posava a dissimular. Em començava a posar nerviós. També és cert que amb les meves cabòries respecte l’inútil que tenia al costat no m’havia adonat que ja entràvem a l’estadi. Molt agraït, company! I ara el tartan i vés a pastar, maco!





Ni t´ho pensis!
Al llarg de tota la pista el super-atleta m’avançava i s’endarreria. Aquell espècimen humà estava corrent en cercle al meu voltant. Ja n’hi havia prou. A mi em costa emprenyar-me. Qui em coneix bé, ho sap, però l’actitud d’aquell imbècil em semblava del tot hostil. Era evident que m’estava provocant. Però què volia?

 Ei, tu, què fas? A què et dediques ?
 (Un somriure amb bigoti)
 Vols deixar-me en pau! Vés a emprenyar el teu pare! (ostres, com estava!!! perquè vaig afegir), idiota! – sorprès estava de la meva reacció
 ( Somriure encara més fals. Semblava un representant de pots de llegums després que el botiguer no li fes cap comanda)
 Si tornes a posar-te al meu costat ni tu ni jo acabem la carrera. – Això no ho havia dit ni al pati de l’escola i això que havia tingut motius.

M’havia tret de polleguera; així que vaig decidir sortir de l’estadi, on jugaven els periquitos, fent un petita acceleració. Tampoc estava per fer grans demostracions ja que venia de fer tota la pujada més forta de la cursa. Potser aquell pallasso havia sabut llegir entre línies ja que no el vaig veure en tota la baixada de Montjuïc

El meu dorsal era el 17395. M’agradava perquè acabava en cinc. La veritat és que els senars i jo no ens caiem gaire bé però alhora el cinc és el meu preferit. Baixant a bon ritme vaig oblidar l’incident i pensava que m’havia preparat força bé per a la prova ja que descendia pel carrer Lleida amb certa facilitat. La veritat, estava sorprès. Quan vam enfilar Manso vaig poder veure que alguns atletes ja havien acabat ja que es passejaven de tornada amb la seva ampolla de Gatorade.
Una colla de “piants” que ens volien rebaixar l’autoestima que molts de nosaltres estàvem adquirint a cop de gambada.
Oh! els federats ja han acabat!
Oh! els federats estan molt forts!
Oh! i no ens oblidem de les federades! (apareixia traient-se la cinta del cap una de les competidores)
Potser feia baixada la Ronda Sant Antoni o coincidia que la gent més ràpida vivia en aquesta banda de l’Eixample!
Si has acabat queda’t d’espectador animant els altres, seu en el Portal de l’Àngel a comentar la jugada amb altres Madelmans o simplement escampa la boira,esfuma’t per Boters o Portaferrisa, heroi.
Per què heu de baixar pel circuit que els altres intentem pujar? Què cerqueu?, glòria?

Oh! lloem els federats i les federades!
Lloem-los, senyor!

M’entretenia amb aquestes cabòries quan vaig girar-me per veure si hi havia força gent darrera meu. I allà estava. El pallissa havia estat darrera meu tota l’estona. N’estava convençut. Vaig accelerar el pas però el sentia respirar a un metre de mi. Quin incordi!


Buscava explicacions i vaig trobar-ne una. I tant! M’havia fixat en el seu dorsal. Casualment tenia un número més que jo, el 17396 o sigui que el senyoret potser s’havia fixat en mi el dia que em vaig inscriure i va decidir que el seu objectiu seria entrar abans que jo. No sé, hi ha gent tan rara! Potser era això el que li passava pel cap.

Vaig girar Pelai, vaig veure el cartell de 300 metres a meta, tant els que corríem com els que animaven ens vam posar a aplaudir. Estava força content, arribava sense haver-me aturat un sol cop.

La pancarta de 200 i veig com el meu plasta particular em somriu, em mira, em passa i va i m’esprinta!!!. Això sí que no ho podia suportar. Em sentia amb forces i vaig acceptar el repte.

Com tirava aquella bèstia!
Gairebé trec els budells per la boca mentre a ell ja li estaven llegint el codi de barres. Un cop superat el control me’n vaig cap a ell. Em recolzo amb una sorprenent familiaritat en les seves espatlles suades i li dic:

 Qui ets, tio? (agafant aire com un peix un minut fora de l’aigua)
 T’he guanyat!!! (em diu amb aquell somriure de president del govern)
 Ja ho sé que m’has vençut, però a tu que et passa? Volies arribar abans que jo perquè et vas inscriure després de mi? – li responc amb set de respostes.
 La veritat és que no m’hi havia fixat! – va i m’amolla el mentider
 Llavors en què t’hi has fixat, pallús! – tot i enretirant-li els braços de sobre.
 Et dic la veritat? – I em mira fixament als ulls - En realitat estic treballant. A primer cop d’ull he pensat que per estar gras deu n’hi do com tiraves però passada la font màgica he vist que et pesava el cul, que la panxa t’impedia pujar i m’he dit: Maurici, aquest home és el client que tu havies sabut veure el dia que us veu apuntar. Ho sabia. Necessites unes bones sessions, company! Com has pogut comprovar quan he volgut t’he passat. Je, je, je Jo conec un mètode que...

Ja n’havia sentit prou, però estava allà palplantat paint el que m’estava dient. Llavors va aprofitar per agafar-me el braç, obrir-me la mà i deixar-me una tarja amb un somriure:

“Si vols aprimar-te pregunta’m com. Primera consulta de franc”
El malparit m’estava donant un anunci d’aquells que porten molts cotxes enganxat al vidre de darrera! Vaig rebregar el paperot, li vaig llençar a la cara i em vaig allunyar. Em va mirar i em va dir:

 Com et poses! Al principi ningú ho vol acceptar. Això és com l’alcohol i...

 CABRÓ!!! – li vaig deixar anar i vaig girar cua tot enfurismat.

Em vaig mirar. Preferia tenir panxa a estar grillat.

Vaig anar amb el meu refresc cap el Novedades amb la intenció de dir que havia tingut bones sensacions. Això és el que diuen els atletes quan els entrevisten.

País Basc




La paret de la presó
estava fosca, bruta,humida
i plena d'esgarrapades
Calç barrejada amb la sang i el verdet

No tinc res a dir




Tinc un forat a la butxaca per on em cauen les paraules
Cauen,
es trenquen,
es perden i callo.
Foradada i tacada de tinta
d’un avortament de paraules.
I callo
Tinc un forat al cap de les mateixes dimensions de la meva butxaca
quan una imatge busca un signe
tan sols trobo sopa sense lletres.

Les paraules perdudes o amagades
No volen sortir perquè saben que les utilitzaré en defensa pròpia.

Els meus llavis




T’acostes,
m’olores,
em toques,
m’olores,
finalment, em beses, em mossegues i te’n vas.
Obro els ulls i sé que has estat tu; tinc els llavis molls i enyorats.

Ricardo, un dia faràs una de grossa !


Divendres, a dos quarts de dues el meu Ricardo em diu que havia de parlar amb mi de forma urgent. Li vaig dir que tenia una petita reunió amb la cap del departament de diversitat i que el podria atendre a tres quarts i mig de dues. Ell em va dir que d’acord, que s’esperava, que no tenia pressa i que estava molt interessat en fer-me saber una cosa. El vaig mirar als ulls i, de seguida, em va picar la curiositat. Vaig anar a la sala de professorat, vaig deixar les meves coses a la lleixa i em vaig trobar amb l’Àngels. Em va informar sobre uns cursets que feien al centre de recursos sobre les competències bàsiques i vam quedar en assistir-hi tots dos dimecres a la tarda. Vaig sortir de la sala de reunions i vaig anar a trobar-me amb el meu alumne. Estava assegut al sofà de l’entrada de l’institut i quan vaig fer el gest d’asseure’m al seu costat em va dir molt seriós i inquiet,
__no, millor entrem a classe, allà ningú ens veurà.

He de dir que em va estranyar el to però el seu nerviosisme em va fer creure que estava parlant seriosament. Vam entrar a l’aula i ell, darrera meu, va tancar la porta. Em vaig girar cap a ell i li vaig dir una mica preocupat;

__què et passa, Ricardo?

__No em passa res, però em podria passar. – va dir de forma enigmàtica

__Ricki, explica’t- li vaig dir mirant-lo fixament als ulls.

__Ostres profe, no sé si dir-t’ho,
- va dubtar un instant i de sobte em va demanar -t’ho puc dir en castellà?

__Sí, però deixa’t d’osties i digues què caram et passa. __ vaig dir ja una mica empipat.

__Profe, la CIA ha ido a mi casa de Santo Domingo__ em va dir en un to preocupat

__Què? – vaig dir jo estranyat i perplex.

__¡Que la CIA me está buscando. Me están buscando!__ em va deixar anar com qui no vol la cosa

__¿Pero que me estás contando?__li vaig dir, pensant en aquell moment que el Ricardo m’estava fent una broma en pla sèrie americana o de càmera oculta.

__Que si profe, que me buscan porque el lunes por la noche dí con un código de números muy extraños, los introduje y FLASH! Entré en una página tope rara de los servicios secretos. No entendí nada porque estaba todo en inglés.__em va dir molt seriós.

__Tu has vist moltes pelis, Ricardo__ li vaig dir incrèdul.

__T’ho juro, profe, que és veritat. Es veu que he entrat en arxius secrets i ara volen localitzar-me i liquidar-me. Han buscat pel meu país i, de ben segur, ja deuen estar volant cap a Barcelona.


Vaig obrir la porta de la classe i vaig dir:

__Vinga, Ricardo, bon cap de setmana.
_ vaig donar per acabada la conversa. Ja feia tard i em quedava tot un cap de setmana per gaudir del meu guanyat descans.

__Jaume, Jaume, creeme, por favor, POR FAVOR!!!

Ja no vaig fer cas de les seves paraules i vaig enfilar el passadís cap a la sala de profes en el precís instant que dos homes alts, corpulents; vestits amb americana negra, camisa blanca, corbata i ulleres fosques, parlaven en anglès amb en Jordi Viña.

El barret




Per fer una broma en el casament de la meva germana em vaig fer fer un smoking, tipus Fred Astaire i em vaig comprar un bastó, guants i un barret de copa en una prestigiosa botiga de Sarrià i me’ls vaig fer portar a casa. En marxar el noi dels encàrrecs, amb una considerable propina a la butxaca, vaig decidir treure la cinta blava i desfer el llaç que tancava, de forma elegant, la caixa rodona del meu barret. En obrir la tapa, la Núria, la meva dona, va caure a terra desmaiada. D’allà dins van sortir xisclant i esvalotats dos coloms blancs i un de carrer. Van començar a voleiar pel menjador i els passadissos mentre de la caixa sortien dues potetes blanques i peludes, un nas bellugadís i un parell d’orelles de conill que em van fer recular i caure a terra de l’espant.
Ens va costar, però, un cop refets d’aquest incident tan inoportú vaig trucar a la botiga i els vaig comunicar que els denunciaria. El propietari es va disculpar de mil formes diferents i, davant de la seva sincera preocupació,i de prometre una ràpida reparació de franc, em vaig anar amansint.
Un cop més tranquil, davant l’amabilitat i generositat d’aquell home, vaig escoltar la seva argumentació. Em va fer saber que per error d’un codi, el noi de les comandes havia confós el meu barret amb el d’un televisiu i cèlebre mag europeu.
D’aquesta forma ja ho vaig entendre tot. A la tarda següent ja tenia sobre la meva taula el meu funcional capell.

El casament? Rodó.
Els coloms els vam deixar anar per la galeria aquell mateix dia.
La meva filla ens va convèncer, després de sentir-la tota la tarda i part de la nit i ens vam quedar el conill.

divendres, 25 de desembre de 2009

L’hora




Divendres vaig arribar una hora tard a la meva primera cita. El cas és que surto amb un xicot del barri de Sants. Alt, maco, simpàtic, agradable, atent, cabells llargs, mmm, paro, paro, que m’estic emocionant! Tan sols li veig un petit inconvenient; petit, però. El cas és que s’ha entestat a parlar-me només en català. Em diu que si no, no aprendré mai la llengua. Té tota la raó però a mi em costa molt entendre’l. L’escolto molt atenta (té una veu tan bonica!) estic en silenci i, sovint, ens besem. Aquí sí que no hi ha cap problema, je, je.
Reprenem el fil.
Vaig fer tard perquè em va dir, Font de Canaletes a dos quarts de sis.
Ja no hi era.
Vaig arribar a, com ell em va repetir “dos quarts de set”, o sigui, a les sis i mitja; una hora més tard. El vaig trucar i estava a l’autobús, més empipat que una mona. Em vaig disculpar i va venir a trobar-me i, de seguida, vaig posar la cara del Gat amb botes d’Srehk. Ens vam abraçar i tot solucionat.
M’he d’aprendre això de les hores perquè si no, no ens entendrem mai i, a mi, l’Oriol, m’agrada molt.

Bona marca



Deuria portar aproximadament uns sis quilòmetres i mig, més o menys. No em sentia fatigat i notava bones sensacions. No m’estava cronometrant, però mentalment sabia que estava fent una bona marca. Llàstima de les sabates, l’americana i sobretot, m'emprenyava força tenir el paio que s’havia endut la bossa de la meva dona, encara a uns cent cinquanta metres de mi.

CEL

Sento les teves passes
el pany, la porta, un somriure.
Tatxan! tot s'il.lumina.


POLSIM

Entre els dits molls,
dins els llençols de cotó,
polsim de cometaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.


ENTRE

Entre els teus llavis
bassa de pau, mar de guerra
entre els teus llavis



AMAGADA

Inici de joc.
Una mirada em descobreix.
Els teus cabells despentinats.


FORT COM UN MALL

Ensumo i esbufego
el teu cos de femella en zel
em sé, més que mai, mamífer.


TRES AIGÜES

Aigua de FOC
Aigua de MAR
Aigua de RIUre


FEMELLA

Enfosqueix,
l'aire es diu femella
Uuuudolo


MARTELL, ENCLUSA, ESTREP

Cadena d'ossets
quan bufa el vent
el teu cos fa música.


BROT

Res no raja res.
Pols, pedres i desert.
Sota el jersei, la primavera.


JA SÉ ON ETS

Sobre l'herba humida de nit
un punt de llum, un estel.
Cuca de llum


SALUTACIONS

Una llarga platja, jo sorra.
Te'n vas, retornes.
Em beses



NO SABER LA SORTIDA

Tallaré el fil d'Ariadna
vull perdre'm en el teu laberint
i no sortir, no sortir.


FRESC

He volat cap a tu,
mentre regirava les butxaques.
Caramels


GATA

Tinc els llavis regalats.
Has dit el meu nom
miolaves.


CÒCTEL

Besar-te els llavis,
mossegar-te'ls, llepar-los,
Beure'm el teu flux.


RETORNES

No pots marxar
en els meus llavis, els teus
el teu aroma

Ara que les panxes estan tan de moda


En una societat justa les dones tindrien els fills però els homes haurien de servir de coixí a llurs dones.

M'explicaré, les panxes dels homes estarien fetes i preparades, naturalment, per a rebre i acoixar els caps de les fèmines. De ben joves haurien de preparar les seves panxes amb la ingesta d'abundant menjar i cervesa per tal de modelar veritables panxons còmodes. Evidentment la part que més mirarien les dones serien aquestes parts arrodonides dels homes. El tipus amb la panxa suposadament més amollida seria portada de Play boy. Tothom dormiria fent la T.

No et sembla una societat més justa i amable? Les panxes de les dones per a criar i les panxes dels homes per a cuidar els capets de les seves fèmines. Jo vull que el futur sigui així, per múltiples raons. Una d'elles i no per ser la primera, la més important, seria perquè menjaria per a dissenyar-me un bon panxorro, la segona seria per a rebre el teu capet cada nit. Els homes buscaríem dones amb el cap petit per raons de pes.
I així veuríem com en qualsevol entrevista a un famós, a la pregunta, que mires primer en un home? si l'entrevistada era dona contestaria la panxa i si era home, el cap.

dijous, 24 de desembre de 2009

BUITS


Tots cridàvem allà dins. AAAAAAAAAAAH! Mentre vèiem com l’ombra del telefèric on anàvem es desprenia dels cables d’acer i queia entre les roques. Observàvem per la finestra i ens miràvem els uns als altres buscant respostes mentre tremolàvem de por, ens abraçàvem i demanàvem una urgent resposta de calma al responsable que baixava amb nosaltres. Allò que queia per la muntanya ja no tenia forma de res. Era tot un manyoc d’ombres sense sentit. Mentre ploràvem de desesperació, vèiem per les finestres, com finalment, arribava fins a l’aigua fosca de la presa i s’enfonsava. Després de la pèrdua de tot rastre, amb el cap cot i entre llàgrimes escoltàvem les paraules d’un vell, que més tranquil que tots nosaltres deia que no hi havia per a tant, que qui s’havia estimbat eren les nostres ombres, però que els de carn i ossos estàvem tots bé. En aquell moment no podíem entendre ni la tranquil•litat que traspuava ni la fredor de les seves paraules. El telefèric seguia baixant entre sanglots i crits esfereïdors. El walki-talki que duia el de la companyia deia, entre sorolls i canvi, canvi que no perdéssim la calma, que en breu estaríem a baix i que tot estava sota control.
Sota control?
Des de l’estació de dalt, de l’estany Gento, intentaven posar-se en contacte amb el noi de la cabina que ens acompanyava però ell, assegut a terra, amagat el cap entre les cames i les mans, havia perdut els nervis i no podia donar cap resposta. L’avi, que va observar l’enfonsament del noi, es va agenollar i s’hi va acostar a l’aparell que el noi duia penjat al cinturó. Va acostar els llavis i va dir: Aquí estem tots bé, canvi.
A baix ens esperava personal de la companyia que ens ajudaven a baixar, encara que no ens fes falta. Un cop tots havíem descendit de les escales ens van reunir al costat de la font i una dona rossa que semblava l’encarregada ens va començar a parlar de responsabilitats civils, les nostres dades, danys i perjudicis i que en breu els serveis sanitaris atendrien a aquells que ho necessitessin. Nosaltres vam començar a passar en sentir els primers udols de les ambulàncies. Ens vam tancar al cotxe i abans d’arrencar ens vam mirar entristits. No hi havia res a fer. Ara l’aigua de la presa semblava més fosca que al matí quan havíem aparcat.

Ben cordada?




Sempre havia tingut poca traça a l'hora de cordar-se les sabates. De ben petita que havia notat que no tenia força a les mans i per això els cordons sempre li quedaven més aviat fluixos i, cada dos per tres, s'havia d'agenollar i tornar-los a cordar. Primer, el seu pare, ostres, nena, no n'aprendràs mai. Sí que en sé però se'm desfan de seguida. Apreta'ls més. Ja ho faig. Després, la mare, corda't les sabates que cauràs de morros i l'ortodòncia ens ha costat un ull de la cara. Sí, mama. La germana, la llesta, la que tot ho fa bé. Sempre, la mateixa cantarella.
Sembles tonteta,
no n'aprendràs, mai, oi?
no n'aprendràs mai, oi?
no n'aprendràs mai, oi?
abaixaves el cap i entre dents li deies, calla, vacaburra!
Ara és el teu xicot, cada cop que aneu a passeig s'emprenya perquè tens un promig de tres parades en una hora. Una altra vegada? Ja seria hora que t’inscrivissis a un curset, no? je, je, je, tu sempre tan i tan simpàtic. No arribarem mai, vinga, afanya't! que tanquen! i un altre cop a blasfemar en silenci, vés a cagar, maco!

Feia dies que en Marc sospitava que la Diana l'enganyava amb un altre. Darrerament, observava que duia els cordons molt ben lligats i força tibats. Quan divendres anaven a plaça, cap parada; si a mitja setmana anaven al teatre del poble, de dret, sense genuflexions empipadores. Ara bé, si sortien dissabte o diumenge, el mateix de sempre, els cordons serpentejant per terra. Va començar a fer un seguiment exhaustiu d'aquest fet. De bon matí, quan es vestia per anar a la feina, la mirava dissimuladament,de reüll, per veure si havia après. No res. Sempre els deixava fluixos. No tenia ni idea. Els cordons tous i a punt de desfer-se el feble nus. En canvi, s'havia adonat que dimarts i divendres, arribava a mitja tarda a casa amb les sabates ben cordades i amb un nus que feia goig.
Qui li cordava les sabates?
Aquesta diu que dina fora i segur que me la fot amb algú.
La tia me la pega, és evident.
Dimarts i divendres, cardada i cordada.
N'estava convençut, l'enganyava.

Llançaments inusuals




Una història de malabars un pèl diferent.


El malabarista, després d'escalfar al seu camerino, va saltar a pista. Des del bell mig de l'escenari va saludar tota una platea farcida de gent amb ganes de passar una magnífica tarda de circ.
I així seria.
Es va presentar com un home nascut a la costa Malabar, (je,je) fill de pare malabarista i mare funambulista. Passejant per la sorra, amb un d'aquells micròfons moderns, que ara, fins i tot porten els àrbitres de futbol, els va dir que de ben petit havia mamat les essències del circ i que el portava dins la sang per amor i herència. Tot seguit, es va atrevir a parlar-los de la família.
Finals de segle XIX; època dura per a tothom, però especialment per als artistes. El seu avi Manuel era un pallasso amb molta gràcia, si més no, ell el recordava així, ensopegant amb taules i cadires, fent ganyotes amb el seu nas vermell i vestit amb uns elàstics de mil colors, que mai acabaven de subjectar els seus amples i foradats pantalons. L'àvia Trina, també pertanyia al circ, era la partenaire d'un mag que un dia va desaparèixer amb els diners de la nòmina del mes d'abril de tots els treballadors del circ.
El públic se l'escoltava atentament; el relat del malabarista tenia enganxats als bancs de fusta a nens i grans. La història dels avis estava farcida de penúries econòmiques i temps durs en blanc i negre, però també estava esquitxada d'anècdotes simpàtiques que provocava el riure entre el públic adult i feia les delícies de la canalla.
Va explicar l'episodi de Riba, l'elefanta que en una funció de tarda, enutjada amb el seu domador es va escapar de la carpa i, darrera d'ella, va marxar preocupat el seu marit, un exemplar de 10 tones de pes i tan sols un minso gram de cervell. Dues bèsties desesperades corrents pels carrers emblanquinats de Níjar. Tot un espectacle al poble. Renills de cavalls i ases, gossos bordant, mares cridaneres darrera de nens feliços al darrera del bramul dels mamífers esbojarrats.
Deu hores van trigar a capturar-los. Van haver de portar un camió-grua des d'Almeria i deu dotacions de la benemèrita.
Després del panxó de riure de la gent i beure un glop d’aigua d’un càntir, va deixar anar una altra història , la d'en Marescu, el trapezista romanès que va decidir declarar-se a la Sofia Luque, la mosca de San Lucas de Barrameda.
El noi no va escollir millor lloc. Diumenge de rams, sobre el cap de tothom, a quinze metres de terra i amb peus i mans enguixats es va atrevir a dir-li Sofia io ti amo. Ella va deixar la corda, es va atansar a ell a través de la barra del trapezi i, després d'emblanquinar-li la cara amb les seves carícies, va enfonsar els llavis en els seus. Tothom badava, amb la mirada i la boca oberta cap a aquells dos coloms que es lliuraven a un tendre parrupeig, fins a caure a pes sobre la xarxa davant dels crits del públic. Com si despertessin d'un somni, es van posar drets sobre la xarxa protectora i la gent els va dedicar un sonor aplaudiment. Després van pujar als trapezis i, recorda que van fer l'actuació de la seva vida.
El malabarista anava i venia amb relats de diferents èpoques. Ara servia una dels seus pares, després engegava una altra de l'època dels seus avis. Històries i més històries i la gent entregada, divertida i oblidada del que havien vingut a veure. Encara no havien vist cap pilota, maça ni anella fent giravoltes al cel, però semblava que tant els feia. Aquell personatge els tenia corpresos, intrigats, entendrits i riallers depenent del gir emotiu de cada història.
No cal dir que l'empresari, la directora de pista i la resta de companys encara estaven esmaperduts del que estaven veient, però davant la resposta del públic i la gràcia dels relats, havien calmat la indignació i preocupació inicial i el van deixar fer.
Mitja hora després, va donar per acabar el seu número, va saludar el públic i va agrair, abaixant el cap i obrint els braços, l’aplaudiment i els bravos del respectable. Famílies dempeus l'acomiadaven amb els ulls brillants com a conseqüència d'una rialla o, bé, fruit d'alguna llagrimeta caiguda en algun passatge tendre.
Mentre el malabarista, mica en mica s'enretirava, fent petites passes enrere, a la pista ho disposaven tot per a rebre als pallassos.
Tothom s'hi va asseure mentre encara dins la carpa feien giravoltes les històries rodones que havien escoltat.