dissabte, 26 de desembre de 2009

17396




Feia bon dia i n’hi havia força gent. Tots estaven fent estiraments i el meu amic i jo també ens vam posar a escalfar.
Un petit esprint,
flexions de cames i peus,
moviments de braços, etc.
Instants després feien el tret de sortida. Tothom somreia i es desitjava sort.
Encara que no ho semblava, ja que ningú es movia, la cursa havia començat. Als sis o set minuts travessàvem la línia de sortida i començàvem a fer alguna passa llarga. Fins a la confluència de Passeig de Gràcia amb Aragó no vam poder iniciar alguna cosa que s’hi assemblés a una cursa. A partir del carrer que espanta (massa carrils) a tots els berguedans, garrotxins, empordanesos, etc, es pot dir que vam iniciar la veritable prova. A bon pas giràrem Tarragona, férem la volta a la plaça Espanya i passàrem entre les dues torres venecianes.

Ja en el passeig de l’Exposició li vaig dir al meu company que agafés el seu pas i que s’avancés ja que tirava molt més... cosa que em va agrair i ja ens veurem. No ens vam fer cap petó perquè estàvem en una cursa però sí ens desitjàrem sort amb un somriure suat i au!, fins a la meta.

 Ens trobem al Novedades,fffffff espera’m,fffff
 Fins després!

A la Pèrgola s’iniciava la pujada i la gent rondinava, esbufegava i ja feia les primeres aturades. Drets o bé asseguts a les voreres feien exercicis respiratoris. Algú per apaivagar l’esforç intentava l’himne del Barça però no prosperava ja que l’any no havia acompanyat. També passava gent vestida de l’Espanyol que anava fent. Jo m’havia proposat fer tota la cursa del Corte Inglés sense aturar-me; aquesta era la meva meta. Xino-xano anava pujant. En un control vaig agafar aigua però em costava beure-me-la en moviment; així que la major part de l’ampolla me la vaig llençar per sobre. En aquestes estava quan vaig notar la presència d’un paio escanyolit amb bigoti que no deixava de mirar-me. Es trobava just al meu costat dret i ja m’havia tocat dos cops el colze i jo m’havia enretirat. No s’havia disculpat. Inicialment, no li vaig donar gaire importància però al llarg de tota la pujada fins a l’estadi el tipus estava enganxat a 15 centímetres de mi i després de 5 quilòmetres de cursa al tipus li cantava l’ala. Suposo que igual que a mi, però no tenia perquè ensumar-lo. Ja en tenia prou amb l’esforç que estava fent. Mentre avançava anava girant el cap per veure si havia desaparegut i podia comprovar que l’individu havia copiat el meu ritme i em repassava de dalt a baix. El podrit m’estava prenent les mides. Estaria tarat!!! N´hi ha tants d’aquests. Com diu la meva mare n’hi ha més a fora que a dins!

Allà estava examinant-me les bambes, els mitjons, la marca del pantaló, el dorsal i finalment, quan arribava a trobar-se amb la meva mirada el paio es posava a dissimular. Em començava a posar nerviós. També és cert que amb les meves cabòries respecte l’inútil que tenia al costat no m’havia adonat que ja entràvem a l’estadi. Molt agraït, company! I ara el tartan i vés a pastar, maco!





Ni t´ho pensis!
Al llarg de tota la pista el super-atleta m’avançava i s’endarreria. Aquell espècimen humà estava corrent en cercle al meu voltant. Ja n’hi havia prou. A mi em costa emprenyar-me. Qui em coneix bé, ho sap, però l’actitud d’aquell imbècil em semblava del tot hostil. Era evident que m’estava provocant. Però què volia?

 Ei, tu, què fas? A què et dediques ?
 (Un somriure amb bigoti)
 Vols deixar-me en pau! Vés a emprenyar el teu pare! (ostres, com estava!!! perquè vaig afegir), idiota! – sorprès estava de la meva reacció
 ( Somriure encara més fals. Semblava un representant de pots de llegums després que el botiguer no li fes cap comanda)
 Si tornes a posar-te al meu costat ni tu ni jo acabem la carrera. – Això no ho havia dit ni al pati de l’escola i això que havia tingut motius.

M’havia tret de polleguera; així que vaig decidir sortir de l’estadi, on jugaven els periquitos, fent un petita acceleració. Tampoc estava per fer grans demostracions ja que venia de fer tota la pujada més forta de la cursa. Potser aquell pallasso havia sabut llegir entre línies ja que no el vaig veure en tota la baixada de Montjuïc

El meu dorsal era el 17395. M’agradava perquè acabava en cinc. La veritat és que els senars i jo no ens caiem gaire bé però alhora el cinc és el meu preferit. Baixant a bon ritme vaig oblidar l’incident i pensava que m’havia preparat força bé per a la prova ja que descendia pel carrer Lleida amb certa facilitat. La veritat, estava sorprès. Quan vam enfilar Manso vaig poder veure que alguns atletes ja havien acabat ja que es passejaven de tornada amb la seva ampolla de Gatorade.
Una colla de “piants” que ens volien rebaixar l’autoestima que molts de nosaltres estàvem adquirint a cop de gambada.
Oh! els federats ja han acabat!
Oh! els federats estan molt forts!
Oh! i no ens oblidem de les federades! (apareixia traient-se la cinta del cap una de les competidores)
Potser feia baixada la Ronda Sant Antoni o coincidia que la gent més ràpida vivia en aquesta banda de l’Eixample!
Si has acabat queda’t d’espectador animant els altres, seu en el Portal de l’Àngel a comentar la jugada amb altres Madelmans o simplement escampa la boira,esfuma’t per Boters o Portaferrisa, heroi.
Per què heu de baixar pel circuit que els altres intentem pujar? Què cerqueu?, glòria?

Oh! lloem els federats i les federades!
Lloem-los, senyor!

M’entretenia amb aquestes cabòries quan vaig girar-me per veure si hi havia força gent darrera meu. I allà estava. El pallissa havia estat darrera meu tota l’estona. N’estava convençut. Vaig accelerar el pas però el sentia respirar a un metre de mi. Quin incordi!


Buscava explicacions i vaig trobar-ne una. I tant! M’havia fixat en el seu dorsal. Casualment tenia un número més que jo, el 17396 o sigui que el senyoret potser s’havia fixat en mi el dia que em vaig inscriure i va decidir que el seu objectiu seria entrar abans que jo. No sé, hi ha gent tan rara! Potser era això el que li passava pel cap.

Vaig girar Pelai, vaig veure el cartell de 300 metres a meta, tant els que corríem com els que animaven ens vam posar a aplaudir. Estava força content, arribava sense haver-me aturat un sol cop.

La pancarta de 200 i veig com el meu plasta particular em somriu, em mira, em passa i va i m’esprinta!!!. Això sí que no ho podia suportar. Em sentia amb forces i vaig acceptar el repte.

Com tirava aquella bèstia!
Gairebé trec els budells per la boca mentre a ell ja li estaven llegint el codi de barres. Un cop superat el control me’n vaig cap a ell. Em recolzo amb una sorprenent familiaritat en les seves espatlles suades i li dic:

 Qui ets, tio? (agafant aire com un peix un minut fora de l’aigua)
 T’he guanyat!!! (em diu amb aquell somriure de president del govern)
 Ja ho sé que m’has vençut, però a tu que et passa? Volies arribar abans que jo perquè et vas inscriure després de mi? – li responc amb set de respostes.
 La veritat és que no m’hi havia fixat! – va i m’amolla el mentider
 Llavors en què t’hi has fixat, pallús! – tot i enretirant-li els braços de sobre.
 Et dic la veritat? – I em mira fixament als ulls - En realitat estic treballant. A primer cop d’ull he pensat que per estar gras deu n’hi do com tiraves però passada la font màgica he vist que et pesava el cul, que la panxa t’impedia pujar i m’he dit: Maurici, aquest home és el client que tu havies sabut veure el dia que us veu apuntar. Ho sabia. Necessites unes bones sessions, company! Com has pogut comprovar quan he volgut t’he passat. Je, je, je Jo conec un mètode que...

Ja n’havia sentit prou, però estava allà palplantat paint el que m’estava dient. Llavors va aprofitar per agafar-me el braç, obrir-me la mà i deixar-me una tarja amb un somriure:

“Si vols aprimar-te pregunta’m com. Primera consulta de franc”
El malparit m’estava donant un anunci d’aquells que porten molts cotxes enganxat al vidre de darrera! Vaig rebregar el paperot, li vaig llençar a la cara i em vaig allunyar. Em va mirar i em va dir:

 Com et poses! Al principi ningú ho vol acceptar. Això és com l’alcohol i...

 CABRÓ!!! – li vaig deixar anar i vaig girar cua tot enfurismat.

Em vaig mirar. Preferia tenir panxa a estar grillat.

Vaig anar amb el meu refresc cap el Novedades amb la intenció de dir que havia tingut bones sensacions. Això és el que diuen els atletes quan els entrevisten.