dijous, 24 de desembre de 2009

BUITS


Tots cridàvem allà dins. AAAAAAAAAAAH! Mentre vèiem com l’ombra del telefèric on anàvem es desprenia dels cables d’acer i queia entre les roques. Observàvem per la finestra i ens miràvem els uns als altres buscant respostes mentre tremolàvem de por, ens abraçàvem i demanàvem una urgent resposta de calma al responsable que baixava amb nosaltres. Allò que queia per la muntanya ja no tenia forma de res. Era tot un manyoc d’ombres sense sentit. Mentre ploràvem de desesperació, vèiem per les finestres, com finalment, arribava fins a l’aigua fosca de la presa i s’enfonsava. Després de la pèrdua de tot rastre, amb el cap cot i entre llàgrimes escoltàvem les paraules d’un vell, que més tranquil que tots nosaltres deia que no hi havia per a tant, que qui s’havia estimbat eren les nostres ombres, però que els de carn i ossos estàvem tots bé. En aquell moment no podíem entendre ni la tranquil•litat que traspuava ni la fredor de les seves paraules. El telefèric seguia baixant entre sanglots i crits esfereïdors. El walki-talki que duia el de la companyia deia, entre sorolls i canvi, canvi que no perdéssim la calma, que en breu estaríem a baix i que tot estava sota control.
Sota control?
Des de l’estació de dalt, de l’estany Gento, intentaven posar-se en contacte amb el noi de la cabina que ens acompanyava però ell, assegut a terra, amagat el cap entre les cames i les mans, havia perdut els nervis i no podia donar cap resposta. L’avi, que va observar l’enfonsament del noi, es va agenollar i s’hi va acostar a l’aparell que el noi duia penjat al cinturó. Va acostar els llavis i va dir: Aquí estem tots bé, canvi.
A baix ens esperava personal de la companyia que ens ajudaven a baixar, encara que no ens fes falta. Un cop tots havíem descendit de les escales ens van reunir al costat de la font i una dona rossa que semblava l’encarregada ens va començar a parlar de responsabilitats civils, les nostres dades, danys i perjudicis i que en breu els serveis sanitaris atendrien a aquells que ho necessitessin. Nosaltres vam començar a passar en sentir els primers udols de les ambulàncies. Ens vam tancar al cotxe i abans d’arrencar ens vam mirar entristits. No hi havia res a fer. Ara l’aigua de la presa semblava més fosca que al matí quan havíem aparcat.