dissabte, 26 de desembre de 2009

Els mags mai expliquen els seus trucs






En Bautista era el nou cambrer del bar L’Aranya d’Alfons X (equis, com diuen els pelats del barri) El noi era el nou fitxatge que venia a substituir en Baldiri, ja que aquest havia tingut la brillant idea de plegar i fer-se artiller professional del magnífic exèrcit espanyol. Massa tele i còmics veia en Baldiri.

Bé, doncs, ara qui ens havia de servir el cigaló de després de dinar seria en Bauti. Ja el teníem batejat. Pantaló negre, camisa blanca ben planxada i força simpatia, el noi tenia bones maneres. Sabia el seu ofici. No sé on havia après però feia uns combinats espectaculars. En això i en moltes altres coses aquest superava al nostre desertor.

Canviar la fidel parròquia per coronels, capitans, comandants i sergents “txusquerus” ... !
Canviar cafès, copes de petroli, barreges, trifàsics...per cogombres metàl•lics, metxes i un bazooka, ai vés!

La gent, després de plegar de la jornada laboral i abans de pujar a ca seva, feia la paradeta a la cantina. Asseguts en tamborets de rodaments remenaven en got llarg, els glaçons del nou còctel sorpresa d’en Bauti. Entre converses de “mecaguenelgovern”, el futbol i les dones dels altres, l’Aranya anava vent en popa.

No calia demanar, el paio et mirava fixament als ulls i, de seguida, començava a preparar-te el millor reconstituent. Molts proletaris i alguna proletària entraven al bar molt tocats després de suportar clients, proveïdors, encarregats, capatassos, passatgers/es i cues de l’Inem. La majoria entrava amb cara de fàstic, però, després del beuratge preparat pel nostre Panoràmix particular, sortien més tibats que un rave. És ben cert això que us explico ja que sóc el protagonista d’una de les mutacions extraordinàries.

No acostumava a deixar-me caure per la tarda, però un dimecres que no hi havia ganes de petanca, em vaig acostar. Bona tarda, el miro, em mira i vinga a remenar ampolles. Glaçons, posagots i Alehop!
 Què m’has posat?
 Tu prova-ho!
 I com sabies que no vinc a prendre’m un cafè amb llet?
 Tu prova-ho! Si no t’agrada el llencem i et faig el cafetó i convida la casa.

Al primer glop ja vaig notar que allò era especial, un suau aroma dolç a l’ acostar-me el got (aviam que m’has posat aquí) i el primer contacte amb els llavis una explosió de frescor ( ara no sabria explicar les sensacions ja que no sóc cap enòleg ni tinc gaire traça per explicar coses abstractes). Quan ja portava mig got i em mirava, des de dalt, les bombolletes de color verd que brollaven d’aquell tub de vidre, em va venir una sensació de tendresa (que tampoc puc explicar ) i de lleugeresa que si que puc explicar: no m’ estrenyia el cinturó, no em bullien els peus i la morena semblava que havia desaparegut.
La glòria!

Estava en un bar, assegut en un tamboret giratori i algú des de la barra em deia:


 Què Manel, posem aquell cafè amb llet?
 Què? –sorprès de la pregunta que em feia el noi.
 T’ha agradat ? –mentre jo xarrupava les darreres gotes que lentament s’acostaven però no acabaven d’arribar als meus llavis i es desfeien fent sanefes escampades en el vidre, oh!
 Posa’m un altre, xavalot!
 No, mestre! Això que has begut era la teva monodosi. Ara si vols et faig el cafè! – em diu, talment com si fos el meu metge de capçalera. Aquella camisa blanca s’havia transformat en una bata, amb una creu blava de la seguretat social brodat a la volta de la butxaca.

6€, mil peles. Pot semblar-ho, però no era car. Heu anat alguna vegada a comprar homeopatia? Va ser una de les meves millors inversions. Sortint del bar vaig passar per “La primavera”, la botiga de plantes de la cantonada de casa i vés per on vaig sortir amb quatre roses arreglades amb gramínies, llacet i paper de plata. Tenia ganes d’arribar a casa. Obro i de seguida dret cap a la cuina. El passadís feia olor a mongeta tendre i de segon peix. Portava les flors a l’esquena i la Violeta estava maca, escoltant la ràdio, maca ajustant els focs, i hola, Manel. L’enganxo per sorpresa i li beso els llavis com feia temps i què tens? I jo, té i ella ai, caram!

 Quin dia és avui? M’he perdut alguna cosa?
 Estàs preciosa i n’estic de tu... T’estimo! Té –controlava la situació com si m’hagués transformat en Marcello Mastroiani.

Mai de la vida havia actuat d’aquella forma. A ella encara li veig la cara de sorpresa ( una meravella abstracte que com ja he dit no sé explicar)

La nena no arribava fins les onze. Després de la universitat agafava la moto i se n’anava a fer pesos a l’Alfa 5. Així que li vaig treure el davantal i ella encara amb cara esbalaïda es va anar deixant fer. Roses, pantalons, camises, sostenidors,... mai van arribar a l’habitació. Nosaltres sí, totalment nus ens vam menjar com feia anys. Ja soparíem més tard.

(Ara seré una mica groller però em disculpareu la llicència: vam canviar el règim per un suculent estofat de carn)

Quan ella dormia profundament em va venir a la boca el regust elegant del verí de l’Aranya. N’estava convençut. Ni amb un curset de 35h. financiat per la Generalitat jo hagués estat capaç d’organitzar aquell sarau. Em coneixia prou bé. En Bautista tenia la culpa. El senyor cambrer era un geni.

El boca orella s’havia posat en marxa i ja tothom sabia que el noi et preparava un got a mida. L’Aranya es va convertir en un lloc de culte i fins i tot sortia recomanada al Trota i a algunes guies més com a bar amb encant :

“En Bautista que així es diu el seu cambrer, us prepararà un exquisit còctel que recordareu tota la vida. El noi té màgia. Paga la pena agafar la línia groga i fer una copa. Us seduirà” ”


L’Aranyu; bé, el propietari,que difícilment es deixava caure pel local, va haver de fitxar dos cambrers més. Un noi i una noia. Aquests tan sols ajudaven a portar el bar. Res en especial. Eren simpàtics, treballadors, normals.

Ara en Bauti es podia dedicar plenament a la cocteleria.

La terrassa i la cafetera les portaven l’Amàlia i el Toniu. No em queien malament, eren força amables però jo sempre, com la majoria, reclamava l’ambrosia que m’havia canviat la vida. Les mans d’aquell nano havien girat en rodó les trajectòries d’un centenar de parroquians/es.

En Josep ja no es barallava amb la seva sogra, fins i tot els diumenges anaven junts a passejar pel Guinardó. La Neus havia deixat definitivament la cervesa i ara tan sols es medicava, de tant en tant, a cal Bautista. En Robert recollia les caques del seu mastí!, recollia les caques!!!!! I fins i tot l’havia vist esbroncar a algun incívic. La Lídia havia fet les paus amb el seu encarregat. En Jordi havia deixat de discutir amb el seu “fill-skin” particular. Que faci el que li roti, va pensar. L’Ambrosio, el conductor dels T.M.B., deia que li havia agafat el gust a l’autobús. I així un llarg etcètera.

Vam assaborir engrunes de felicitat!

Amb el temps als vells ja no ens atenia. Deia que ni amb receptes ens podia preparar la medicina. Calia estar pels nous. Així que, de tant en tant, m’hi acostava i demanava un cafè amb llet a l’Amàlia. Un matí que anava d’hora cap a la feina el vaig veure obrir la persiana metàl.lica del bar. M’hi vaig atansar i em vaig atrevir a demanar-li qui era.

 Un cambrer. – i em va dibuixar un somriure. – Tan sols un cambrer, Manel.
 Els cambrers no acostumen a ser els bruixots de la tribu com tu has arribat a ser. –li vaig deixar anar amb confiança.
 Es pot dir que soc un cambrer que té un do. –lacònic.
 Sí, un do, re, mi, fa ,sol ...au vinga va! –irònic jo
 No, t’ho dic de veritat. Ja de ben petit jugava a fer combinacions amb herbes, sifons i groselles. Més d’una vegada li havia curat el constipat als meus pares. La meva avia m’ensenyava tot tipus de remeis casolans.
 D’on ets? Bauti! – Li vaig demanar per tancar la conversa. Es notava que el noi no m’ensenyaria el seu joc de cartes.
 Sóc de l’Aranya. Tan sols un fill de l’Aranya. Com tu, Manel.
 No, maco. Quan tu vas arribar jo ja feia temps que venia aquí. Això és més meu que teu – colpejant la porta.
(Un silenci breu i)
 Tatxán! I si et dic que sóc el fill de l’amo? – va i em diu, tot i obrint els braços i fent petar els dits.
 De l’Aranyu? – Sorprès i escèptic
 Exacte, Manel. El meu pare és l’Aranyu i la meva mare era una Aranya. D’aquí el nom. D’aquí el meu verí. – Seriós i sincer
 De bon matí i ja estàs torrat, xaval? – Amb cara de client estafat de trilero.
 Doncs, així és, Manelet maco. Vinga! Que he d’obrir. Mira ja ve en Jesulín. Em sembla que aquesta nit l’ha tingut amb “la parienta”. Ja tinc feina. – va acompanyar les seves paraules fent-me més de dos copets a l’espatlla.
 Vés a enredar a ta tia. – ja de conya. – Escolta no em podries servir una copeta? Avui no m’he alçat amb gaire esma.
 Manel, golafre, que tu ja estàs curat. A saber què redimonis has fet aquesta nit! – i es va acomiadar de mi fent-me un pessic a la galta.
 Bautista, ets un geni! – i mentre em dirigia al metro saltironejant em van venir al cap les carícies amagades de la meva Violeta.


Avorrits/des, tristos/es, desconsolats/des, abatuts/des, sols/les i un llarg etcètera de cares i coses lletges, feien cua. Havien arribat a demanar hora i autògrafs. Massa gent, massa feina.

Massa fira. Un bon dia el nostre mag va desaparèixer talment com havia arribat, com un mocador vermell dins un puny clos.

Els esporàdics obren la porta i demanen per ell. Quan l’Higini, la nova incorporació, els diu que ja no hi és, entornen la porta i marxen amb un fràgil adéu. Els habituals sabem que l’artista ja déu estar teixint la seva tela en un altre racó.