divendres, 30 de novembre de 2012

UNA FLOR SENSE COLOR?




L’Elvira ha vingut a classe amb una flor que no sé d’on m’ha dit que ha arrencat. Era curiosa, estranya, rara, inusual. Una flor sense color, ha explicat.
Impossible? No. Tothom de la classe l’ha pogut sentir i, fins i tot, veure.
La feina per  avui era presentar una paraula nova, inventada; i llegir o improvisar un breu comentari sobre el  seu significat. Bé, es tractava d’un pretext per a treballar l’estructura d’un text explicatiu. I, personalment, frissava per saber amb què havien vingut de casa (són una de les coses bones de l’ofici, les sorpreses)
Aquest divendres, a tercera hora del matí, la classe de català s’ha omplert de tota mena d’éssers, plantes, olors i nous productes, que ens facilitaran la vida a La Terra en un futur pròxim.
La Katupipi és una planta summament verinosa que es troba a Madagascar. En dosis molt petites t’aporta la facultat de parlar en l’idioma del país on l’ha prens. Una infusió i  tens una hora de xinès assegurada; dues tasses i et fan un vestit de pi; d’immediat.
 El Sharpicut és una salsa molt saborosa i una mica picant que en breu serà incorporada a la dieta mediterrània de la mà del famós i nostrat cuiner, Ferran Adrià. Ell encara no ho sap, però d’aquí poc no podrà prescindir-ne.
 La Mantinel.la és la nova fragància de l’amor per a parelles amb quinze anys de relació. Quan els enamorats la hi polvoritzen, de seguida  signen per arribar als trenta.
El Picatulo és una mena de bestiola amb una grandària d’un DIN A3 que té el vici de treure la pols, fer els llits, escombrar i fregar les habitacions dels menors d’edat. I menja diaris esportius i...
I..
La Catapulà, el Neglítel, el Miquetal, la Bordatia, la Diaha, el...
Tota la classe s’ha omplert de feres, fruites, olors i colors, excepte la flor de l’Elvira que no en tenia.
Quan ha tocat el timbre d’anar al pati i la porta de la classe ha estat oberta per un aliè, totes les criatures, plantes i invents han fugit de les llibretes i s’han escampat per tot l’institut.
Vés a saber on estaran a hores d’ara.

diumenge, 25 de novembre de 2012

Desesperació docent davant el fet instructiu (títol que li dec al bon jan i profe, Jordi Viña)





Cas 1
Feu una redacció que tingui com a tema: “En quin moment seria capaç d’escriure un poema” (mínim 50 paraules)
·         Val 47?- Sento algú que pregunta.
·        
·         I si faig 70?- diu la Mehren
·         70 i prou, més no.
·         60? – diu la Hadia.
·         Sí. A veure, el que es tracta és de fer un redactat prou extens per tal de poder explicar, argumentar, dir coses sobre el tema que us he posat.
·         Quin és el tema?- ara li toca a la Mayli que fa un moment acaba d’aterrar de la mà de la Lizeth del paradís de les llepolies.
·         El tema? Ostres, llegeix les instruccions.- ja pujo el to
·         (5 segons després) Què vol dir “en quin moment”?- la Ghizlane.
·         Vol dir quan. Quan series capaç d’escriure un poema. En quines circumstàncies.
·         Però un poema qualsevol?- insisteix la Ghizlane.
·         Sí. El poema que se us podria acudir (fent extensiva la informació a la resta de la classe)
·         I si jo no escric poemes?- amb un somriure sota el nas, intervé l’Ayoub.
·         Tant me fa. T’ho inventes.- Ràpid. Enèrgic.
·         Ah! Ens ho hem d’inventar?- Ara li toca a la Rania, que ja m’estranyava el seu silenci.
·         Tant me fa. Inventat o real. Jo només vull saber si sou capaços d’explicar això que us demano.- comença a notar-me tens el maxil·lar.
·         Jo no entenc res.- sento la veu de secret de Gustavo.
·         Ni jo.
·         Ni jo.
·         Ni jo.
·         Vinga, som-hi! Tan difícil és escriure cinc ratlles sobre quin seria el moment en el que podríeu escriure un poema? Penseu:
amor,
tristor,
alegria,
disculpa,
felicitacióoooo. Però ja no us puc dir res més, perquè si no , com moltes vegades, acabaria fent-vos la feina.
(Silenci)
(Estan esperant que caigui al parany i els iniciï jo la redacció. Avui, no.)
·         Au, tothom a escriure. –després, per fi, tothom abaixa el cap i sembla ser que s’hi posen.
(15 minuts després)
·         Profe, ja estic, te la puc ensenyar? – em diu l’Ariadna.
·         Sí, vine que te la corregiré- dic, mentre abandono per un moment la revisió de la llibreta del perdut Umer Khan.
A mi m’agrada molt més la muntanya que no pas la platja. A la meva germana no, però no m’importa. Aquest estiu vaig anar al Montseny i em vaig divertir molt. Al costat d’un riu vaig trobar una salamandra i la vaig agafar. Després em va fer pena i la vaig tornar al riu. Era negra i groga, com un taxi.

Aixeco la vista, me la miro, em somriu i li dic
-OLE, has fet 64 paraules.
-Ho veus profe...i sempre et queixes.

NIT FOSCA DE TEMPESTA



Tremolo de por, dues gotes de suor comencen a baixar, lentament,  des del meu front.  Fa més de deu minuts que ha marxat el llum, no para de tronar i per la finestra veig els llampecs i llamps com s’aproximen cada cop més. Sento la meva respiració, el meu cor batega accelerat i el terror m’impedeix moure cap múscul.
En fer-se fosc  he decidit pujar a la meva habitació i tancar la porta. No he pensat en agafar espelmes ni llanternes i, un cop a dalt, ja no m’he vist  amb cor de baixar a la cuina. No he volgut estirar-me al llit, estic en tensió, dreta, en el racó que deixa l’armari i la paret. Un veritable míser refugi.
 Sento basarda, una por angoixant i humida que em penetra com l’arrel d’un arbre per tot el cos. No puc suportar la foscor. A soles, no. NO!
 Sé perfectament què genera el meu estat irracional. D’on prové tot.
 Tenia set anys, jugo amb els meus cosins i em fan la mala passada de tancar-me dins el bagul de l’avi Ton. Mitja hora que se’m va fer eterna, terrible, mortal. Tres mil sis-cents segons sense poder respirar, asfixiada, aterrida.
 Estic convençuda que moriré allà dins. Ningú sabria de mi i...
Mitja hora que duc gravada a la pell, als pulmons, al cap. Allà dins, en aquell espai reduït,  em vaig deixar un tros d’infantesa i totes les ungles, esgarrapant aquella tapa de fusta, aquell taüt amb olor de vell i mort.
 A partir d’aquell dia ja no vaig saber més dels meus cosins. El Dani i el Kevin ja no eren de la meva família. Els odiava. La seva mare, en descobrir el grotesc joc, els va estomacar de valent després d’obrir-me la porta i treure’m d’aquell  pou horrible.
·         Què heu fet? Malparits.
Em vaig abraçar a ella i vaig trencar a plorar. Encara és ara que recordo aquell moment i els ulls se m’omplen de llàgrimes d’impotència, ràbia i odi. Els hauria matat.
 Des de llavors, hola i adéu i poca cosa més. Érem nens però a mi em van deixar una ferida que mai tanca. Aquell dia es va trencar qualsevol lligam afectiu amb els meus captors, segrestadors, maltractadors. Cada dia, quan  em miro al mirall i veig el matoll de cabells blancs que el terror em va deixar, els maleeixo.
 Ara, vint anys després encara oloro la fusta rància i fosca de l’abominable amagatall on em van reduir aquells miserables diables. Ara, aquesta tempesta em té paralitzada dins del mateix bagul.
 Potser no he sortit mai d’allà dins?
 Encara sóc captiva i espero que em vinguin a rescatar. Sento la meva respiració. Les gotes de suor em recorren tot el cos, m’he mossegat els llavis i noto com em sagnen les ungles.

 Ningú no em sent.

ON ESTÀ EL JAUME?




Estava convençuda que aquell no era el Jaume. Sí, tenia el seu aspecte, havia saludat només entrar, havia mirat el terra i havia dit,
-com és possible tenir un terra tan brut! Feu el favor de recollir els papers de terra. Que cadascú n’agafi un.
-Traieu els llibres i les llibretes. Obriu per la pàgina 222, per la 222 del llibre de català. 222.
I després encara havia respost als que s’incorporaven més tard,
-222, del llibre de català
I encara els més perduts,
-222
També havia fet la brometa seva quan la Jensy, després d’un quart d’hora de classe sobre els diftongs i la separació de síl·labes havia dit,
-Pots repetir-ho?- li va dir recolzada a la paret i sense gaires ganes de saber la resposta.
-Des d’on?  Des del  principi?- li va dir somrient
I llavors deia el mateix de sempre. Què pesat!
-          Hola, bon dia, sóc el Jaume, el vostre professor de català. Des d’aquí Jensy? O una mica abans? ( i llavors es posava a fer l’home de les cavernes com si aquella classe hagués començat molts segles abans)

Feia i deia el mateix de sempre, però no era ell. La mirada, la veu, no sé. Alguns dels meus companys també s’havien adonat ja que ja m’havien arribat dues notes des de diferents llocs.
La Maria em va passar el paper que deia
-¿què le pasa a este?
L’Òscar m’havia llençat una bola de paper que va caure sobre la pàgina 222 del meu llibre. En obrir-la em vaig trobar la mateixa qüestió,
-¿no te parece que el profe està muy raro?
A totes dues notes vaig respondre el mateix.
-El profe es falso.
Les hi vaig passar i vaig mirar l’expressió  dels meus companys en llegir-les. Després  em van mirar i, tant l’Òscar com la Maria, em van fer cara d’estranyesa. El van observar mentre separava síl·labes a la pissarra i tots dos em van fer un signe d’aprovació, d’estar d’acord amb mi.
 Els seus moviments eren mecanitzats, la seva veu tenia un so metal·litzat i bellugava el cap com fan les mosques quan volen. No sé...,com  a impulsos. La seva lletra s’entenia a la perfecció. On estaven aquelles e tan estranyes de l’autèntic Jaume?
Vaig decidir enviar-li una nota a l’Hèctor per a fer-li saber el que pensàvem alguns de la classe. Amb traça i punteria li vaig fer arribar el tros de paper embolicat que va anar a petar sobre una de les cares que acabava de dibuixar sobre la taula.
-          Tio, no ves que el profe està raro que te cagas?
L’Hèctor em va mirar, em va fer el gest internacional de fotre’m una òstia i de sobte mira al suposat Jaume i li diu,
-Profe, para un momento. ¿Tu no seràs por casualidad un robot?
El profe es va girar i li va dir,
-Calla, Hèctor i deixa’m anotar tot el llistat de paraules i després us ho explico.
En sentir el que havia dit l’Hèctor, la Salomé va voler fotre merdé i va dir,
-És verdà, el profe no es el profe. És un robot.
I la Natàlia, que no sabia a què venia tot allò però s’hi apuntava a qualsevol tipus de claca, de seguida s’hi va posar a cridar
-Uala!, es verdá, el profe es un robot, es un robot, es un robot
 i tota la classe, inclòs jo ens vam posar a cridar a cor,
-Robot, robot, robot, robot eeeeeeeeeeeeeeeeeeooooooooooooooooooo
Llavors el profe va cridar,
-calleu! calleu!
- Ja està bé.! Natàlia, calla!
-Hèctor estaves més maco callat!
-Com sempre, has de ser tu, Salomé!
-Calleu o ens quedem tots a recuperar el temps a la una trenta!
Tothom va callar i ell es va posar a dir,
-Escolteu un  moment el que us diré i després ho copieu al vostre dossier o llibreta:
La waw i la iod no són ben bé vocals, són semiconsonants i, per tant, les paraules com iaia, iogurt, iode, se separen així, ia-ia, io-gurt, io-de i això també passa amb paraules com cauen, mouen que se separen ca-uen i mo-uen.
Ho enteneu?
Ara us ho dicto. I en aquest moment, i després de veure com un rajolinet de suc lilós (quin fàstic!) li queia de la templa dreta em vaig posar dempeus i vaig dir,
-El profe es un robot, es un robot, es un robot.
I tota la classe es va posar dreta com jo i van començar a corejar la meva consigna i a picar de mans a la taula, cada cop alçant més la veu i fent un xivarri més i més gros i estrident. El profe no sabia on ficar-se i amb les mans ens feia senyals de silenci, però allà ningú parava. Tothom estava esbojarrat cridant això del robot, robot, robot i tot d’una el profe es va seure a terra, a sota de la pissarra i va tancar els ulls. Semblava mort. Ens vam callar de cop.

Ens vam cagar de por.

 La Jéssica va sortir corrents de classe i de seguida, va tornar amb la Pepa, el Jordi, el Martí i l’Oriol. El Martí va dir,
- Jaume, Jaume
El va girar cap endavant, li va alçar la camisa i va mirar-li l’esquena. (Però què li estava fent?) Va alçar el cap i li va dir a la Pepa.
-No hi ha res a fer. És el sistema operatiu. Està cremat.
Van agafar aquella cosa dels braços i les cames i se’l van endur. A la classe es va fer el més absolut silenci. La Clarissa i la Caren van sortir al passadís per veure com se l’enduien. Ens vam quedar bloquejats. Ningú sabia què dir.
Van passar uns tres minuts de silenci sepulcral i es va presentar el director a la classe. Va tancar la porta i ens va dir que,
-          El model XSD123 encara està en fase de proves. Tranquils que ara vindrà un professor de guàrdia.
Ja està. I se’n va anar.
No vam entendre res. ??? Encara la flipem.
No sabem que se n’ha fet del Jaume. A casa, mentre sopàvem,  he sentir alguna cosa sobre les retallades de professorat. Es veu que el departament d’ensenyament vol estalviar diners i ara posen androides a les aules.
Qué fuelte!


Però on està el Jaume?

La cal•ligrafia de la Breyssi vola per la classe





Amb la Breyssi Pérez havia passat tot el contrari que amb el Jimmy. A ella, a mida que avançava el curs, la lletra li augmentava de forma geomètrica fins arribar al dia d’avui, que hem pogut veure com les vocals fortes a,e,o  s’han enlairat de la llibreta, talment com globus aerostàtics i han arrossegat en el seu vol paraules, frases i dictats sencers que s’han desplaçat pel cel de la classe com si estiguessin de celebració. Mentre la majoria de l’alumnat de 1r C, atònit, les observava, jo he posat la mà sobre la seva llibreta, que ja començava a posar-se dreta i, mirant la noia de fit a fit, li he dit,
-Breyssi, estava escrit que passaria. Les teves vocals són tan grans que han esdevingut bosses d’aire que s’han elevat arrencant de soca-rel totes les altres lletres i paraules i ara, fins i tot, estan a punt d’endur-se la llibreta.
 Mentre li ho deia i ella, mig preocupada i mig culpable, em mirava, el Luis, el gitanet de la classe,  assajava un fandango, que si ho he entès bé, es deia “lal letra volaora” (picant de palmes, tot s’ha de dir, marcava un bonic ritme)
-Luís, vols parar de riure’t  del mal de la gent! –li he dit enutjat,  mentre el sostre s’omplia de llargs fils de paraules de diferents colors i els nois i noies de la classe restaven bocabadats i, literalment, encantats amb el vol suau, lent i acrobàtic de mots com
enciam

vaixell, 

supermercat,                        
                                                                                        
 i d’altres.
Ell, eixerit com un pèsol i,  amb el ritme a la sang, m’ha dit,
-Déjame cantar profe, que tengo duende.

Avui, finalment, en Jimmy s’ha quedat sense lletra.



 El venia avisant des de feia temps, però ell o no volia o no podia corregir el meu pronòstic. Mica en mica la seva lletra s’anava empetitint fins al dia d’avui que ha desaparegut del tot.
 Quan va començar l’institut, classe de 1r ESO C, ja vaig detectar que aquella lletra seria la darrera i més contundent raó per a comprar-me les ulleres de prop. De tota forma, després de certificar la meva presbícia, li vaig dir que havia de fer el ferm propòsit de revertir la tendència i fer créixer aquella minúscula forma d’expressió escrita.
Però no ho va fer. És més, crec que a mida que avançava el curs, aquell menut rastre s’anava aprimant més i més, de tal forma que, amb les ulleres posades, ja no distingia la rodona de les os i, molt menys, el puntet de les is. No puc dir gairebé res sobre l’accentuació i la puntuació  ja que mai havia estat incorporada a la seva críptica escriptura.
 En tots els escrits que em lliurava, amb bolígraf vermell li anotava que calia fer créixer aquell sospir de cal·ligrafia. Ell, em somreia, girava una mica el cap cap a la dreta i s’amagava entre un somriure avergonyit i un posat entremaliat.
 I es veia venir.
Avui, dia, 21 de maig de de 2012, coincidint amb el seu aniversari (per molts anys!) certifico com a tutor i professor de llengua catalana que en Jimmy ha perdut la seva expressió escrita i, que a partir d’ara, ja  no em caldrà altre remei que fer-li totes les proves orals.
 Reso als déus olímpics que li conservin la veu, encara que d’un temps ençà, em costa més sentir-la. 

El fet insòlit de la Mílgia: Les qüestions



 Tot. Absolutament tot el que deia ho feia en forma de pregunta. Em va arribar a preocupar però jo havia de seguir explicant.

 A classe de català, mentre corregim els exercicis sobre l’ús correcte dels pronoms m’adono que a la meva alumna Mílgia li està passant un fet inusual.
¾    Mílgia, et toca. Exercici 2.33
¾    Què?
¾    Exercici 2.33
¾    Quina pàgina? Quin exercici?
¾    Ostres, sempre estàs distreta! Pàgina 55, exercici 2.33, llibre de català, novembre, curs 2012-13, La Terra – a vegades m’exasperen i els faig una localització de la posició força extensa.
¾    Llegeixo l’enunciat?- em diu una mica ofesa per l’ excessiva informació
¾    Sí, si us plau – a veure si podem començar, penso mentre me la miro.
¾    Omple els buits amb el conjunt “per què” o amb la conjunció “perquè”?
¾    Vinga, digues la primera frase- li dic, amb ganes d’accelerar el procés
¾    Per què estan tristos els jugadors? Separat?
Per què han perdut?
¾    No, Mílgia. La primera bé, però la segona és resposta i va junt. Digues-ho.
¾    Per què han perdut?
¾    No. Perquè han perdut. Junt. Perquè han perdut. No ho saps veure? Una altra , tu mateixa digues la següent.
¾    Per què vénen els bombers? Separat?
¾    Molt bé. I la resposta?
¾    Per què s’ha declarat un incendi? –diu remarcant la pregunta
¾    No. Aquí és resposta- li dic una mica enutjat.
La classe comença a sentir-se intrigada en veure que la Mílgia falla més que una escopeta de fira.
¾    Ai? Tothom m’està mirant?- es queixa, avergonyida i interrogant- Per què s’ha declarat un incendi?
¾    NO!
Els de segon B riuen  a cor què vols i a cor reciten Perquè hi ha un incendi!
Perquè hi ha un incendi! Perquè hi ha un incendi!
¾    Ja? Ja ho he dit? Per què hi ha un incendi?- tot ho diu en forma de pregunta.
La gent no pot parar de riure i acompanyen la manifestació d’alegria amb cops a les taules i aixecant-se de les cadires  fins que jo, exaltat,  CRIDO, CALLEU!
Un cop fet el silenci (ha costat, com sempre) miro la Mílgia i li dic
¾    No t’adones? Tot ho preguntes. Tot el que dius ho pronuncies com una qüestió.
¾    Em mira una mica atabalada i em respon – Què dius? Ho faig bé? Un incendi? Profe? M’estic preocupant?
Intento calmar-la
-       A veure, Mílgia, al migdia, quan arribis a casa, digues que et portin al CAP; a l’ambulatori. Crec que tens un problema d’entonació. Res més. No et preocupis.
-       Sí? Què és això? Què he de fer? – em diu tota poruga.

Tota la classe no pot deixar de riure. Em torno a posar en modalitat policia i CRIDO DE NOU, CALLEU!


Vuit del matí de l’endemà, de nou a classe. Passo llista i quan arribo a la Mílgia, li demano
-       Vas anar al metge?
-       Sí.
-       Què et va dir?
-       Que tenia un signe d’interrogació clavat a la campaneta.
-       Una interrogació a l’úvula?
-       Què? Que sí, a la campaneta.
La classe comença a despertar i es mostra interessada per la nostra conversa
-       I què et van fer que veig que estàs curada?- li demano tot encuriosit.
-       Primer em va posar aquell pal i gairebé vomito. Després em va mirar amb una llanterna, va agafar unes pinces i vaig sentir un pessic dins la boca.
-       Te’l va extirpar?
-       Sí. Me’l va treure amb el punt i tot. No sé. El va deixar sobre una safata metàl·lica i, mentre el mirava,  li va dir a la meva mare que possiblement me l’havia empassat esmorzant. Amb els cereals.
-       Amb els cereals? Però tu quins cereals menges? Però com és possible això? Un signe d’interrogació? – li dic perplex
-       Ai! Profe! Quantes preguntes! A veure si ara el problema el tens tu. Jo m’ho faria mirar.
Li  dedico el millor dels meus somriures i acabo de passar llista.
Obriu el llibre per la pàgina 58. Avui treballarem el pretèrit plusquamperfet d’indicatiu.
-       Quina pàgina? – em diuen el Sergio, l’Ayoub, la Mílgia, la Ramona, la Mayli, la Mehren i la Lizeth
-       Pàgina 58. Llibre de català. Dijous. Novembre del 2012. Europa. La Terra.

dissabte, 24 de novembre de 2012

El fet insòlit de la Caren


                                                                                                               Per a la Caren



Després d’haver-vos corregit moltes redaccions al llarg del curs em vaig entestar a fer millores estructurals així que vaig decidir: “Cada quinze dies, plantejament, nus i desenllaç”
 Dilluns passat tocava escriure  i vaig proposar de tema “Un fet insòlit”.
 També vaig facilitar més dades. Com a protagonistes podíeu escollir entre un adolescent, un noi dolent, un pescador i un pare d’adolescent. Tant feia si n’agafàveu un o tots quatre. M’agrada facilitar les coses.
 Com a espai teníeu diverses opcions, una cova, una muntanya, un riu o la platja. També us deixava un marge molt ampli per al temps.
-Que no és que plogui o faci sol, Randa, que és una altra cosa això del temps.
A la pissarra vaig escriure,
¾    època primitiva,
¾    medieval
¾    futura; el 3215, per exemple.
El conflicte, el nus i el desenllaç ja era cosa vostra.
Després de tenir tots els ingredients, diríem que vau començar a cuinar. Bonica imatge, oi?
Mentre em passejava per les vostres taules que, seguint la metàfora anterior, havien esdevingut fogons, vaig voler recordar que no volia cap inici de conte que tingués com a primeres paraules” Hi havia una vegada”.  Que ja érem 1r d’ESO, que ja ens tocava pensar-hi una mica més i que bé podíem iniciar l’escrit amb un diàleg, amb la descripció d’una situació o la d’un personatge.
¾    Així que ”Hi havia una vegada” no es pot?
¾    No.
¾    Doncs quina me! Què difícil!
La veu despistada de sempre va demanar, “Què hem de fer?”. Li vaig enviar una mirada penetrant i malèfica i li vaig dir que si havia acabat de xerrar li preguntés al seu company.
Després de buscar, en el sostre o bé en el terra nous començaments, la majoria us vau posar a crear
Fa molt de temps...
Una vegada...
En una cova...
Era un dia...
Tothom estava en marxa menys la Caren.
¾    Què et passa?- em vaig acostar a la seva taula i li vaig preguntar.
¾    Què és un fet insòlit?- em va demanar com si fos la primera vegada que sentia aquell mot.
¾    Ja ho he explicat dos cops, Caren- vaig dir molest
¾    No, no ho entenc. No sé com fer-ho. Profe, explica-m’ho!
¾    És un fet inesperat, fantàstic, estrany. Ho entens? Fa un moment que ho he explicat. Ja t’ho he dit. On eres? Per què no m’escoltes a la primera?- li vaig dir una mica enrabiat  ja que no era la primera vegada que aterrava just en el moment que la resta ja estàvem esperant les nostres maletes a la cinta transportadora.
¾    Sí que t’escolto, però no t’entenc. No sé què vols que faci. – tot posant cara d’ofesa.

Tot just acabar de dir això va aparèixer entre els seus llavis un petit núvol verd que, mica en mica, anava prenent forma de paraules. La noia es va espantar i jo (avesat a situacions de tota mena a classe) de seguida la vaig calmar explicant-li que en aquell precís moment estava succeint el fet insòlit que ella, incrèdula, no es veia capaç d’inventar.
¾    I ara què faig, profe?- em va dir, un pèl perplexa.
¾    Doncs està clar. Comença a copiar totes les paraules i frases que et surten de la boca.- li vaig dir mentre em meravellava de la bona lletra que era capaç de pronunciar.
¾    D’acord. Però estic una mica espantada.
¾    Doncs, digues-ho, més o menys així, “la noia, amiga del pescador, estava espantada quan va veure que aquell fil verd que brollava de la seva boca es transformava en les paraules que deia...”
Vaig mirar la resta de la classe i vaig veure com, bocabadats, resseguien les paraules que la Caren anava dient. Llargues frases que pujaven fins al sostre i després de xocar-hi, les lletres esdevenien fumera verda que corria desfeta cap a la finestra entreoberta.
Instants després la Salomé, em va mirar i em va dir,
¾    No es justo, yo también quiero hacerlo.
Li vaig recordar que estava en classe de català i amb cara d’enfadada va retornar al seu escrit.