dissabte, 24 de novembre de 2012

El fet insòlit de la Caren


                                                                                                               Per a la Caren



Després d’haver-vos corregit moltes redaccions al llarg del curs em vaig entestar a fer millores estructurals així que vaig decidir: “Cada quinze dies, plantejament, nus i desenllaç”
 Dilluns passat tocava escriure  i vaig proposar de tema “Un fet insòlit”.
 També vaig facilitar més dades. Com a protagonistes podíeu escollir entre un adolescent, un noi dolent, un pescador i un pare d’adolescent. Tant feia si n’agafàveu un o tots quatre. M’agrada facilitar les coses.
 Com a espai teníeu diverses opcions, una cova, una muntanya, un riu o la platja. També us deixava un marge molt ampli per al temps.
-Que no és que plogui o faci sol, Randa, que és una altra cosa això del temps.
A la pissarra vaig escriure,
¾    època primitiva,
¾    medieval
¾    futura; el 3215, per exemple.
El conflicte, el nus i el desenllaç ja era cosa vostra.
Després de tenir tots els ingredients, diríem que vau començar a cuinar. Bonica imatge, oi?
Mentre em passejava per les vostres taules que, seguint la metàfora anterior, havien esdevingut fogons, vaig voler recordar que no volia cap inici de conte que tingués com a primeres paraules” Hi havia una vegada”.  Que ja érem 1r d’ESO, que ja ens tocava pensar-hi una mica més i que bé podíem iniciar l’escrit amb un diàleg, amb la descripció d’una situació o la d’un personatge.
¾    Així que ”Hi havia una vegada” no es pot?
¾    No.
¾    Doncs quina me! Què difícil!
La veu despistada de sempre va demanar, “Què hem de fer?”. Li vaig enviar una mirada penetrant i malèfica i li vaig dir que si havia acabat de xerrar li preguntés al seu company.
Després de buscar, en el sostre o bé en el terra nous començaments, la majoria us vau posar a crear
Fa molt de temps...
Una vegada...
En una cova...
Era un dia...
Tothom estava en marxa menys la Caren.
¾    Què et passa?- em vaig acostar a la seva taula i li vaig preguntar.
¾    Què és un fet insòlit?- em va demanar com si fos la primera vegada que sentia aquell mot.
¾    Ja ho he explicat dos cops, Caren- vaig dir molest
¾    No, no ho entenc. No sé com fer-ho. Profe, explica-m’ho!
¾    És un fet inesperat, fantàstic, estrany. Ho entens? Fa un moment que ho he explicat. Ja t’ho he dit. On eres? Per què no m’escoltes a la primera?- li vaig dir una mica enrabiat  ja que no era la primera vegada que aterrava just en el moment que la resta ja estàvem esperant les nostres maletes a la cinta transportadora.
¾    Sí que t’escolto, però no t’entenc. No sé què vols que faci. – tot posant cara d’ofesa.

Tot just acabar de dir això va aparèixer entre els seus llavis un petit núvol verd que, mica en mica, anava prenent forma de paraules. La noia es va espantar i jo (avesat a situacions de tota mena a classe) de seguida la vaig calmar explicant-li que en aquell precís moment estava succeint el fet insòlit que ella, incrèdula, no es veia capaç d’inventar.
¾    I ara què faig, profe?- em va dir, un pèl perplexa.
¾    Doncs està clar. Comença a copiar totes les paraules i frases que et surten de la boca.- li vaig dir mentre em meravellava de la bona lletra que era capaç de pronunciar.
¾    D’acord. Però estic una mica espantada.
¾    Doncs, digues-ho, més o menys així, “la noia, amiga del pescador, estava espantada quan va veure que aquell fil verd que brollava de la seva boca es transformava en les paraules que deia...”
Vaig mirar la resta de la classe i vaig veure com, bocabadats, resseguien les paraules que la Caren anava dient. Llargues frases que pujaven fins al sostre i després de xocar-hi, les lletres esdevenien fumera verda que corria desfeta cap a la finestra entreoberta.
Instants després la Salomé, em va mirar i em va dir,
¾    No es justo, yo también quiero hacerlo.
Li vaig recordar que estava en classe de català i amb cara d’enfadada va retornar al seu escrit.