diumenge, 25 de novembre de 2012

La cal•ligrafia de la Breyssi vola per la classe





Amb la Breyssi Pérez havia passat tot el contrari que amb el Jimmy. A ella, a mida que avançava el curs, la lletra li augmentava de forma geomètrica fins arribar al dia d’avui, que hem pogut veure com les vocals fortes a,e,o  s’han enlairat de la llibreta, talment com globus aerostàtics i han arrossegat en el seu vol paraules, frases i dictats sencers que s’han desplaçat pel cel de la classe com si estiguessin de celebració. Mentre la majoria de l’alumnat de 1r C, atònit, les observava, jo he posat la mà sobre la seva llibreta, que ja començava a posar-se dreta i, mirant la noia de fit a fit, li he dit,
-Breyssi, estava escrit que passaria. Les teves vocals són tan grans que han esdevingut bosses d’aire que s’han elevat arrencant de soca-rel totes les altres lletres i paraules i ara, fins i tot, estan a punt d’endur-se la llibreta.
 Mentre li ho deia i ella, mig preocupada i mig culpable, em mirava, el Luis, el gitanet de la classe,  assajava un fandango, que si ho he entès bé, es deia “lal letra volaora” (picant de palmes, tot s’ha de dir, marcava un bonic ritme)
-Luís, vols parar de riure’t  del mal de la gent! –li he dit enutjat,  mentre el sostre s’omplia de llargs fils de paraules de diferents colors i els nois i noies de la classe restaven bocabadats i, literalment, encantats amb el vol suau, lent i acrobàtic de mots com
enciam

vaixell, 

supermercat,                        
                                                                                        
 i d’altres.
Ell, eixerit com un pèsol i,  amb el ritme a la sang, m’ha dit,
-Déjame cantar profe, que tengo duende.