diumenge, 25 de novembre de 2012

NIT FOSCA DE TEMPESTA



Tremolo de por, dues gotes de suor comencen a baixar, lentament,  des del meu front.  Fa més de deu minuts que ha marxat el llum, no para de tronar i per la finestra veig els llampecs i llamps com s’aproximen cada cop més. Sento la meva respiració, el meu cor batega accelerat i el terror m’impedeix moure cap múscul.
En fer-se fosc  he decidit pujar a la meva habitació i tancar la porta. No he pensat en agafar espelmes ni llanternes i, un cop a dalt, ja no m’he vist  amb cor de baixar a la cuina. No he volgut estirar-me al llit, estic en tensió, dreta, en el racó que deixa l’armari i la paret. Un veritable míser refugi.
 Sento basarda, una por angoixant i humida que em penetra com l’arrel d’un arbre per tot el cos. No puc suportar la foscor. A soles, no. NO!
 Sé perfectament què genera el meu estat irracional. D’on prové tot.
 Tenia set anys, jugo amb els meus cosins i em fan la mala passada de tancar-me dins el bagul de l’avi Ton. Mitja hora que se’m va fer eterna, terrible, mortal. Tres mil sis-cents segons sense poder respirar, asfixiada, aterrida.
 Estic convençuda que moriré allà dins. Ningú sabria de mi i...
Mitja hora que duc gravada a la pell, als pulmons, al cap. Allà dins, en aquell espai reduït,  em vaig deixar un tros d’infantesa i totes les ungles, esgarrapant aquella tapa de fusta, aquell taüt amb olor de vell i mort.
 A partir d’aquell dia ja no vaig saber més dels meus cosins. El Dani i el Kevin ja no eren de la meva família. Els odiava. La seva mare, en descobrir el grotesc joc, els va estomacar de valent després d’obrir-me la porta i treure’m d’aquell  pou horrible.
·         Què heu fet? Malparits.
Em vaig abraçar a ella i vaig trencar a plorar. Encara és ara que recordo aquell moment i els ulls se m’omplen de llàgrimes d’impotència, ràbia i odi. Els hauria matat.
 Des de llavors, hola i adéu i poca cosa més. Érem nens però a mi em van deixar una ferida que mai tanca. Aquell dia es va trencar qualsevol lligam afectiu amb els meus captors, segrestadors, maltractadors. Cada dia, quan  em miro al mirall i veig el matoll de cabells blancs que el terror em va deixar, els maleeixo.
 Ara, vint anys després encara oloro la fusta rància i fosca de l’abominable amagatall on em van reduir aquells miserables diables. Ara, aquesta tempesta em té paralitzada dins del mateix bagul.
 Potser no he sortit mai d’allà dins?
 Encara sóc captiva i espero que em vinguin a rescatar. Sento la meva respiració. Les gotes de suor em recorren tot el cos, m’he mossegat els llavis i noto com em sagnen les ungles.

 Ningú no em sent.