dissabte, 1 de desembre de 2012

La professora de música







Suaus cauen els seus cabells,
(com pluja, com teló de fons)
i la roba que porta i
els braços i
les mans...

Els dits:
Blancs i negres.
Escenari i espectadors.
Barretes de fusta que provoquen la màgia dels sons.

Suau el seu esguard
còmplice quan amaga
una nota perduda entre              bastidors.

Suaus són els llavis
que dibuixen un somriure
I fluixet, a cau d’orella:

“Ho has fet molt bé”

Aplaudiments.

Suau quan acarona
buscant un petit teclat
en uns petits cabells.

Suaus notes,
pessigolles a la pell.

Son Goku es grata






 Fart de gratar-se Son Goku va obrir la porta de la perruqueria. Tothom es va girar en sentir les campanetes dringar i es van quedar bocabadats en veure el personatge que acabava d’entrar.

 Les perruqueres van deixar de tallar, rentar i tenyir i es van quedar de pedra. No s’ho podien creure, seria possible que haguessin escollit la “pelu” per a filmar un nou episodi de “Bola”? Increïble.

 Un cop superada la sorpresa una clienta que esperava el seu torn llegint el “Diez minutos” es va acostar amb un llapis i la factura de la fruiteria perquè li signés un autògraf. Molt atent, li va demanar el nom i va posar A LA MEVA AMIGA MARIANA, que era com es deia la senyora.

 Amb un parell de palmades de na Rufi, l’encarregada, tothom va reprendre el que estava fent. Un cop, tot controlat es va acostar a l’heroi i li va demanar què desitjava. Son Goku la va agafar del braç, la va dur a un cantó de la sala i li va dir a cau d’orella, com un secret:
¾    Vinc a tallar-me el cabell perquè estic fart de tenir  polls.
¾    Molt bé, amb molt de gust l’atendrem, senyor Goku- va contestar displicent la dona.

 Li va demanar que esperés el seu torn i que en mitja hora podrien estar per ell. Son Goku es va seure en una butaca i va obrir una revista del “Muy interesante”.

 En el moment que li lligaven la peça de roba al voltant del coll, van fer la seva aparició fent una gran trencadissa de vidres,  Son Goan i la Txi-txi, i van dir cridant tots dos alhora,

¾    Qui li toqui un pèl la socarrimo amb un kameka.

 Tothom va marxar esparverat fent salts de més de 10 metres. Un cop sols, Son Goku va explicar que ja no podia més. Llèmenes i més llémenes, polls i més polls. N’estava fart i volia acabar d’una vegada amb tanta picor i tanta misèria. En sentir això el fill li va dir,
¾    Però papa, tu saps quantes vegades has salvat el món, les galàxies i tot l’univers? No creus que podries aguantar una mica més. No t’has de queixar, gràcies a aquests cabells has arribat a ser molt famós – va dir tot seriós i enutjat.
¾    El teu fill té tota la raó del món- va dir la Txi-txi.

 D’acord, seguiré amb els banys de vinagre i la Permetrina, però sí d’aquí en una setmana, segueixo igual me’ls tallaré, peti qui peti.

Tots tres es van abraçar i van marxar d’aquell local deixant el terra ple de vidres i cabells tallats. Quan es van trobar al carrer van picar fort a terra i van sortir disparats com una bala cap el cel net de núvols.

UN COP D'ULL


D



imecres a la tarda, distret per la lectura dels nous horaris de l’activitat d'aiguagim, vaig anar a petar al vestuari de noies.Quina vergonya!
 Vaig estar de sort perquè en aquell moment no hi havia ningú canviant-se. Tan sols es sentia una cançó taral·lejada i humida que sortia de la zona de dutxes. Aquella solitud de crits i mirades espantades em va permetre esgarrapar, en el bell mig del lloc prohibit, unes dècimes de segon a la urgència de sortir escopetejat.
 Un temps preciós per poder fer un reportatge visual del camp contrari. Un escenari, per cert, amb més colors que l’àlbum “Vida y color”
 Un cop superat l’ensurt van esclatar en el meu nas cent mil fragàncies, un univers d’olors d’arreu del món, començant pel Carib i acabant per la Mediterrània. Les flaires es barrejaven amb el baf de l’aigua calenta i m’humitejaven els braços d’un nou aroma inventat. El terra era net i les papereres anaven plenes de capsetes blanques, roses i verd claret de cremes hidratants i d’altres potingues que desconec; de palets de cotó per eixugar-se les orelles, de cotons sense palets, lleument bruts de neteges facials; gomes amb flocs de cabells rossos, gomes de colors, desgastades, mullades o avorrides. Esprais buits de laca, d’escuma, de lletres estrangeres. Pots de plàstic, roscats, poc escurats. Esponges rodones, planes, quadrades, una d’hexagonal? Una pinta amb una dent trencada, una, amb un mànec descolorit i un raspall amb mandra de treure els cabells entortolligats. Dues tovalloletes  encara humides de sabó, pilotes de mocadors de paper, algun que altre clip i una cassette odiada, transparent. Déu ni do!  

 Ja de retirada i després de plegar i guardar el salconduit d’horaris que m’havia permès l’entrada al paradís, vaig tornar a casa, al vestuari dels nois. Abans d’escollir el lloc on canviar-me, vaig escrutar l’horitzó del cau de la meva espècie. 
 Fosc,gris i trist.
 Réflex,
 una vena trepitjada amb pomada resseca i esgrogueïda,
 trossos de barret de bany de làtex negre per tot arreu,
 i un mitjó foradat, penjat mig endins mig enfora,
de la paperera escardada, barata, de plàstic trenat.

 Tot un poema

 Mentre em despullava i buscava el banyador dins la bossa, em van venir ganes de canviar d’equip. Dins  l’aigua les guanyàvem, però fora...

Estudiar les normes, noiet!


         


Com li ha passat?- Li van demanar a la mare.
·         No ho sé, demani-ho a ell. A mi tan sols m’ha dit que li rajava sang del coll i que, de seguida el portés al dispensari, que la sang no parava i corre agafa el cotxe, vinga, vinga!- va dir ma mare mentre es planxava el davantal amb les dues mans.
Jo també em demanava com m’havia passat i no trobava cap resposta lògica. Estava estudiant quan he sentit una forta fiblada al coll i, de cop,  m’ha començat a sortir sang.
·         Què t’ha passat, noi? – Em va dir amb els guants tacats i els ulls examinant la ferida. Tens com un mena de punxes clavades sota el lòbul de l’orella. –Em va contestar abans que jo li pogués respondre.-Semblen punxes de garota.
·         Què? Doncs jo no he estat bussejant i ni tan sols he anat a la platja. Fa segles que no hi vaig – li vaig assegurar , llençant per terra el seu primer diagnòstic.
·         I doncs què estaves fent? Eres a casa, oi?- Em va demanar amb una creixent curiositat.
·         Sí. Estava estudiant a la meva habitació i de sobte he notat unes punxades doloroses, talment com si em clavessin moltes injeccions al coll
Mentre m’intentava aturar la sang amb una gassa el metge es preparava la següent pregunta.
·         Has vist algun tipus d’insecte?
·         On? –No vaig saber relacionar la pregunta amb el meu cas. He de dir que estava un pèl preocupat. Ma mare em va mirar amb cara de pomes agres.
·          On ha de ser? A la teva habitació, a casa teva, entre la teva roba. Algun aràcnid?- Va pujar el to de veu.
·         Insectes, mosquits, aranyes? No, no.
Les mirades de ma mare, els ulls escrutadors del doctor i la sang que no deixava de rajar m’estaven començant a posar dels nervis. I jo que pensava que al dispensari em farien una cura ràpida i cap a casa. Que em donarien una explicació rasa i curta i au, noi, cuida’t.
No res. Res d’això estava passant. El doctor Roure va demanar a la infermera Lluïsa Comes que em seguís fent  la cura i va obrir la porta del despatx.
·         Ara vinc. Un moment, senyora- li va dir a ma mare davant la seva cara de creixent preocupació.
Al cap de poc, en Roure va tornar amb un altre metge. Aquest , després de fer una salutació general, de seguida es va fer lloc i va mirar detingudament el meu coll. Li va demanar a la infermera que em fes una darrera neteja, va encendre una petita llanterna i li va demanar al seu col·lega una lupa. Després d’una intensa observació amb el seu ull amplificat –feia gràcia tenir tan a la vora aquell ull enorme i vigilant- va dir,
·         Roure, això són apòstrofs.
·         Apòstrofs? –va dir el meu metge (em sembla que tothom es feia la mateixa pregunta)
·         Sí. Cinc. – segur i categòric
·         Nano, què feies a l’habitació? – la pregunta em va espantar, la meva mare es va remoure inquieta en la seva cadira d’acompanyant.
·         Què feia? Estava estudiant- era ben cert.
·         Català?- va deixar anar amb tota seguretat
·         Sí. Com ho sap? – em començava a preocupar més el gir que prenia la urgència mèdica que no pas la sang que seguia brollant del meu coll.
·         Aquí ho tens, Roure. – Obviant la meva pregunta
En Roure va mirar a través de la lupa i
·         Ostres, Llauradó, tens tota la raó. Un, dos, tres...cinc. Cinc apòstrofs. – va dir tot content.  Senyora-traient l’ull de la lupa i dirigint-lo cap a la meva mare- el seu fill té cinc ferides d’apòstrofs al coll.
·         I això és greu, doctor? –va dir acostant-se’m
Abans que el metge respongués jo volia aclarir tot el que allà s’estava coent.
·         Què estan dient? Què tinc clavats cinc apòstrofs? Però com és possible? Però què estan dient? – Tot jo era un manat de nervis i preguntes.
Prescindint de les meves preguntes el doctor Roure es va aixecar del tamboret i va acompanyar el  seu col·lega a la porta, tot agraint el seu ajut en la diagnosi del cas. L’home, abans de marxar, ens va mirar i ens va dir amb cara satisfeta,
·         Cuidin-se i a reveure.
El doctor Roure va seure darrera la seva taula i va començar a escriure el seu informe. La infermera encara estava amb les gasses al meu coll i la meva mare, dreta, va demanar
·         I això com ha passat, doctor?
·         Doncs perquè tenen molta punxa.
·         I? Vaig preguntar amb una certa incredulitat.
·         Em va mirar un instant. Va fer seure la meva mare i li va dir- Escolti, al seu fill se li han clavat cinc apòstrofs que no haurà posat correctament en algun text que estaria fent.
·         I això ja sol passar? – va dir ma mare mentre fixava la seva mirada en el meu coll.
·         No és gaire usual però a vegades passa.
·         I com ho hem de tractar?- la meva mare prescindia de qüestions tècniques i anava de cara a solucions
·         Ara li receptaré antiinflamatori i paracetamol. Té les receptes?- va dir sense deixar de mirar la pantalla de l’ordinador i picar el teclat de forma matussera (suposo que els metges han d’escriure a ordinador amb la mateixa gràcia que ho fan  a bolígraf)
·         Sí, doctor- ma mare, més tranquil.la va regirar dins la seva bossa i va treure el talonari-I alguna cosa més?
·         Estudiar les normes, noiet- em va dir somrient sorneguer.

I mentre jo m’avergonyia del comentari i la sang no deixava de tacar la gassa,  infermera, mare i doctor van començar a riure sobre l’encertat, escaient i divertit consell. 

La caixa de sabates





Ara que ja és l’època de tenir, dins una caixa de sabates, els clàssics cucs de seda, se m’ha acudit tota una història d’amor. I diu així:

  Ell tenia 14 dies de vida, igual que ella. Ell va néixer d’un ou instal·lat en un cantó , a mitja alçada. Ella, a peu pla, sobre la resta d’antics cagallons negres. En la foscor de la caixa, tan sols il·luminada per uns 25 foradets, de la temporada passada, fets amb la punta del llapis d’en Llopis; la cara que, de tant en tant, s’hi abocava i els ventilava amb la seva respiració. Unes vegades amb olor de palote de maduixa i d’altres, puagg!! amb gust d’all o ceba. Vinga entaforar-se de pizzes camperoles!!!

  Ell també endrapava i molt, 14 dies i ja tenia tot un centímetre de llargada, un desproporcionat caparró i un lluent bec negre. Ella menjava, per instint, sense esma, anava fent. Li encantava la morera fresqueta, però tampoc li feia fàstics  a les fulles que s’encongien i es quedaven resseques. Ell no, quan s’obria la gelosia i els dits del marrec deixaven caure les fulles del dia, deixava el que estava fent i cames ajudeu-me o com es diu en castellà “ponia los pies en polvorosa” i com si fos un humà qualsevol que arriba tard a la feina es desplaçava, esbojarrat, sense controlar les potes, cap al nou verd, fresc i olorós àpat.

 Ella es movia amb els seus segments d’eruga per la part de sobre de la fulla. Ell també segmentava, fent equilibris sedosos, per la part posterior de la mateixa fulla. Es va subjectar fortament en el nervi central i va considerar que aquell era un bon lloc per començar a rosegar aquella deliciosa menja. A l’altra banda, ella es preparava per clavar dentegada. I què va passar? Ja us ho podeu imaginar.

 Efectivament, tots dos van fer forat en el mateix lloc, de tal manera que els seus becs de color atzabeja com a Platero es van trobar, fregar, tocar, comprimir. Uff! Quina vergonya van pensar tots dos. A ell no se li va ocórrer una altra cosa que fer un TAAAAA (dels que fan els humans com en Llopis quan s’amaguen  davant  un nadó) Ella va tancar els ulls.

 Per molt que van voler dissimular, el mal ja estava fet. De cop se’ls va passar la gana, es van sentir entristits i alegres alhora i van poder experimentar en cada una de les voltes de les seves anelles l’esclat de la primavera, l’esquitx brutal de l’amor. Pel forat fet, ell va passar a la banda d’ella i allà es van fer cent dotze petons sense importar-los les mirades dels seus voraços companys que, amb la boca plena, de tant en tant, badaven davant aquelles sedoses carícies.

 Des d’aquell moment  tot va passar a tenir categoria de magnífic. Menjaven junts, s’adormien entortolligats i s’arrossegaven esverats quan el nano dipositava el catering.  Sabria això seu, en Llopis? Tant els hi feia. Vivien el seu amor amb entusiasme i  amb una esbojarrada encesa passió. A vegades, farts de cruspir (era rar) descansaven els seus arrodonits cossos en plecs de fulles devorades i ja abandonades de la colla. Allà hi sumaven petons i carícies; multiplicaven l’estima.

 Van créixer junts entre fulles dentades i familiars sedosos. Ell ja tenia 5 centímetres i ella 4.89. A ell li van venir unes ganes tremendes de marxar a un racó i fer el que alguns de la colla ja havien començat a preparar. Malgrat aquell sentiment de tendresa vers la seva companya, va notar com una força intensa, inexcusable el separava de la seva promesa. Havia de fer el capoll. No sabia què volia dir ni tenia idea de com se’n sortiria d’aquella crida de la  naturalesa, però havia de marxar. Li ho va fer saber. Ella ho va entendre; potser en veure com la majoria de les seves amigues i amics s’arraconaven i començaven a teixir coves de seda. Es van fer un darrer petó. Ell va marxar.

 Mentre menjava el va anar observant fins que el seu propi, atapeït i groc capoll el va ocultar totalment. De sobte, enmig de la tristor, es va sentir atreta per una intensa força de tracció que li manava pujar a un cantó de la caixa. Allà va començar a realitzar el que dos dies abans havia iniciat el seu company.

 Va passar el temps i el capoll d’ell es va foradar. D’allà dins va sortir fet tot un papalló. Quan va veure els 25 feixos de llum ja n’hi havia d’altres metamorfosejats aletejant per l’interior de la capsa. Mica en mica, va aprendre a bellugar les ales i va provar algun vol de banda a banda de la casa de cartó. Mentre volava va fer un esforç per entendre tot el que li havia passat. No hi va treure l’entrellat però va acceptar el seu destí. Primer ou, més tard eruga i posteriorment papalló. Què vindria més tard? En aquestes cavil·lacions estava quan de sobte es va presentar al seu costat, aletejant esbojarrada, una blanca i simpàtica papallona. Se la va mirar buscant un rostre conegut. No era ella. Aquella alada criatura el va deixar bocabadat en sentir la seva proposició descarada. Directament, sense presentacions cordials ni cap mena de protocol aquella noieta li va deixar anar un
¾    Vols rotllo, campió?
 A ell li va costar pair i entendre el que li havia amollat aquella girl. Quan es va adonar, de seguida, per tallar en sec, va contestar,
¾    No gràcies, estic esperant a una altra eruga, perdó a una altra papallona.
¾    Tu t’ho perds, mort de gana!- li va respondre ofesa

 Després d’una quarta i una cinquena proposició per part de diferents damisel·les, el papalló es va mostrar desconcertat. Què era allò? Per què aquelles erugues que en un temps tan sols pensaven en menjar morera ara se’l volien cruspir a ell? D’on havia sortit tanta promiscuïtat? On s’amagaven aquelles mirades lascives? És que la follia venia en un pack regal, amb les ales?
 Es va girar a contestar a una sisena i allà, enganxat a les parets de cartró de la capsa va rebre el petó més ardent que havia rebut mai. Ella havia arribat. Ella, més fermosa que mai, amb aquell vestit argentat me’l va enganxar i no me’l va deixar fins a copular com dos amants la nit de noces. Tots dos “acabaven de sortir de l’ou” però havien nascut ensenyats. Es van lliurar a una bogeria sexual que fins i tot feia enrojolar la mare d’en Llopis quan aquest la cridà per a compartir la bona nova.
¾    Mare, els cucs de seda ja són papallones. Mira què fan aquestes dues i aquestes i aquelles d’allà!!!

Hombre al agua!


              
                                             



  Et confiàvem qualsevol secret, sentiment o improperi cap als nostres superiors. Impassible, callat, en silenci, eres dels pocs que sabia escoltar. I el més important, no eres d’aquells que et volien salvar de la depre amb algun consell de pela amb cinc. Obria la porta metàl·lica del sistema de megafonia  i allà estaves:  tranquil, seré, assegut en una cadira o bé a terra, en un ínfim espai de metre quadrat.
 Arribàvem abatuts i mig adormits a fer la guàrdia i et teníem fent-nos companyia. Hi havia algun capità que ens obligava a restar tot el dia allà ficats, per si se li acudia anunciar qualsevol disbarat en qualsevol moment. Hi havia d’altres, més enrotllats, que permetien que fessis la teva, sempre i quan no et deixessis de dir les ordres ordinàries
Pi, pi, pi diana, diana, levántense y arranchen sus camas
Pi, pi, pi limpieza general de sollados
Se abre el comedor al primer turno de comidas,

 i que no calgués buscar-te per  les extraordinàries

Zafarranchos de combate.
Fuego en el combés.

  Sempre vigilant que el micròfon estigués tancat, et miràvem i ens cagàvem en el caporal, sergent o brigada que ens feia la vida impossible. Si l’insult anava dirigit a un comandament de més alta graduació, posàvem una mica més de cura i utilitzàvem un registre menys col·loquial a l’hora d’expulsar l’improperi. Si un dia se t’hagués acudit delatar-nos hauríem anat tots de cap a la presó   del castell de Cartagena.
Però sabíem a qui confiar els nostres secrets.

 En aquella habitació també hi havia temps per a les confidències més íntimes; les que ens costava més de pair, de suportar: l’estima, la solitud, la distància, el destí més proper, les angoixes, les pors, les pors, les pors.
 Més d’un s’havia tret la foto de la xicota de la cartera i te l’havia posat davant dels ulls dibuixats amb retolador negre. Somreies i podies imaginar que aquell somriure de tallada de meló era  de cop a l’espatlla i 
¾    Cabronàs, quina sort, està com un tren! A tots ens deies el mateix, encara que sabies, com tothom, que algunes eren més lletges que un pecat. Eres un bon paio.

 Jo mateix m’havia posat a plorar en el teu cau i, alhora, havia rigut imaginant-me l’escena. Tot un psicòleg amb roba de mariner apedaçada, mitjons encarcarats i bruts; botes negres amb el cuir ressec i foradat, escoltant en silenci, les esgarrinxades mentals de qualsevol adolescent.
 A tots nosaltres ens anava bé. Eres com la nostra mascota, com tenir un gosset en alta mar. Un ser a qui estimar i també a qui fer-li algunes putades per tal de riure.
 Quan arribava l’ordre amb veu etílica del comandant
¾    Eh, tu!, sí, tu, marinero, esha er muñeco alagua.
¾    A sus órdenes, mi comandante!- em fregava les mans per tres motius:
1.    perquè tenia una informació privilegiada,
2.    perquè el comandant m’havia parlat ( això era un veritable extra ja que aquests individus eren com senyors feudals) i
3.    perquè seria jo qui aniria a buscar-te, et llençaria i cridaria il·lusionat,
Hombre al agua”,
“Hombre al agua”,
“Hombre al aguaaaaaaaaaa” i tot cristo embogiria i posaria en marxa els seus coneixements sobre la maniobra.



M’agradava sentir com queies per la borda i les ones et començaven a passar per sobre. Passava d’estribord a babord per veure, per seguir-te i no perdre’t. A més d’una milla eres un puntet blau en la immensitat del mar. Quan ens retrobàvem em feia gràcia el teu aspecte i amb la colla ens en fotíem de tu. 
 Amb aquella fila mai haguessis superat la revista d’uniforme de cap oficial a la popa del vaixell abans de sortir de passeig.
 Després de tu va venir una caixa de fusta d’una botiga de fruites. Més tard, una altra d’aquelles “guapes” que contenen tres ampolles de vi de La Rioja     rescatada de la cantina d’oficials.

Ens vam quedar orfes d’imaginació.

 Era un mal dia quan et vam llençar; plovia, començava a fer-se fosc i tronava. Un noi nou, voluntari, que acabava d’aterrar al destructor havia cantat tard l’ordre de maniobra de salvament. Mai més et vam tornar a veure. Vam completar dues voltes però no vas aparèixer. Ni rastre. Em va fer pena. Et buscàvem des de la borda, mentre una nit sense lluna s’havia instal·lat a coberta. 
Jo n’hagués ordenat una tercera, però  no manava.

 Segur que et vas perdre en alguna cala d’ illa balear. Sempre en parlàvem de la bellesa que veiem mentre navegàvem.
  Et vas llicenciar mentre, a qui més qui menys, ens quedava mesos. Potser n’estaves ja fart de tots nosaltres i vas aprofitar un dia de feina per desaparèixer.  Vas fer bé.
  No et vas esmunyir del tot ja que quan a la coberta de dalt muntàvem alguna festa i ja anàvem pets de cubates, calimotxus i xarop antigripal naval ens venies a la memòria i dringàvem els nostres gots de plàstic celebrant la teva sort.
Sovint parlàvem de tu als nouvinguts.  Eres una part important del nostre llibre de bitàcola.
 He volgut escriure’t per agrair la teva paciència, els silencis balsàmics i la companyia dolça que ens vas fer en aquells dies.
Gràcies.

El príncep blanc-i-blau






Ella sempre havia cregut en els contes de castells, granotes i prínceps i és per aquest motiu que el seu màxim objectiu a la vida era aconseguir casar-se amb un príncep blau.

 Des de ben petita que havia iniciat la recerca; a la classe dels peixos a P-5 ja va pensar que l’havia trobat. Es deia Manel, era molt simpàtic i dibuixava molt bé. Un bonic dia de primavera, mentre la senyu estava ensenyant a barrejar colors en el racó dels artistes, la Júlia va agafar desprevingut el Manel. El va estirar del cinturó de la bata de ratlles i així, a propet, a cau d’orella, va buidar el seu cor
¾    Manel, vols ser el meu noviu?- havia sentit a d’altres que això es feia així
¾    Ai, deixa’m!- i el noi es va enretirar, avergonyit i molest, cap a un cantó de la classe.

 La Júlia no va desistir i després d’un instant de rumiar l’estratègia es va tornar a acostar. L’altre no gosava girar-se i  la mirava de cua d’ull. Amb un dissimulat  petit salt, la Júlia ja estava, de nou, arrapada als seus cabells daurats.

¾    Manel, vols ser el meu noviu?- va insistir
¾    NO!- la resta de companys els van mirar però de seguida van continuar treballant.
¾    Per què?- li va demanar
¾    Deixa’m! Perquè no m’agrades i punt.- Contundent i clarificador


 La Júlia va continuar buscant en d’altres edats i en diferents indrets. En Jaume, de primer d’ESO. Un rosset maquíssim de l’esplai. El xicot més llest de la classe de 2n de batxillerat. En Fermí, el noi de la fruiteria on anava a comprar. Tothom o bé feia  salat quan s’hi acostava  o bé fugien d’estudi quan la veien venir amb el seu posat melós. No estava malament però tampoc es podria dir que era un encant. El que no agradava i, fins i tot, arribava a molestar era el seu posat romàntic que duia escrit al front.

 Fins que un bon dia el va trobar, s’hi van fer 1315 petons, es van casar i van tenir la parelleta. La Júlia era feliç, havia aconseguit entrar dins el seu propi conte amb en Lluís, un noi agradable que treballava al Banco de Santander.
 Va ser tot molt ràpid. Ell era nou en aquella plaça i ella era clienta habitual. La novetat, els ulls foscos i el tracte atent, van escalfar el cor d’ella. Els pits arrodonits sota la samarreta del Brasil i aquell cul eixut i rítmic va escalfar la bragueta d’ell. Aquells interessos comuns van fer que, de seguida, es busquessin les pessigolles. Ell hi anava sovint a comprar “Juanolas” a la farmàcia  on treballava ella i ella, per la seva banda, sempre s’escapava a fer un darrer ingrés al banc d’ell. Mica en mica va néixer una història d’amor de comerciants del barri. Ella va trobar en  el seu  Lluís, aquell príncep blau que sempre havia   somiat. Ell va trobar la dona que el va fer sortir de casa la mare i amb qui compartiria la vida.


 Focs artificials que amb els anys van esdevenir foc d’encenalls.

 Va anar així,

 A través d’un company de feina, a en Lluís li va picar el cuc del futbol. I quan aquest bitxet et pica ja no n’hi ha cap potinga ni tractament farmacològic que pugui evitar la coïssor mental que provoca. Ella va buscar algun remei entre els prestatges de la seva feina i sota els llençols del seu llit, però el mal ja estava fet i en la seva relació ja començava a notar els seus efectes secundaris.

 La Júlia encara es sentia estimada; sí, com una planta, com un gosset. Quatre paraules i una festa de tant en tant i prou. Va ser arraconada per la Lliga, el Calcio, la Bundesliga, la Premier Ligue i les travesses.

 Progressivament, el seu marit va anar pujant de categoria, de simpatitzant, a afeccionat; més tard a soci. Va comprar 5 accions i va pujar a soci accionista. Finalment, amb tota una colla van crear una penya al barri, de la qual, amb el temps, va arribar a ser president.

 Aquesta mateixa inclinació balompèdica  va ser conreada per llurs fills però no per ella. De fet, ningú la va convidar mai a cap esdeveniment. NI ganes! Ja havien decidit per ella.
¾    Fins després mama
¾    Adéu Júlia!

 De tal manera que la Júlia ja no tenia família. Ja no sortia els caps de setmana perquè es  negava rotundament a acompanyar-los als desplaçaments a Vil.larreal, València o Saragossa. Ja no anava al cinema; sempre hi havia pre-partit, partit o post-partit més interessant que qualsevol pel·lícula d’estrena. Les vacances d’estiu ja no eren el mateix, s’havia acabat Praga, El Caire, Moscú, La Havana. Vacances? Sempre passaven el juliol  al càmping més proper al lloc on feia l’stage de  preparació l’equip dels seus amors. I tots contents, és clar. Menys ella.


 Any rera any així, fins que es va afartar. En ella va niar un sentiment cada cop més virulent. Va entendre que aquells contes infantils que havien posat música als seus dies havien cremat a la foguera de la innocència. I ara, tot feia olor als núvols de pólvora que pengen del cel instants després de cloure la festa. 

 Un bonic dia d’abril, la Júlia es va alçar del llit amb dos propòsits,
1.    No creure en els contes
2.    Buscar-se un home per tirar-se’l

ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ




 

Al nas.
A les cames, braços, peus, mans, orelles, coll, dits, fins i tot al cul si et poses a tir; a tot arreu. No hi ha cap lloc que els faci fàstic. La qüestió és menjar i no s’aturen a pensar en quina part del teu cos es troba el gènere en millors condicions. No s’ho pensen dos cops; els paios van sempre desmaiats. Tant se val el lloc on et trobis: a la feina, de vacances, a la platja, muntanya, riu, al Nordkapp, al Senegal. Allà hi són.

 N’estic fart. Els odio.

 Odio els mosquits!!!

 Puc suportar els grans,  són molt espectaculars i brunzeixen de forma notòria però van al seu rotllo. Passen de tu. Mengen bitxets petits o porqueria microscòpica. Molesten quan es col·loquen a la tele però de seguida marxen i no són empipadors. A mi, aquests, fins i tot em fan gràcia perquè sembla que vagin una mica descoordinats. Van de cara.

  Els seus familiars petits són repel·lents. Sempre estan amagats darrera un gerro, dissimulant en el cable de la làmpada, a l’escaire d’un quadre, al paisatge del mes que toqui del calendari de “La Caixa”, als cordons de les sabates, sobre el llibre de la tauleta de nit, darrera la cortina, el telèfon, l’agenda, unes claus, un boli, una carta (aquest gairebé sempre cau), el diari, no sé, mil llocs. A vegades fins i tot desapareixen. Tu saps que hi són però en realitat han desaparegut. Passes de la peli, del partit, t’aixeques del sofà armat d’un esprai, una revista, la xancla, un drap de cuina i res. Els tios són llestos.  Quan et veuen de mala llet s’evaporen.

 No s’obliden de tu. Si t’han tastat ja has begut oli. Començarà un joc en el que la presa sempre té les de perdre. Brunzeix per una banda i el malparit ja t’està xuclant per l’altra. Sé el que em dic! No sé, potser aquell dia anaven  de dos en dos i després es van repartir el botí en un petó ardent i sucós.

 I què em dieu quan arriba l’hora d’anar a dormir i t’has assegurat que no hi hagi cap a l’habitació perquè has muntat una cacera i un ha mort esclafat contra un vidre, un altre, oh!,oh! pobret!,  ho sento! (damunt el sobre de la factura de la Fecsa) a la paret ( i després s’ha de netejar amb el fregall de la cuina i encara queda més brut i has d’agafar un drap humitejat i marxa la sang però et quedes sense pintura en el lloc que més es veu del menjador i quan s’adoni la dona ja t’espavilarà)  cau un tercer i un  quart queda enganxat a la sola de la teva sabatilla.

 I ja pots estirar-te tranquil.

 El que semblava una victòria en realitat era una terrible derrota. Poses el cap al coixí, es fa el silenci, fas la primera capcinada i zum, zum, ho tens clar company! T’aixeques emprenyat, obres el llum, la despertes i sempre et diu: Què fas? TANCA EL LLUM!!!, ja estem igual que cada nit!

 I encara renegues més perquè no hi ha solidaritat al món (ella passa de tot perquè sap que tu tens la sang dolça i que no l’atacaran mentre tu hi siguis) i et mossegues el puny perquè t’acabes de trencar el dit petit amb una de les potes del llit. Per acabar-ho d’adobar fa una xafogor tremenda. Tot és tancat, segellat (ja tens prou amb els que tens dins de casa com per albergar els de fora) Fantàstic, et regalima la suor pel coll i baixen els primers riuets i deu n’hi do quina panxa!
 T’hauries d’aprimar d’una vegada però deixem-ho  estar que ara no ve al cas.  

 Os pedrer!, no el trobes. Deixes l’escombra a la cuina i et tornes al llit després d’obrir el primer calaix de la calaixera i et prepares per atacar. Tanques el llum, sents la respiració forta de la teva companya i l’enveges de forma insana. Et fas l’adormit (en realitat sembla un joc) i el podrit triga ben poc a fer-te una segona visita. Un vol baix de reconeixement sobre el teu pavelló auditiu,zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz i zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz. Estires el braç fent cassoleta amb la mà, la tanques de cop i, remenes els dits per veure si hi ha hagut sort i pots notar el seu petit cos empastifat en el teu palmell.

 Res. Sempre és res.

 Quan el sents aproximar-se per segon cop encens la llanterna que t’havies guardat sota el coixí i no l’atrapes però li fots un ensurt que el tio es queda cagat. El segueixes amb el feix de llum i veus que s’atura al sostre, damunt l’armari. Tanques la llanterna, la diposites a terra i et rendeixes. Saps per experiència que si t’alces ell haurà desaparegut i no vols seguir-li el joc.

Tora!,Tora!,Tora!

 A l’endemà t’aixeques amb una picada al turmell, una altra al coll i una tercera al braç. Et rasques, et diuen: no ho facis. Et donen el roló per la picor però el mal ja està fet. Esbufegues, t’asseus a la tassa del wàter i observes sobre la rajola un mosquit d’aquells que tenen les ales peludes i semblen tontets perquè són fàcils de matar. Són uns insectes que sempre t’han caigut bé perquè l’únic que fan és estar cara la paret i no molesten.

 Obres el palmell i l’esclafes. Et sap greu però les tres marques que t’han deixat els seus parents reclamen venjança.

 Te’l mires desmuntat sobre la mà i t’adones que el pobre està totalment ressec. 

 Porca misèria!