dissabte, 1 de desembre de 2012

Hombre al agua!


              
                                             



  Et confiàvem qualsevol secret, sentiment o improperi cap als nostres superiors. Impassible, callat, en silenci, eres dels pocs que sabia escoltar. I el més important, no eres d’aquells que et volien salvar de la depre amb algun consell de pela amb cinc. Obria la porta metàl·lica del sistema de megafonia  i allà estaves:  tranquil, seré, assegut en una cadira o bé a terra, en un ínfim espai de metre quadrat.
 Arribàvem abatuts i mig adormits a fer la guàrdia i et teníem fent-nos companyia. Hi havia algun capità que ens obligava a restar tot el dia allà ficats, per si se li acudia anunciar qualsevol disbarat en qualsevol moment. Hi havia d’altres, més enrotllats, que permetien que fessis la teva, sempre i quan no et deixessis de dir les ordres ordinàries
Pi, pi, pi diana, diana, levántense y arranchen sus camas
Pi, pi, pi limpieza general de sollados
Se abre el comedor al primer turno de comidas,

 i que no calgués buscar-te per  les extraordinàries

Zafarranchos de combate.
Fuego en el combés.

  Sempre vigilant que el micròfon estigués tancat, et miràvem i ens cagàvem en el caporal, sergent o brigada que ens feia la vida impossible. Si l’insult anava dirigit a un comandament de més alta graduació, posàvem una mica més de cura i utilitzàvem un registre menys col·loquial a l’hora d’expulsar l’improperi. Si un dia se t’hagués acudit delatar-nos hauríem anat tots de cap a la presó   del castell de Cartagena.
Però sabíem a qui confiar els nostres secrets.

 En aquella habitació també hi havia temps per a les confidències més íntimes; les que ens costava més de pair, de suportar: l’estima, la solitud, la distància, el destí més proper, les angoixes, les pors, les pors, les pors.
 Més d’un s’havia tret la foto de la xicota de la cartera i te l’havia posat davant dels ulls dibuixats amb retolador negre. Somreies i podies imaginar que aquell somriure de tallada de meló era  de cop a l’espatlla i 
¾    Cabronàs, quina sort, està com un tren! A tots ens deies el mateix, encara que sabies, com tothom, que algunes eren més lletges que un pecat. Eres un bon paio.

 Jo mateix m’havia posat a plorar en el teu cau i, alhora, havia rigut imaginant-me l’escena. Tot un psicòleg amb roba de mariner apedaçada, mitjons encarcarats i bruts; botes negres amb el cuir ressec i foradat, escoltant en silenci, les esgarrinxades mentals de qualsevol adolescent.
 A tots nosaltres ens anava bé. Eres com la nostra mascota, com tenir un gosset en alta mar. Un ser a qui estimar i també a qui fer-li algunes putades per tal de riure.
 Quan arribava l’ordre amb veu etílica del comandant
¾    Eh, tu!, sí, tu, marinero, esha er muñeco alagua.
¾    A sus órdenes, mi comandante!- em fregava les mans per tres motius:
1.    perquè tenia una informació privilegiada,
2.    perquè el comandant m’havia parlat ( això era un veritable extra ja que aquests individus eren com senyors feudals) i
3.    perquè seria jo qui aniria a buscar-te, et llençaria i cridaria il·lusionat,
Hombre al agua”,
“Hombre al agua”,
“Hombre al aguaaaaaaaaaa” i tot cristo embogiria i posaria en marxa els seus coneixements sobre la maniobra.



M’agradava sentir com queies per la borda i les ones et començaven a passar per sobre. Passava d’estribord a babord per veure, per seguir-te i no perdre’t. A més d’una milla eres un puntet blau en la immensitat del mar. Quan ens retrobàvem em feia gràcia el teu aspecte i amb la colla ens en fotíem de tu. 
 Amb aquella fila mai haguessis superat la revista d’uniforme de cap oficial a la popa del vaixell abans de sortir de passeig.
 Després de tu va venir una caixa de fusta d’una botiga de fruites. Més tard, una altra d’aquelles “guapes” que contenen tres ampolles de vi de La Rioja     rescatada de la cantina d’oficials.

Ens vam quedar orfes d’imaginació.

 Era un mal dia quan et vam llençar; plovia, començava a fer-se fosc i tronava. Un noi nou, voluntari, que acabava d’aterrar al destructor havia cantat tard l’ordre de maniobra de salvament. Mai més et vam tornar a veure. Vam completar dues voltes però no vas aparèixer. Ni rastre. Em va fer pena. Et buscàvem des de la borda, mentre una nit sense lluna s’havia instal·lat a coberta. 
Jo n’hagués ordenat una tercera, però  no manava.

 Segur que et vas perdre en alguna cala d’ illa balear. Sempre en parlàvem de la bellesa que veiem mentre navegàvem.
  Et vas llicenciar mentre, a qui més qui menys, ens quedava mesos. Potser n’estaves ja fart de tots nosaltres i vas aprofitar un dia de feina per desaparèixer.  Vas fer bé.
  No et vas esmunyir del tot ja que quan a la coberta de dalt muntàvem alguna festa i ja anàvem pets de cubates, calimotxus i xarop antigripal naval ens venies a la memòria i dringàvem els nostres gots de plàstic celebrant la teva sort.
Sovint parlàvem de tu als nouvinguts.  Eres una part important del nostre llibre de bitàcola.
 He volgut escriure’t per agrair la teva paciència, els silencis balsàmics i la companyia dolça que ens vas fer en aquells dies.
Gràcies.