dissabte, 1 de desembre de 2012

La caixa de sabates





Ara que ja és l’època de tenir, dins una caixa de sabates, els clàssics cucs de seda, se m’ha acudit tota una història d’amor. I diu així:

  Ell tenia 14 dies de vida, igual que ella. Ell va néixer d’un ou instal·lat en un cantó , a mitja alçada. Ella, a peu pla, sobre la resta d’antics cagallons negres. En la foscor de la caixa, tan sols il·luminada per uns 25 foradets, de la temporada passada, fets amb la punta del llapis d’en Llopis; la cara que, de tant en tant, s’hi abocava i els ventilava amb la seva respiració. Unes vegades amb olor de palote de maduixa i d’altres, puagg!! amb gust d’all o ceba. Vinga entaforar-se de pizzes camperoles!!!

  Ell també endrapava i molt, 14 dies i ja tenia tot un centímetre de llargada, un desproporcionat caparró i un lluent bec negre. Ella menjava, per instint, sense esma, anava fent. Li encantava la morera fresqueta, però tampoc li feia fàstics  a les fulles que s’encongien i es quedaven resseques. Ell no, quan s’obria la gelosia i els dits del marrec deixaven caure les fulles del dia, deixava el que estava fent i cames ajudeu-me o com es diu en castellà “ponia los pies en polvorosa” i com si fos un humà qualsevol que arriba tard a la feina es desplaçava, esbojarrat, sense controlar les potes, cap al nou verd, fresc i olorós àpat.

 Ella es movia amb els seus segments d’eruga per la part de sobre de la fulla. Ell també segmentava, fent equilibris sedosos, per la part posterior de la mateixa fulla. Es va subjectar fortament en el nervi central i va considerar que aquell era un bon lloc per començar a rosegar aquella deliciosa menja. A l’altra banda, ella es preparava per clavar dentegada. I què va passar? Ja us ho podeu imaginar.

 Efectivament, tots dos van fer forat en el mateix lloc, de tal manera que els seus becs de color atzabeja com a Platero es van trobar, fregar, tocar, comprimir. Uff! Quina vergonya van pensar tots dos. A ell no se li va ocórrer una altra cosa que fer un TAAAAA (dels que fan els humans com en Llopis quan s’amaguen  davant  un nadó) Ella va tancar els ulls.

 Per molt que van voler dissimular, el mal ja estava fet. De cop se’ls va passar la gana, es van sentir entristits i alegres alhora i van poder experimentar en cada una de les voltes de les seves anelles l’esclat de la primavera, l’esquitx brutal de l’amor. Pel forat fet, ell va passar a la banda d’ella i allà es van fer cent dotze petons sense importar-los les mirades dels seus voraços companys que, amb la boca plena, de tant en tant, badaven davant aquelles sedoses carícies.

 Des d’aquell moment  tot va passar a tenir categoria de magnífic. Menjaven junts, s’adormien entortolligats i s’arrossegaven esverats quan el nano dipositava el catering.  Sabria això seu, en Llopis? Tant els hi feia. Vivien el seu amor amb entusiasme i  amb una esbojarrada encesa passió. A vegades, farts de cruspir (era rar) descansaven els seus arrodonits cossos en plecs de fulles devorades i ja abandonades de la colla. Allà hi sumaven petons i carícies; multiplicaven l’estima.

 Van créixer junts entre fulles dentades i familiars sedosos. Ell ja tenia 5 centímetres i ella 4.89. A ell li van venir unes ganes tremendes de marxar a un racó i fer el que alguns de la colla ja havien començat a preparar. Malgrat aquell sentiment de tendresa vers la seva companya, va notar com una força intensa, inexcusable el separava de la seva promesa. Havia de fer el capoll. No sabia què volia dir ni tenia idea de com se’n sortiria d’aquella crida de la  naturalesa, però havia de marxar. Li ho va fer saber. Ella ho va entendre; potser en veure com la majoria de les seves amigues i amics s’arraconaven i començaven a teixir coves de seda. Es van fer un darrer petó. Ell va marxar.

 Mentre menjava el va anar observant fins que el seu propi, atapeït i groc capoll el va ocultar totalment. De sobte, enmig de la tristor, es va sentir atreta per una intensa força de tracció que li manava pujar a un cantó de la caixa. Allà va començar a realitzar el que dos dies abans havia iniciat el seu company.

 Va passar el temps i el capoll d’ell es va foradar. D’allà dins va sortir fet tot un papalló. Quan va veure els 25 feixos de llum ja n’hi havia d’altres metamorfosejats aletejant per l’interior de la capsa. Mica en mica, va aprendre a bellugar les ales i va provar algun vol de banda a banda de la casa de cartó. Mentre volava va fer un esforç per entendre tot el que li havia passat. No hi va treure l’entrellat però va acceptar el seu destí. Primer ou, més tard eruga i posteriorment papalló. Què vindria més tard? En aquestes cavil·lacions estava quan de sobte es va presentar al seu costat, aletejant esbojarrada, una blanca i simpàtica papallona. Se la va mirar buscant un rostre conegut. No era ella. Aquella alada criatura el va deixar bocabadat en sentir la seva proposició descarada. Directament, sense presentacions cordials ni cap mena de protocol aquella noieta li va deixar anar un
¾    Vols rotllo, campió?
 A ell li va costar pair i entendre el que li havia amollat aquella girl. Quan es va adonar, de seguida, per tallar en sec, va contestar,
¾    No gràcies, estic esperant a una altra eruga, perdó a una altra papallona.
¾    Tu t’ho perds, mort de gana!- li va respondre ofesa

 Després d’una quarta i una cinquena proposició per part de diferents damisel·les, el papalló es va mostrar desconcertat. Què era allò? Per què aquelles erugues que en un temps tan sols pensaven en menjar morera ara se’l volien cruspir a ell? D’on havia sortit tanta promiscuïtat? On s’amagaven aquelles mirades lascives? És que la follia venia en un pack regal, amb les ales?
 Es va girar a contestar a una sisena i allà, enganxat a les parets de cartró de la capsa va rebre el petó més ardent que havia rebut mai. Ella havia arribat. Ella, més fermosa que mai, amb aquell vestit argentat me’l va enganxar i no me’l va deixar fins a copular com dos amants la nit de noces. Tots dos “acabaven de sortir de l’ou” però havien nascut ensenyats. Es van lliurar a una bogeria sexual que fins i tot feia enrojolar la mare d’en Llopis quan aquest la cridà per a compartir la bona nova.
¾    Mare, els cucs de seda ja són papallones. Mira què fan aquestes dues i aquestes i aquelles d’allà!!!