dijous, 29 de maig de 2014

Nerys, per què has cridat?




                                         Per a la Nerys, amb estima

Avui, quan he arribat a classe, m’he trobat amb un dels vidres de la finestra, trencat.
Els alumnes estaven com si res, com si fos normal viure amb el fred i el vent que entrava per l’espai buit  que havia quedat.

                  Què ha passat aquí?- he demanat barrejant un to entre irritat i encuriosit.
                  El què? El què?– Em diu el Jose P.
                  Que què ha passat? NO US ADONEU QUE FALTA UN VIDRE?- pujant el to de veu davant la calma de la gent.
                  Tranqui, profe. Això ja ho sap la cap d’estudis.- diu el Toni
                  QUAN, COM, PER QUÈ.........QUÈ ha passat?
                  Jo ho explico; no jo; jo, jo, jojo. – ara, com sempre tothom volia dir-hi la seva en el mateix moment.
                  CALLEU! CALLEU! A veure Awais, què ha passat?- li demano al meu alumne pakistanès. 
                  Profe, la Nerys trencar vidre ahir.
                  Oye, tu, explica bé les coses o no lo hagas! Ja t'ho  explico jo, profe– diu enutjada la Nerys, barrejant el castellà i català amb plena normalitat.
                  Vinga, va, tu mateixa, doncs. – dic jo , amb una certa urgència.
                  No, me lo has dit a mi. – diu l’Awais enfadat per la injustícia.
                  CALLA!
                  Profe!
                  CALLAAAAAAAAAAAAA! – mossego l’aire- Nerys, què ha passat?
                  Profe, el vaig trencar jo, però sin querer, eh!
                  I com va passar?
                  Profe, el Jose Manuel, como siempre  m’estava molestant i la profe no le desia nada. Em va fer la trebanqueta, me hiso tropesar i gairebé em rompo la cabesa contra la taula de la Yeimy.
                  I? – dic jo, mirant amb cara de pomes agres al Jose M.
                  Doncs, que em vaig levantar i vaig anar cap a ell a meterle una òstia; i la senyo me cogió del braso i va dir PROU! SEU! PROU! – va dir alçant la veu (com sempre)
Vaig tornar a la meva taula però estava RABIOSA  i chillé
                  Com?- vaig demanar.
                 AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

 I en aquell moment se sent com un dels vidres s’esberla  en mil bocins sense arribar a trencar-se del tot.

Jo, em  miro l’escena, amb cara d’extraterrestre acabat d’arribar de Júpiter, i em quedo totalment astorat, garratibat, de cacauet.


                  Ho veus? Ha tornat a passar! Por tu culpa- em diu, fent-se l’ofesa.
                  Però per què has cridat? Nerys, per què has cridat?
                  Porque tu me lo has dit.
                  Jo? Jo he dit COM perquè no entenia quina relació hi havia entre el teu crit i el vidre.  Tranquil.la, ara ja ho he vist, ja ho he entès tot.
                  Ah! Vale, jo pensava que me desias que tornés a cridar.
                  A veure, noia, si saps que amb el teu crit ets capaç de trencar un vidre, com vols que et digui que tornis a fer-ho?
                  I JO QUE SÉEEEEEEEEEEEEEEE! – Diu tota empipada i alçant enormement la veu.
I ara sí que milers de petits vidres cauen inundant tot el terra de la classe.

Tothom es posa a riure; jo em torno a quedar bocabadat i l’Ana, tota tranquil.la ve a la meva taula, m’agafa del braç com si jo fos un maniquí i em diu:
                  PROFE, PROFE, vaig a buscar l’escombra?

Em deixo caure sobre la cadira, la Nerys amaga el cap entre els braços sobre la seva taula  i amb la calma que em proporciona la manca de reg sanguini li dic.
-Sí, Ana, ves.

I ella, més contenta que un gínjol, se’n va fent saltets cap a la seva breu llibertat, mentre la resta de la classe comença a xutar els trossos de vidre escampats per tot arreu, i els fulls atrapats del taulell de suro voleien  pel corrent d’aire.

Miro el sostre, m’abraço i penso que avui, potser, no explicaré els quantitatius.


Barcelona-3 d’abril de 2014
                                                                                                                      Jaume    

ULLALS ROMS




Per als meus alumnes de CL de 2n d’ESO
A les vuit tenia hora i ja passaven vint minuts.  Havia arribat a tres quarts, o sigui que ja  en portava  trenta-cinc  mirant-se revistes del cor. Davant d’ell, asseguts al costat de la màquina d’aigua que,  de tant en tant, anava fent glup, glup  hi havia una parella llegint; ell, el Muy Interesante i ella, una revista d’interiors de cases. Havien entrat a la consulta uns deu minuts més tard que ell, així que tenia clar qui era el següent en ser atès.
 Mentre esperava, ja havia vist desfilar dues visites, una senyora espantada; i un jove totalment tranquil, com si portés tota la vida assistint al dentista.
 A la tele, que tenien penjada de la paret,  anunciaven la previsió del temps; va alçar el cap per veure les imatges just en el moment que,  des de megafonia, anunciaven el seu nom, Ludovic Magre, porta 4. Es va aixecar,  va deixar la revista sobre la seva cadira  i va enfilar el passadís que mena als quiròfans. Estava un pèl inquiet; notava com li tremolava el llavi inferior.
 Bona tarda, va dir en entrar.
Allà hi estaven dues dones amb bata blanca, girades cap a un banc de treball remenaven tisores, safates d’acer inoxidable i altres aparells. Davant d’ell, una cadira llarga, ben estranya, amb braços mòbils i tot de tubs que acabaven en instruments quirúrgics. La veritat és que mai abans havia estat en un lloc com aquest.
·         Bona tarda! Segui-  va dir una d’elles però cap de les dues el va mirar.
·         On?Aquí?- assenyalant amb l’índex la llitera envoltada de cables i una pantalla d’ordinador
·         Sí, sí. Disculpi. És la primera vegada?li va demanar la  més jove.
·         Doncs, sí.Es va ajupir  i apartant una mica els tubs va aconseguir seure.
Llavors, totes dues es van girar i van mirar com el Ludovic s’instal·lava.
·         Quan va trucar va dir que volia fer-se un reconeixement de tota la boca. Algun problema?- li va demanar la més jove, encasquetada en una màscara de plàstic transparent.
·         Doncs, sí. A veure, en principi voldria un tractament d’emblanquinament o com es digui. Però més tard, també vaig pensar de mirar-me els ullals ja que em fan una mica de mal i  trobo que trinxen però no tallen prouva fer saber una mica més tranquil.
·         Molt bé, doncs- va dir la senyora més gran, la qual també duia la careta posada.

Mentrestant, l’altra engegava el focus de llum i atansava la bombeta a la  boca del pacient - Obri, obri la boca.

·         AAAAAAAH – Va fer en Ludo, obrint amb exageració la cavitat bucal.
·         MMMMMM, què tenim aquí? – va dir la doctora.
Després d’un examen que semblava minuciós va dir,
·         Li he de confessar que feia temps que no veia una dentadura tan ben posada i cuidada. Tan sols un petit comentari i disculpi el meu atreviment. Vostè és vampir, veritat?- va demanar la dentista.
·         Doncs sí. S’ha adonat oi? – va dir en Ludovic amb la boca encara molt oberta.
·         Sí, és del tot evident, té uns ullals preciosos i llarguíssims.
·         Sí. Ja m’ho diu la mare.
·         I així què vol que fem? Ja li he comentat que la boca està perfecta i, fins i tot, molt neta. Jo diria que no fa falta fer cap mena de neteja ni blanqueig.
·         Perfecte. Doncs llavors el que voldria és esmolar els ullals.- va dir, tocant-se’ls amb dos dits- Trobo que cada dia em costa més clavar-los bé.
·         Això sí. És del tot cert. Veig que els té una mica gastats.
·         Doncs això mateix.
·         D’acord. Li deixarem unes dents canines ben preparades per introduir-se sense esforç en el coll de les seves víctimes. Segueix sent en el coll, Oi? Perdoni és que de vampirs,  tan sols n’ he vist a les pel·lícules o, també, – va afegir somrient- a les festes de carnaval
·         Correcte. El coll és el lloc ideal- va fer clissant l’ull dret.
  I, de seguida,es va sentir el soroll inoblidable del

fIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIGRGRFIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIGRGRGRRFIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII

 Barcelona, a 27 de gener de 2014

D’UN SOL ÚS O ...



Aquest noi és alt i intel·ligent, però no m’interessa.
I aquest altre?
Bufó, veu potent com la del  Javi López del PSC (pobre,! Quin fiasco per culpa del Pere Navarro!) i alt com un Sant Pau; no m’interessa.
I aquell?
Sembla un passerell, un pèl fondon , però té alguna cosa que m’atrau.
Ai, ves!
La meva amiga té un curiós sistema per fer catàlegs de mascles interessants o refusables.
Un dia, tota intrigada li ho vaig demanar.
Ve a ser així:
La Mireia té una moto i dos cascos i destaca per ser espavilada, traçuda, imaginativa i amb empenta. Rumia una mica i, de seguida ja ho té. S’hi posa. A què? Qualsevol tema. Tant li fa el nombre de tecles. S’hi llença. L’he vist fer de tot. Cambrera en un pub d’Aribau, perruquera en el pis d’una amiga, fer massatges a estrangers en hotels de 4 estrelles, fer tots els tres mils dels Pirineus, cuidar tortugues a Mèxic... No sé, és d’aquells belluguets que difícilment tenen una estona per a estar a casa.
 I, a més a més, té, segons ella,un mètode infal.libe per a detectar, amb un mínim marge d’error, homes amb encant.
A mi em picava cada cop més la curiositat i feia temps que li ho volia demanar, ja que sempre em deia:
·      Noèlia, ni t’acostis a aquest, no val la pena.
·      Noe, aquest és meu, ni t’acostis tampoc.
·      Noe, ni te’l miris. Puag!
·      Noe, aquest sí, te’l deixo una estona;
o     Je, je, que cabrona!
 Noe, sí, Noe, no. I ja m’afartava tanta seguretat i aquest aire d’experta assessora matrimonial. Així que aprofitant que havíem quedat a prendre unes clares al Versalles li vaig deixar anar,
·      Mireia, et veig molt segura quan clisses els homes. Com ho fas?
·      Je! Je!
·      Vinga va, explica, tia!
·      Dues clares, si us plau!

·      Tinc el despatx a la moto.
·      Com?
I,a grans trets, em va explicar que quan veia un noi a qui li veia possibilitats, el feia pujar a la seva moto. Sempre s’empescava encàrrecs. M’acompanyes a la gestoria que em fa pal anar sola amb aquell cretí que ens porta les nòmines? Puja. Si us plau, et faria res de venir amb mi a comprar les begudes de la festa de Nadal a l’oficina? Puja. Vols que et porti a casa i així em passes aquesta peli que dius que és tan i tan bona? Puja. Quan pleguem vols acompanyar-me a veure les ones? He sentit que són de més de 6 metres.Puja
Puja, puja, puja.
I?
Doncs es veu que depenent de com s’hi acomodaven en el seient de darrere, de com li agafaven dels malucs i, en definitiva, de com s’hi arrambaven o no, ella treia les seves conclusions. Massa tou, massa dur; molt poruc, molt llençat; temperatura, olor, alè?...
També em va dir que en el trajecte encetava qualsevol conversa que arribava a ser molt aclaridora per saber de qui estàvem parlant?  Si la feien riure perquè es queixaven que el  casc els estrenyia les barres de les dents era un punt positiu. Si pel contrari, intentaven parlar com si tot anés perfecte, dissimulant l’accent papissotes que provocava la pressió del casc, punt negatiu. Tímid, agosarat; avorrit, divertit; interessant o refusable? Tot tenia un valor i ella, mentre conduïa, prenia les seves notes.
 La seva mare sempre li deia que a la moto no es parla, que cal anar concentrada en la carretera i,remarcava insistentment, que  l’acompanyant havia de fer mutis només pujar-hi i esperar a baixar per establir qualsevol conversa. Sempre que la hi portava es somreia d’imaginar-se-la darrere seu amb un silenci exageradament disciplinat.
De ben segur que no li pensava explicar els seus tripijocs.
 Quan els seus experiments baixaven de la moto ja sabia quina estratègia seguir: més viatges per agafar confiança; o bé, un passi-ho bé i gràcies,  des de la urgència sonora del motor de la 125.
Me la crec. És tota una experta. Ara, quan la veig donar gas me la imagino amb caçadora de cuir deixant caure lentament el carro de la cremallera i amb veu de gata maula dir: