dijous, 29 de maig de 2014

Nerys, per què has cridat?




                                         Per a la Nerys, amb estima

Avui, quan he arribat a classe, m’he trobat amb un dels vidres de la finestra, trencat.
Els alumnes estaven com si res, com si fos normal viure amb el fred i el vent que entrava per l’espai buit  que havia quedat.

                  Què ha passat aquí?- he demanat barrejant un to entre irritat i encuriosit.
                  El què? El què?– Em diu el Jose P.
                  Que què ha passat? NO US ADONEU QUE FALTA UN VIDRE?- pujant el to de veu davant la calma de la gent.
                  Tranqui, profe. Això ja ho sap la cap d’estudis.- diu el Toni
                  QUAN, COM, PER QUÈ.........QUÈ ha passat?
                  Jo ho explico; no jo; jo, jo, jojo. – ara, com sempre tothom volia dir-hi la seva en el mateix moment.
                  CALLEU! CALLEU! A veure Awais, què ha passat?- li demano al meu alumne pakistanès. 
                  Profe, la Nerys trencar vidre ahir.
                  Oye, tu, explica bé les coses o no lo hagas! Ja t'ho  explico jo, profe– diu enutjada la Nerys, barrejant el castellà i català amb plena normalitat.
                  Vinga, va, tu mateixa, doncs. – dic jo , amb una certa urgència.
                  No, me lo has dit a mi. – diu l’Awais enfadat per la injustícia.
                  CALLA!
                  Profe!
                  CALLAAAAAAAAAAAAA! – mossego l’aire- Nerys, què ha passat?
                  Profe, el vaig trencar jo, però sin querer, eh!
                  I com va passar?
                  Profe, el Jose Manuel, como siempre  m’estava molestant i la profe no le desia nada. Em va fer la trebanqueta, me hiso tropesar i gairebé em rompo la cabesa contra la taula de la Yeimy.
                  I? – dic jo, mirant amb cara de pomes agres al Jose M.
                  Doncs, que em vaig levantar i vaig anar cap a ell a meterle una òstia; i la senyo me cogió del braso i va dir PROU! SEU! PROU! – va dir alçant la veu (com sempre)
Vaig tornar a la meva taula però estava RABIOSA  i chillé
                  Com?- vaig demanar.
                 AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

 I en aquell moment se sent com un dels vidres s’esberla  en mil bocins sense arribar a trencar-se del tot.

Jo, em  miro l’escena, amb cara d’extraterrestre acabat d’arribar de Júpiter, i em quedo totalment astorat, garratibat, de cacauet.


                  Ho veus? Ha tornat a passar! Por tu culpa- em diu, fent-se l’ofesa.
                  Però per què has cridat? Nerys, per què has cridat?
                  Porque tu me lo has dit.
                  Jo? Jo he dit COM perquè no entenia quina relació hi havia entre el teu crit i el vidre.  Tranquil.la, ara ja ho he vist, ja ho he entès tot.
                  Ah! Vale, jo pensava que me desias que tornés a cridar.
                  A veure, noia, si saps que amb el teu crit ets capaç de trencar un vidre, com vols que et digui que tornis a fer-ho?
                  I JO QUE SÉEEEEEEEEEEEEEEE! – Diu tota empipada i alçant enormement la veu.
I ara sí que milers de petits vidres cauen inundant tot el terra de la classe.

Tothom es posa a riure; jo em torno a quedar bocabadat i l’Ana, tota tranquil.la ve a la meva taula, m’agafa del braç com si jo fos un maniquí i em diu:
                  PROFE, PROFE, vaig a buscar l’escombra?

Em deixo caure sobre la cadira, la Nerys amaga el cap entre els braços sobre la seva taula  i amb la calma que em proporciona la manca de reg sanguini li dic.
-Sí, Ana, ves.

I ella, més contenta que un gínjol, se’n va fent saltets cap a la seva breu llibertat, mentre la resta de la classe comença a xutar els trossos de vidre escampats per tot arreu, i els fulls atrapats del taulell de suro voleien  pel corrent d’aire.

Miro el sostre, m’abraço i penso que avui, potser, no explicaré els quantitatius.


Barcelona-3 d’abril de 2014
                                                                                                                      Jaume