dilluns, 14 de setembre de 2015

VENTADA


El dia 25 de gener va ser un dia de fort vent. Les bosses voleiaven pel cel, la roba estesa es recargolava entre els fils dels estenedors. Mànigues de camisa i camals de texans s’entortolligaven, mentre sostenidors, calces i calçotets perdien les formes i esdevenien manyocs de roba amunt i avall.
Sobre els camps de blat semblava que aterressin helicòpters, els arbres fruiters vinclaven les branques i milers de fulles seques intentaven baixar a terra i no podien, atrapades en bufaruts grisos i embogits.
La meva amiga Mireia, que és de l’Alt Empordà estava molt enutjada ja que de res havia servit anar a la perruqueria. Maleïa els 30€ llençats a les escombraries. Em deia que no recordava una ventada tan forta. I m’ho deia mig espantada i això que està avesada a la tramuntana.

 Estava clar, que avui era l’aniversari de moltíssima gent i en milers de llars es bufaven milions de petites espelmes enceses sobre dolços pastissos. 

dissabte, 12 de setembre de 2015

UN PÈL DE CONILL


 La setmana passada va haver un problema dels GROSSOS a l’institut. Sort que a hores d’ara tot està en calma i ja us ho puc explicar sense aquest  Ai al cor que em corsecava.
 El Valentín, el meu alumne de tercer, sempre estava amb la cançoneta que
·         Profe, ja saps que sóc aprenent de mag, (el curs passat  ja m’havia fet alguns trucs amb cartes i una vermella bola d’esponja que feia desaparèixer entre els seus dits i els meus ulls ) quan em deixaràs que faci un espectacle de màgia a classe?
·         Valentín, el dia següent a que aprovis tot, la classe serà teva.
·         M’ho jures?
·         T’ho juro i t’ho prometo.
MMMMM! Un moment, m’ho rumio, acabo de comprometre’m i necessito seguretats.
·         A banda dels truquets que em fas de tant en tant, saps fer màgia?
·         Sí, sí. M’agrada molt. Estic aprenent. Un amic m’ensenya, veig vídeos i llegeixo llibres. Tranqui, profe. El més difícil serà que ho aprovi tot. Ets una mica exigent. I si tan sols em queda una?
·         ENA O
I va arribar el dia que en Valentín em va posar el butlletí de notes sobre la taula.
·         Nois i noies. Demà, dimarts a la tarda no farem classe. El vostre company Valentín ens farà un espectacle de màgia.
·         OÉ,OE,OE,OE,OE,OE
I així va ser i així va anar:
Després de sorprenents jocs de cartes i monedes, que apareixien i desapareixien, je, je, per art de màgia,  de la bossa d’esports que duia va treure el clàssic barret de copa. Tothom estava expectant. Va dir unes  paraules inintel·ligibles , màgiques, imagino;  mentre amb la vareta anava donant copets estratègics a l’aire.
I alehop!
Van aparèixer  les orelles i els bigotis d’un espantat i simpàtic conill blanc. Es va produir una gran excitació. Tothom volia tocar l’animalet, s’acostaven a la taula mentre corejaven el nom del Valentín
·                    ESE VALEN, ESE VALEN, TIN, TIN. ESE VALEN, ESE VALEN, TIN, TIN.
I va passar que mentre es passaven i acaronàvem el conillet, del barret que havia quedat abandonat sobre una cadira, vam veure sortir un altre conill, i després un altre i un altre i un altre. Tot era xerinola, riures i crits d’entusiasme fins el cinquè. La cara d’estupefacció de l’aprenent de mag em va fer sospitar que la cosa no estava controlada. Els conills ja corrien per la classe i del barret de copa no paraven d’aparèixer bigotis i més orelles. Corredisses amunt i avall, persecucions i carícies a parts iguals. Tothom estava molt engrescat i feliç. Tots menys el Valen i jo.
Amb la cridòria no havíem sentit ni el timbre de les cinc. A i 10 la senyora de la neteja va obrir l’aula i ja teníem rondant per ella 15 conills de tots colors i formes.
·                    Què feu encara aquí? Ja fa estona que ha tocat el timbre. Tothom a casa. Això són conills? Què hi fan aquestes bèsties corrent pel terra. Com es caguin...
I així va ser, tothom va marxar i allà ens vam quedar tots tres amb aquells animals i el barret que no deixava de parir. Vaig fer sortir  la Trina i li vaig dir que tanqués la porta.
·                    Valentín?
·                    No sé, profe. Demà ho soluciono.
·                    Demà? I què fem amb aquestes bèsties?

I em va explicar que a vegades les coses no surten com vols i que segur que jo algun dia no m’havia  explicat bé i que havia  confós dates i accents. Jo treia foc pels queixals mentre els veia córrer  amunt i avall; i un d’ells em llepava la sabata.  Estava molt angoixat i necessitava urgentment una resposta. Ell no mostrava un especial nerviosisme. Em va demanar de fer una trucada. Va parlar amb no sé qui i en acabar em va dir que demà ho solucionaria.
·                    Demà?
·                    Sí, profe. Demà ho soluciono.
·                    Com? Sí és un continu. Cada cop surten més. Ja deuen haver 30 o 40
·                    Profe, ets una mica exagerat. –em diu amb tota la calma- Bé, el cas és que demà portaré un llibre i faré un anticonjur.
·                    Com?
·                    El meu col·lega m’ha dit que em deixarà el Desfacer entuertos. Es tracta d’un llibre que conté tot de paraules màgiques per solucionar coses com aquesta.
·                    Però això passa sovint?
·                    No creguis. Algunes vegades. Segur que l’he cagada en el conjur. Sí, segur que he dit una fórmula multiplicativa.
·                    Clar, segur que és això-vaig apuntar irònicament- I el teu col.lega no podria venir i donar-te el llibre i solucionar-ho tot ara mateix.
·                    Que va profe. Tinc bàsquet i ja faig tard. Si no entreno, el míster no em posa en els partits.
SILENCI A QUADRES. Maledicció per dins i la concebuda dita picotejant el meu cervell Si no vols pols no vagis a l’era, si no vols pols no vagis a l’era. A qui se li ocórrer deixar fer màgia a aquest tal·lós. M’he deixat ben enredar. Grrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr!
·                    Farem una cosa. Tancarem la porta, te’n vas a entrenar, però el barret te’l fiques a la bossa i no m’expliquis més collonades.
·                    És que...
·                    A tres quarts de vuit et vull veure aquí amb el llibre i la solució. Tres quarts de vuit. Això ha d’estar arreglat abans que vinguin els teus companys.

Li vaig dir a la Trina que no netegés la classe i que no obrís la porta. Em va dir,  Ai! Pobres animals, tota la nit per aquí solts i sense una trista pastanaga.
  • Qui els ha portat? D’on han sortit?
  • Ara no puc. Demà t’ho explico tot. Tranquil.la que ja me n’ocupo. La classe la netejarem aquest alumne i jo.
  • Aquest és una mica trapella, oi?
  • Sí, sí. Adéu.

Després d’una nit que necessitava urgent, ens vam trobar a la porta i vam entrar de seguida que la conserge va treure l’alarma del  centre. Vam arribar a la classe, vam obrir el llum i vam veure en una de les cantonades de l’aula una muntanya de conills dormilegues. La veritat és que el meu problema era molt tendra i pelut.
  • Valentín. DALE!

El noi va treure de la motxilla el Desfacer entuertos  i em va dir, profe, tranqui; funciona. Ahir, mentre anava a bàsquet, em van sortir tres més dins la bossa. Vaig trucar al meu entrenador que arribaria tard i vaig anar corrents a casa del meu col.lega. Un cop allà, ell ja em tenia preparada la  pàgina  “Problemes amb repeticions;  secció barrets de copa, conills i coloms”. En un moment vam retornar dos conills cap a dins. El tercer li va fer gràcia i se’l va quedar. Era especial, tenia una orella blanca i l’altra negra.
  • Valentín, DALE!

I sort que va ser cert. Va dir l’anticonjur. Vam agafar les bestioles mig adormides i, una a una, les va encabir dins el barret i les va fer desaparèixer mentre feia (jo crec que fantasmades) moviments estranys amb la vareta. Res, després un cop d’escombra i aquí no ha passat res. Es veu que els conills que apareixen són com de mentida ja que a la classe no hi havia cap resta orgànica,  ni  pipi ni  caca. Això ens va ajudar a tenir-ho tot enllestit quan van començar a entrar els meus adormits alumnes.
Encara ara vaig trobant pèls de conills en algun que altre malson.

MAI MÉS!

EL BOLÍGRAF QUE T’HA DEIXAT EL PROFE



El bolígraf es fa resistent. No has acabat d’estudiar per a l’examen de català i comences a posar tot de facècies que et passen pel cap. Ell, que sap molt més que tu, es nega a deixar anar la tinta sense solta ni volta. Tu insisteixes i gairebé esmusses la punta contra l’innocent full de control. Davant de tanta pressió no aconsegueix resistir i la tinta torna a brollar.  Aboques un bon batibull de respostes, idees errònies i faltes d’ortografia repugnants que et valdran un bon insuficient.
Tu mateix.

En la foscor del tap, el bolígraf resta moix i entristit per haver estat col·laborador necessari d’aquest acte.

El profe ho havia notat i li ho havia comentat. Davant del redactat que havia fet sobre el tabac, li havia demanat.
·         Com és que fas algunes línies en cursiva?
Venia de lluny; ho va descobrir a quart de primària. Sense venir a tomb, s’inclinava lleugerament i, al llarg de dues o tres línies, escrivia en cursiva. Després, sense adonar-se, retornava a la posició d’escriptura estàndard i seguia redactant, com si no hagués succeït res. No n’era conscient d’aquesta singularitat.
 El profe li havia demanat si allò que acabava de posar sobre els riscos de fumar pertanyia a una cita d’algú?
·         No.
·         I doncs, una idea que vols destacar?
·         Tampoc. No, no. Em passa.
·         El què?
·         De sobte, escric en cursiva.
SILENCI
·         Ah! D’acord. Cap problema. No passa res. Ho tindré en compte. 


En realitat sí que existia un problema. A ella li molestava no adonar-se’n, no poder controlar la seva escriptura. Això sí, feia molt de temps que ho patia i d’alguna forma ja s’havia familiaritzat amb l’impuls cursivero, així era com l’anomenava ella quan ho comentava amb els  pares. Havia après a treure transcendència a la molèstia, s’ajudava fent  comparatives amb d’altres problemes enutjosos que podia tenir la gent: un espantós tic a l’ull, acne perenne, cel·lulitis o, fins i tot, fer moltes  faltes d’ortografia. Estava de sort. Tan sols tenia un lleu descontrol inclinatori.