dissabte, 12 de setembre de 2015


El profe ho havia notat i li ho havia comentat. Davant del redactat que havia fet sobre el tabac, li havia demanat.
·         Com és que fas algunes línies en cursiva?
Venia de lluny; ho va descobrir a quart de primària. Sense venir a tomb, s’inclinava lleugerament i, al llarg de dues o tres línies, escrivia en cursiva. Després, sense adonar-se, retornava a la posició d’escriptura estàndard i seguia redactant, com si no hagués succeït res. No n’era conscient d’aquesta singularitat.
 El profe li havia demanat si allò que acabava de posar sobre els riscos de fumar pertanyia a una cita d’algú?
·         No.
·         I doncs, una idea que vols destacar?
·         Tampoc. No, no. Em passa.
·         El què?
·         De sobte, escric en cursiva.
SILENCI
·         Ah! D’acord. Cap problema. No passa res. Ho tindré en compte. 


En realitat sí que existia un problema. A ella li molestava no adonar-se’n, no poder controlar la seva escriptura. Això sí, feia molt de temps que ho patia i d’alguna forma ja s’havia familiaritzat amb l’impuls cursivero, així era com l’anomenava ella quan ho comentava amb els  pares. Havia après a treure transcendència a la molèstia, s’ajudava fent  comparatives amb d’altres problemes enutjosos que podia tenir la gent: un espantós tic a l’ull, acne perenne, cel·lulitis o, fins i tot, fer moltes  faltes d’ortografia. Estava de sort. Tan sols tenia un lleu descontrol inclinatori.