divendres, 20 de novembre de 2015

On està el Jaume?




Estava convençuda que aquell no era el Jaume. Sí, tenia el seu aspecte, havia saludat només entrar, havia mirat el terra i havia dit,
-com és possible tenir un terra tan brut! Feu el favor de recollir els papers de terra. Que cadascú n’agafi un.
-Traieu els llibres i les llibretes. Obriu per la pàgina 222, per la 222 del llibre de català. 222.
I després encara havia respost als que s’incorporaven més tard,
-222, del llibre de català
I encara els més perduts,
-222
També havia fet la brometa seva quan la Jensy, després d’un quart d’hora de classe sobre els diftongs i la separació de síl·labes havia dit,
-Pots repetir-ho?- li va dir recolzada a la paret i sense gaires ganes de saber la resposta.
-Des d’on?  Des del  principi?- li va dir somrient
I llavors deia el mateix de sempre. Què pesat!
-          Hola, bon dia, sóc el Jaume, el vostre professor de català. Avui s’inicia el curs. Des d’aquí, Jensy o una mica abans?Posem per cas Prehistòria? ( i llavors es posava a fer l’home de les cavernes)
Vull dir, feia i deia el mateix però no era ell. La mirada, la veu, no sé. Alguns dels meus companys també s’havien adonat ja que ja m’havien arribat dues notes des de diferents llocs.
La Maria em va passar el paper que deia
-¿Què le pasa a este?
L’Òscar m’havia llençat una bola de paper que va caure sobre la pàgina 222 del meu llibre. En obrir-la em vaig trobar la mateixa qüestió,
-¿No te parece que el profe està muy raro?
A totes dues notes vaig respondre el mateix.
-El profe es falso.
Les hi vaig passar i vaig mirar l’expressió  dels meus companys en llegir-les. Després  em van mirar i, tant l’Òscar com la Maria, em van fer cara d’estranyesa. El van observar mentre separava síl·labes a la pissarra i tots dos em van fer un signe d’aprovació, d’estar d’acord amb mi.
 Els seus moviments eren mecanitzats, la seva veu tenia un so metal·litzat i bellugava el cap com fan les mosques quan volen. No sé...,com  a impulsos. La seva lletra s’entenia a la perfecció. On estaven aquelles e tan estranyes de l’autèntic Jaume?
Vaig decidir enviar-li una nota a l’Hèctor per a fer-li saber el que pensàvem alguns de la classe. Amb traça i punteria li vaig fer arribar el tros de paper embolicat que va anar a petar sobre una de les cares que acabava de dibuixar sobre la taula.
-          Tio, no ves que el profe està raro que te cagas?
L’Hèctor em va mirar, em va fer el gest internacional de fotre’m una òstia i de sobte mira al suposat Jaume i li diu,
-Profe, para un momento. ¿Tu no seràs por casualidad un robot?
El profe es va girar i li va dir,
-Calla, Hèctor i deixa’m anotar tot el llistat de paraules i després us ho explico.
En sentir el que havia dit l’Hèctor, la Salomé va voler fotre merdé i va dir,
-És verdà, el profe no es el profe. És un robot.
I la Natàlia, que no sabia a què venia tot allò però s’hi apuntava a qualsevol tipus de claca, de seguida s’hi va posar a cridar
-Uala!, es verdá, el profe es un robot, es un robot, es un robot
 i tota la classe, inclòs jo, ens vam posar a cridar a cor,
-Robot, robot, robot, robot eeeeeeeeeeeeeeeeeeooooooooooooooooooo
Llavors el profe va cridar,
-calleu! calleu!
- Ja està bé.! Natàlia, calla!
-Hèctor estaves més maco callat!
-Com sempre, has de ser tu, Salomé!
-Calleu o ens quedem tots a recuperar el temps a l’ una trenta!
Tothom va callar i ell es va posar a dir,
-Escolteu un  moment el que us diré i després ho copieu al vostre dossier o llibreta:
La waw i la iod no són ben bé vocals, són semiconsonants, i, per tant, les paraules com iaia, iogurt, iode, se separen així, ia-ia, io-gurt, io-de i això també passa amb paraules com cauen, mouen, que se separen ca-uen i mo-uen.
Ho enteneu?
Ara us ho dicto. I en aquest moment, i després de veure com un rajolinet de suc lilós (quin fàstic!) li queia de la templa dreta em vaig posar dempeus i vaig dir,
-El profe es un robot, es un robot, es un robot.
I tota la classe es va posar dreta com jo i van començar a corejar la meva consigna i a picar de mans a la taula, cada cop alçant més la veu i fent un xivarri més i més gros i estrident. El profe no sabia on ficar-se i amb les mans ens feia senyals de silenci, però allà ningú parava. Tothom estava esbojarrat cridant això del robot, robot, robot i tot d’una el profe es va seure a terra, a sota de la pissarra i va tancar els ulls. Semblava mort. Ens vam callar de cop.
Ens vam cagar de por.
 La Jéssica va sortir corrents de classe i de seguida, va tornar amb la Pepa, el Jordi, el Martí i l’Oriol. El Martí va dir,
- Jaume, Jaume
El va girar cap endavant, li va alçar la camisa i va mirar-li l’esquena. (Però què li estava fent?) Va alçar el cap i li va dir a la Pepa.
-No hi ha res a fer. És el sistema operatiu. Està cremat.
Van agafar aquella cosa dels braços i les cames i se’l van endur. A la classe es va fer el més absolut silenci. La Clarissa i la Caren van sortir al passadís per veure com se l’enduien. Ens vam quedar bloquejats. Ningú sabia què dir.
Van passar uns tres minuts de silenci sepulcral i es va presentar el director a la classe. Va tancar la porta i ens va dir que,
-          El model XSD123 encara està en fase de proves. Tranquils que ara vindrà un professor de guàrdia.
Ja està. I se’n va anar.
No vam entendre res. ??? Encara la flipem.
No sabem que se n’ha fet del Jaume. A casa, mentre sopàvem,  he sentit alguna cosa sobre les retallades de professorat. Es veu que el Departament d’Ensenyament vol estalviar diners i ara posen androides a les aules.

Qué fuelte!

SEQÜELA

El professor havia tornat. Després de tres mesos de baixa, s’havia incorporat a les classes.
Ja en teníem ganes. Havíem tingut una substituta que tenia la dèria de l’ortografia i sempre ens restaven molts punts per faltes; i així ens treia totes les ganes d’estudiar.
Quatre accents, dos imperfets amb b alta i una majúscula no posada fan un total de menys un punt”
En Manel no era tan primmirat. Havies de fer una autèntica destrossa de la llengua per a restar-te un punt.
·         Manel, com és que has estat tant de temps fora?- li va demanar el Miquel, el delegat de classe
·         No us ho han dit? Em van operar.
·         De què? – van coincidir la Mariona i l’Octavi.
·         Del cap
·         Del cap?- va fer la majoria de la classe.

 El Manel tenia moltes migranyes. Sempre se’l veia amb el gest adolorit per mal de cap, i ens deia, calleu o m’explota el cervell. Ens va fer saber que després de moltes exploracions li havien trobat un tumor benigne. Una bossa d’aigua era la causant dels diaris mal de caps. I van decidir operar.
·         Sí, del cap- Va fer davant la nostra cara de por.
·         Te’l van obrir com a la peli d’Hannibal Lècter?- va saltar el pesadet del Cristian.
·         No. Em van fer un forat amb una broca i un trepant, gairebé com els que feu servir a tecno. Bé, una mica més polit tot plegat.
·         Com?- va voler saber de seguida un inquiet Miquel.
·         Doncs així- i va posar l’índex sobre la templa i l’anular cap amunt, com si simulés una pistola, i tot seguit va fer un esgarrifós so de màquina de foradar davant la cara de fàstic de moltes ties.
FFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRUUUUUUUUUUUUUUUU

Després tots ens vam posar a riure ja que el to humorístic de l’explicació del profe ens convidava a fer-ho.
·         I ja estàs bé del tot? – li va xiuxiuejar la tímida Mariona
·         Sí, gràcies. Ara puc afirmar que ja no em fa mal el cap. Ara tan sols tinc maldecaps per posar-me al dia el més aviat possible.
·         A mi el meu pare sempre m’ha dit que les operacions del cervell són molt complicades i que sovint deixen seqüeles- va dir el Gerard des de la darrera fila.
·         Se què? – va fer el Cristian
·         I tant! Sí que ho són. Em va fer molta por decidir-me a ser intervingut.- va dir el profe fent cara de terror
·         I doncs, t’ha quedat alguna seqüela?- va insistir en Gerard, que s’havia adonat que no li havien  respost
·         Se què?- va atacar de nou en Cristian.
·         Seqüela, Cristian. Alguna cosa que no acabi de rutllar com a conseqüència de l’operació. Vols dir això, no és així, Gerard?
·         Sí, sí, això mateix- va respondre somrient.
·         Doncs, sí. Me n’ha quedat una. – va dir en Manel davant la nostra excitada curiositat.
·         Quina? Quina? – van demanar 15 o 20 dels 25 que érem.
·         No puc pronunciar una consonant.
·         Què?
·         Quina?
·         Quina?
·         La hac- va dir somrient.
·         La hac és muda. És mentida- va saltar el Gerard.
·         No. Ara de veritat. Estic tan content de la meva nova salut que he perdut les ganes i capacitat d’enfadar-me. Així que aneu amb compte. No em feu enfadar que no puc fer-ho. D’acord?
·         Tots ens vam posar a riure,


i juro que ho vam intentar.