( Bescanviable en personatges i tipus de molèsties)
A ell li encantava la pluja. De fet només sentir el primer repicar de les gotes contra la teulada ja li venien unes ferotges ganes de cantar. I ho feia, malament, però ho feia. No tenia cap prioritat, podia taral·lejar flamenc com el salt de plens de la Patum.
Era cansat, repetitiu i sense gràcia pensava ella quan en sentir ploure ja iniciava el procés d'emmurriar-se. Tot li semblava malament i en silenci maleïa l'alegria del seu company. Ell era humit i ella de secà.
Li venien basques que intentava dissimular quan sota el gran paraigües negre la seva parella iniciava algunes passes simulant Gene Kelly. Ella es deia, mentre estrenyia fort els punys "suplico que no passi; si s'agafa al fanal del carrer i fa la famosa giravolta de la pel•lícula no podré suportar-ho i perbocaré davant seu”. Se'l mirava amb una barreja de pena i vergonya. Moll com un pollastre sense cap no feia cap mena de gràcia.
En realitat s'estimaven i havien arribat fins aquí com deia la cançó però el sentiment de rebuig que li tenia quan era feliç de pluja era inevitable i, potser per aquí començaria a desfilar-se la dura maroma del seu amor.
A ell se li feia una muntanya quan repetidament ella deia : " Oi, que m'entens?"
Tan sols sentir l'afegitó d' aquesta pregunta retòrica ja preparava l'aparell fonador per dir un IDIOTA o IMBÉCIL sord, a cavall entre el pensament i la producció sonora.
Després li sabia molt de greu perquè ell es considerava una persona pacífica i tranquil·la. Aquesta frase feta, que tan sols utilitzava la seva parella per fer una pausa i organitzar el seu discurs, era un detonant difícil de desactivar. Tard o d'hora el premia i tot en ell explotava. En realitat no només era aquesta expressió, en tenia un munt de mots crosses que utilitzava sense aturador, “vull dir”, “o sigui”,” és a dir”, “ en aquest sentit” “doncs”… Eren tics, tics del tot insuportables.
Li tenia mania, estava clar. Sentia rebuig cap a ella quan instants després de la pregunta retòrica apareixia una altra, al ritme de les ones del mar, a vegades d'un oceà tempestuós ja que col.locava l'afegitó sense cap fonament, sense que hi hagués antecedent ni res a entendre. Li venien ganes d'estampar-li el matamosques al clatell. Quina ràbia! Arribava un moment que no podia controlar; havia de marxar i desaparèixer simulant un sobtat i urgent mal de panxa.
En realitat s'estimaven i havien arribat fins aquí com deia la cançó però l'avorriment que li tenia era preocupant. Potser per aquí començaria a fer aigua ( li encantava la pluja) la bella fragata del seu amor.
Sant Antoni de Calonge, 13/9/25
Comentaris