cosesquenoespodentocar

Polseguera: les ombres dels pollancres escombren els camins Dins el túnel el cel es perd i el sol es pon. Sota el pont l’ombra fa barraqueta i encén el foc. El fum dels focs i la boira del matí el poble es confon Camí del carrilet, ja no se’t veu, ja no se’t sent. T’han tret les vies i, ara, quan bufa el vent només ho sembla que véns. Ja no tens vies. Vius dins els marcs de les fotografies. Camí del carrilet, a banda i banda heures, molses i arrels viuen de rellogades. Les heures fan vestits de punt i de llana. Si les enamores estàs perdut. Uns quants pardals damunt els cables elèctrics fan notes musicals. Sobre la roca dels cims més alts Els arbres dibuixen crins de cavalls 18 fulles seques ben arrapades a les branques No volen creure que han mort.

L’aigua per la sèquia baixa esbojarrada els fangs s’han  begut les maragdes. Ha plogut i plourà? el camí de terra, tot entelat, se’ns queda les petjades. Un cel de plom encara ens amenaça. Se’ns fan lleugeres les cames. Les bicicletes amb un traç irregular simulen  vies. Se senten els lladrucs de gossos tancats diuen que volen sortir i sucar les peülles en els tolls, en el fang. Una gran cassola de llautó, abonyegada, bressola l’aigua. Un cargol s’ho mira i se’n torna a casa. Damunt el camí moll els tolls prenen formes de fràgils mapes. Una bromera insistent simula els cabells d’una àvia al llevar-se. Mou  formes espectrals, entre els arbres algú hi escriu històries de fantasmes. Uns arbres amb artrosi gronxen perles al palpís de les branques. Un canal acull l’aigua i la calma. En passar per sobre el pont ens ensenya les calces. El sol a mig sortir treu la baieta i eixuga el camí. Jaume Girona, 3 de març de 2014. ...