cosesquenoespodentocar

  Avui m’he deixat el mòbil.  Quan estava a l’alçada de l’estació de Bogatell m’han vingut ganes de fer el wordlecat de cada dia i m’he adonat que no hi era. M’he capbussat fins al fons de la motxilla, he bracejat dins la foscor de la Fossa de les Marianes i res. L’he cercat desesperat, he obert i tancat cremalleres, he furgat en totes les butxaquetes i seccions i, finalment, ho he admès. He alçat el cap per tenir una mirada interior i he vist clar que me l’havia deixat a casa, fent companyia al petit estoig i al llibre de poemes que estem treballant a batxillerat. M’he calmat i ho he acceptat.   Quan a les vuit  he entrat  a la classe de 3r A m’ha semblat oportú dir-los-ho. Sempre he pensat que explicar  algunes qüestions personals t’acosten a l’alumnat, encara més si és per reconèixer que ets un humà despistat, talment com ho són ells. Així que he obert l’armariet de l’ordinador i, esperant a que s’engegués del tot,  els he dit que avui els pass...

Quan he entrat a l’aula creia que hi eren. Error meu perquè m’he oblidat de passar la llista amb el mòbil.  He sentit la veu del delegat de la classe que m’ha dit que feia molt de fred i jo he tornat a recordar-los que el tema de les finestres obertes era innegociable. Les instruccions sobre la covid són ben clares. Crec que ha estat la Verònica qui m’ ha respost que ja ho sabien però tenien el dret a queixar-se. Li he retornat un somriure mig congelat i he afegit que  - la queixa és lliure,  però no tinc entès que escalfi gaire. He iniciat la classe i es pot dir que sota d’alguna manta hi havia vida que es removia i això em feia pensar que el que estava explicant era entès. Algunes muntanyes de franel·la ni s’immutaven i per això he demanat si calia tornar a explicar-ho. M’he passejat per la classe i he remenat les mantes dels llocs on jo creia que habitaven la Marta Viña, El Roger Flor, La Rita Mas i l’Antonio Lomas. Allà no hi havia ningú. Però i tot aquell munt de ro...

  El José Gómez Andújar, alumne de 3r A, delegat de classe i membre del Consell Escolar del nostre centre,  ha desaparegut mentre fèiem un examen.  M’he espantat moltíssim! Tan sols jo m’he adonat de la seva absència ja que la resta de l’alumnat prou feina tenia en resoldre les diferents qüestions que els havia plantejat. Ha estat momentani, uns cinc segons que a mi se m’han fet eterns. El noi, mentre atacava la pregunta 2 de la unitat 2 de català ha descobert en el full, imprès el codi que dona accés al món paral.lel psep .  Trobar-lo, llegir-lo i fer-se fonedís. En acabar la classe, ràpidament, ho he comentat a cau d’orella a un company de confiança i després d’una lògica sorpresa, m’ha animat. - Tranquil, tan sols han estat uns segons.  M’ha fet saber que aquest era un inconvenient que ja apareixia a les instruccions que havia donat el departament d’ensenyament per al curs 2020-21. M’ha recordat  que al claustre de setembre la direcció ja ens va informar...

Avui he explicat al 3r A com s’estructura un text periodístic. A l’hora de posar un exemple per tal de fer més entenedor el que els deia, m’ha passat pel cap l’impacte imminent d’un meteorit molt a prop de l’institut. M’he emocionat i li he posat data d’arribada, velocitat, diàmetre i càlcul de danys. He marxat anys llum del meu propòsit inicial i algú s’ha preocupat de la magnitud del problema que tenia la humanitat,  llavors  una companya li ha fet saber que era un supòsit de notícia, que no era veritat.  M’ha agradat, però he volgut treure tensió i he anat a la finestra a donar un cop amb l’ungla. Com he notat que no sabien que estava fent, els he dit que el meteorit acabava d’impactar contra el vidre, ja que l’atmosfera destrueix moltes masses que xoquen en ella i, per sort, tan sols ens arriben petites engrunes espacials. Després els he dit que si a classe notaven algun petit impacte al cap, no creguessin pas que es tractava d’un objecte celestial sinó un tros de...

Ahir, mentre llegíem Mar i cel, van disparar un tret a l'Ashley. Ella no va sentir el dolor de l'impacte, tan sols va dir "a",  així, una sola a, en minúscula.  Feia gràcia perquè tots els que estàvem vivint la lectura, esperàvem, si més no, una expressió de dolor i 5 o 6 "A", així, en majúscula.  Em vaig mirar la noia i li vaig demanar una mica més de passió en la seva interpretació de Blanca.  --Ashley, pensa que aquesta noia cristiana es posa davant de Saïd, el seu enamorat, per tal de salvar-li la vida. Torna-hi, si us plau.  Abaixa el cap al llibre; tothom està expectant. Es mira la lletra i diu: "a", una mica més fort.  Ho valorem amb un somriure i seguim llegint.  A vegades, a classe, les tragèdies esdevenen tebis drames.

                                          Ben curiós i encoratjador alhora. A la meva classe de 2n de batxillerat ha succeït un fet inusual.   M’encanten aquests esdeveniments que entren   per una escletxa dins la realitat i pretenen instal·lar-s’hi simulant ser matèria tangible del nostre dia a dia. Jo   creia que aquests fets   tan sols passaven a la   literatura. Però he de dir que per a mi no és nou;   jo també he pogut comprovar   com una fantasia ben explicada esdevenia crònica real en els tendres cervells de l’alumnat de 1r d’ESO. Per això m’agrada treballar amb els més menuts de l’insti. Són capaços de fer versemblant veritables ficcions que jo utilitzo com a tècnica casolana per a captar l’atenció. ·       ...

El professor havia tornat. Després de tres mesos de baixa, s’havia incorporat a les classes. Ja en teníem ganes. Havíem tingut una substituta que tenia la dèria de l’ortografia i sempre ens restaven molts punts per faltes; i així ens treia totes les ganes d’estudiar. “ Quatre accents, dos imperfets amb b alta i una majúscula no posada fan un total de menys un punt” En Manel no era tan primmirat. Havies de fer una autèntica destrossa de la llengua per a restar-te un punt. ·          Manel, com és que has estat tant de temps fora?- li va demanar el Miquel, el delegat de classe ·          No us ho han dit? Em van operar. ·          De què? – van coincidir la Mariona i l’Octavi. ·          Del cap ·          Del cap?- va fer la majoria de la classe.  El Manel ten...

Aquest matí, a primera hora,  quan estàvem a punt de fer classe de català amb el Jaume, han picat a la porta. Encara no havíem tret la llibreta i entra la directora i li diu al profe que a  partir d’aquell moment i fins a dos quarts (hora fixada  en la qual  li havien promès que ja quedaria restablert el servei) no podríem utilitzar la lletra a; ni en majúscules ni en minúscules. He entès que li havia trucat l’encarregat del servei d’abecedari del Departament d’Ensenyament i li comunicava que hi havia un tall de subministrament de la lletra. I res més. I ha marxat.  El profe ha mirat el rellotge de la paret i després ha posat cara de fer càlculs horaris. Vull dir, ha mirat cap al seu interior, simulant que es menjava una ungla.  Hem tret la llibreta, hem anat a l’apartat de gramàtica i, un cop preparats, el Jaume ha començat a parlar sobre  la categoria del nom i, mentre explicava, anava anotant la teoria a la pissarra. He de reconèi...

El bolígraf es fa resistent. No has acabat d’estudiar per a l’examen de català i comences a posar tot de facècies que et passen pel cap. Ell, que sap molt més que tu, es nega a deixar anar la tinta sense solta ni volta. Tu insisteixes i gairebé esmusses la punta contra l’innocent full de control. Davant de tanta pressió no aconsegueix resistir i la tinta torna a brollar.  Aboques un bon batibull de respostes, idees errònies i faltes d’ortografia repugnants que et valdran un bon insuficient. Tu mateix. En la foscor del tap, el bolígraf resta moix i entristit per haver estat col·laborador necessari d’aquest acte.

El profe ho havia notat i li ho havia comentat. Davant del redactat que havia fet sobre el tabac, li havia demanat. ·          Com és que fas algunes línies en cursiva? Venia de lluny; ho va descobrir a quart de primària. Sense venir a tomb, s’inclinava lleugerament i, al llarg de dues o tres línies, escrivia en cursiva. Després, sense adonar-se, retornava a la posició d’escriptura estàndard i seguia redactant, com si no hagués succeït res. No n’era conscient d’aquesta singularitat.  El profe li havia demanat si allò que acabava de posar sobre els riscos de fumar pertanyia a una cita d’algú? ·          No. ·          I doncs, una idea que vols destacar? ·          Tampoc. No, no. Em passa. ·          El què? ·          De s...

A mi les classes em surten molt ràpides. Si més no això és el  que sempre han comentat els alumnes, Profe, només queden 10 minuts! Profe, que ràpid ha passat el temps! Profe, la classe ha passat molt ràpida!                                                                           No sé, m'emociono, penso que tot està entès i vaig fent tot, potser sí, una mica accelerat. I un dia va passar.  Vam començar la classe i en cinc minuts ja estàvem recollint. No sabem per on s’havia escolat el temps. En no res vaig explicar l’accentuació; fer exercicis orals, escrits, resoldre dubtes, veure la presentació de la llibreta...  Sorprès de l’hora els vaig dir que no li ho comentessin a ningú. Ells no ho havien  rumiat, tan sols eren feliços per haver superat una classe mé...

                                         Per a la Nerys, amb estima Avui, quan he arribat a classe, m’he trobat amb un dels vidres de la finestra, trencat. Els alumnes estaven com si res, com si fos normal viure amb el fred i el vent que entrava per l’espai buit   que havia quedat. –                   Què ha passat aquí?- he demanat barrejant un to entre irritat i encuriosit. –                   El què? El què?– Em diu el Jose P. –                   Que què ha passat? NO US ADONEU QUE FALTA UN VIDRE?- pujant ...