cosesquenoespodentocar

 Ho diré amb la boca petita, xiuxiuejant, sense vocalitzar gaire perquè no se m'entengui però ho diré perquè no ho puc amagar. Em crema per dins (sense necessitat d' Almax), la meva jove és cleptòmana. Em penso que de tan sols un producte però dic jo que la poca varietat no et salva del trastorn. Vaja que no crec que existeixi  un grau de cleptomania en relació a allò que te'n duguis cap a casa sense haver passat per caixa.   Quina idea n'havia de tenir? Cap ni una. Ha estat del tot inesperat i no sé com posar-m'hi. De moment he decidit buidar el pap en el keep del mòbil.   Mentre escric no m'ho  estic passant bé però ja em noto una mica  més lleuger.  Tot va ser descobert  dissabte a la piscina del càmping. Avui és dilluns; tot el cap de setmana amb això a dins.   Així va anar. Havíem trobat unes gandules lliures i entre ella i jo ràpidament les vam disposar per estar tota la família juntets. Amb tots els moviments la seva bos...

  Com a gerent de l'hotel he decidit aprofitar el quartet obert, on abans de les obres es deixava alguna maleta, per a posar d'incògnit una bàscula professional, d'aquelles autèntiques de ferro amb la qual la infermera del CAP segueix la teva evolució de pes. Precisament, recordant aquest moment d'angoixa sobre aquest aparell m'ha vingut la inspiració. Estic convençut que amb aquesta nova incorporació col.laboraré a millorar els números del grup hoteler on treballo. És més, crec que de retruc amb la humil, però sincerament enginyosa idea, faré molt per la salut de molts dels nostres clients.   Que m'estàs dient, Jaume? El que sents. T'hi has fixat amb la fal.lera  amb la que es mouen els de l'IMSERSO quan entren al bufet lliure? Ep!, i qui diu jubilats diu estrangers i tota mena de comensals.  Ràpidament es desplacen cap a les seves taules, ( reservades per elles posant sobre una cadira una jaqueta de fil),  transportant plats on tres sardines fan l...

 Tenia molta platja on poder estirar el seu cos morenet però curiosament aquí estava de nou.   M’agradava molt aquesta noia d’estil brasiler que havia conegut al càmping. Estranyament semblava que jo també li feia el pes perquè era la tercera vegada que la seva tovallola amb la bandera d’ ordem e progresso i les xancles a conjunt apareixia a tocar de la meva nova i fabulosa cadira plegable . Avui tant ella com jo havíem baixat a la platja sols. La meva colla havia decidit fer una visita cultural a Tarragona, sense mi, perquè clarament tenia altres interessos. A ells els vaig dir que no havia passat bona nit i m’haureu de disculpar. En el seu cas, ho desconec, però m’ho puc inventar.   Era dilluns i tocava bugada. La nit anterior les quatre noies s’havien organitzat. Les altres tres amigues s’ encarregarien de portar i posar la roba a les rentadores del càmping i esperar a tenir-la neta i ella, la meva futura conquesta d’estiu, l’estendria a la corda que havi...

 El maltractador es mira les  xancles,  es repassa les ungles dels peus, fa una pausa i esbufega. No està satisfet del que veu. Cada una és de son pare i sa mare. L'excés de panxa no li permet tallar-se-les amb una mica de criteri. Aixeca el cap i mira a un infinit que es troba en el bungalow veí de la seva atrotinada caravana del càmping on està exiliat.   Tan sols l'acompanya el seu gos petit que l'estima amb devoció i que fa tot el que ell mana. El Tobi s'adorm sota l'ombra del vehicle i no entén per què fa dies que no veu la seva mestressa.  El maltractador que no se'n considera mira tonteries de tiktok, no està per òsties però se li escapa algun somriure amb tos  davant algun vídeo poc imaginatiu però molt línia Torrente. Quan se'n farta, entra al mail i esborra missatges mentre es caga en la puta mare que  va parir els correus brossa.  No en té d'altres. Sota els pits se li forma un petit llac i un riuet  li comença a baixar fent s...

  Jo anava uns metres per davant.  Sempre m'ha agradat l'esperit d'explorador, vaig per feina i m'hi estic poca estona llegint els plafons explicatius. Vaig resseguir les parets altes i llises que atrapaven i canalitzaven el riu al llarg d'anys, de segles i em feia una idea de com vivien els nostres avantpassats en aquests indrets. L'aigua baixava àgil, desguassant la pluja que feia poc havia caigut sobre les muntanyes. Un camí estret i un pèl relliscós ens portava fins a la gran esplanada de la cova principal. Arribats a aquest punt em vaig girar per parlar amb vosaltres dues sobre la bellesa natural del lloc i, encara ara, mentre escric això em sorprèn el que vau fer i no vaig demanar que m'expliquéssiu.    Totes dues amb la mirada perduda i amb sincronia gestual vau començar a despullar-vos i a deixar cada peça de roba sobre les botes que us acabàveu de treure i havíeu dipositat en un bell mig imaginari com si es tractés del centre de la rotllana d...

  Tenien un seriós problema. Aquest matí havien de fer una ruta de 8km pel parc i els havien dit que era necesssari que parlessin mentre caminaven. La nit anterior els havien explicat que hi havia una important colònia d'ossos que habitaven la zona i per evitar llur presència calia no deixar de parlar en tot el recorregut. Es veu que estava comprovat que la veu humana els foragitava.  Quina mala sort. Ahir a la nit mentre decidien els temes de conversa que tractarien en tot el recorregut o bé no es van posar d'acord o van recordar algun passatge desafortunat de la relació. El cas és que es van discutir, escridassar i van dormir separats. Potser es van retreure massa coses.  Avui no es parlen. Avui faran una ruta d'alt risc.

 Mai em vaig sentir a gust amb ell malgrat que teníem moltes coses en comú. Es podria dir que tot el que ens separava pesava molt més que allò que ens avenia.     He tingut temps de donar-li moltes voltes i he arribat a la conclusió que érem excessivament semblants i això era el que ens allunyava, ens distanciava un de l'altre. Fàstic de mimesi, tot semblava una burla. Sentia una brutal desafecció cap a la meva forma de ser i ell era com mirar-me contínuament en un mirall. És suportable veure't un cop al matí, quan obres l'armari i mires com et queda el que has decidit posar-te'n aquell dia. Amb ell era com tenir la porta oberta tot el dia.    Mai teníem discrepàncies i això, encara que sembli paradoxal em treia de polleguera. Jo anhelava la confrontació, el debat, la discussió i a ell tot li estava bé i com he dit, tot plegat fastiguejava.      Amb tota lògica havia d’arribar. Un dia em vaig començar a fixar en un veí del meu replà....

La platja de Torimbia és una de les més maques d’Astúries i es troba a la localitat de Niembro, molt a prop de Llanes. No sé si apareix en els rànquings de les deu o quinze millors de les revistes o pàgines que treballen fent aquests llistats, però per a mi és de les imprescindibles.  Tota ella forma una ferradura d’uns posem quatre-cents, cinc-cents metres (podria treure aquesta informació ara mateix de google, però no ho trobo important) rematades als dos extrems de la corba per esculls rocosos verds que es banyen en les seves aigües. Vista des de dalt és una platja que podríem dividir-la en tres parts, la primera és la sorra seca, on van les tovalloles i els para-sols; la segona és la sorra mullada, on la gent hi passeja; i la tercera és l’aigua. No sempre es veu igual ja que amb les marees va canviant quatre cops al dia la seva fesomia. O sigui, en marea alta, desapareix la sorra humida, que espera submergida, fins a recuperar l'espai perdut en la marea baixa. Una altra caracte...

  I en realitat què el millora com a persona tenir aquesta capacitat? La veritat és que fa gràcia i és tot un do, simpàtic si vols, curiós de ben segur, però què li aporta? Sí, li reconeixem el talent però d’això s’ha comprovat que no es viu. L’Andreu sí que va fer quartos amb la màgia. El cridaven de tots els programes, d’aquí i d’allà i, fins i tot, en els bons temps va aparèixer en un cap d’any a Mèxic i a la tele argentina. Aquest sí que va fer pela llarga.  Deia la meva mare que abans de parlar ja xiulava i que, potser per aquesta innata traça, des de molt petit em vaig sentir atret pels ocells i els seus cants. Assegurava a qui li demanava que xuclava com una esponja tot el que m’arribava sobre aus ja fos en format llibre, còmic, documental de Rodríguez de la Fuente (amb la veu d'ell: el buitre leonado ) o àlbums col.leccionables que sempre acabava d’omplir els diumenges al Mercat de Sant Antoni. Allà intercanviava repes perquè no hi havia calers per anar comprant sobres...

 M’ha semblat veure-la a la platja de l’illa d’Armona.  Les meves amigues i jo hem dinat uns bons peixos frescos en un restaurant mirant  a l’Atlàntic de l’Algarve. El poble encara mariner d’ Olhao ens ha acollit amb les seves cases blanques, el terra de llambordes quadradetes pròpies de tot Portugal i gents als bars parlant d’antigues captures, mars agitats del passat i la nova victòria del Benfica a la lliga per sobre del Porto.   Sobre la taula ha començat el festival culinari unes conquilles nascudes a pocs metres de nosaltres. Estaven fetes amb una salsa oliosa amb alls cuits (no fan tant de mal) i amb un toc de fulles de coriandre (per a mi sobrants però hi havia gana) Després cadascú ha rebut el peix que havia escollit en el mostrador del carrer. L’Aurora s’ha demanat unes sardines que encara no havia tastat en aquest viatge, la Isabel, un llenguado i jo una orada. Els plats venien acompanyats de moniato i  patata cuits i una senzilla mostra d’amanid...