cosesquenoespodentocar

   El tema de les parelles és complicat, sobretot si la suma dels seus components és senar i el mínim múltiple de tres. Si ens posem a la pell del Jordi, el membre repetit d'aquestes parelles, podem adonar-nos de la complexitat del joc sabent que ni la Júlia ni  la Gemma coneixen els desdoblaments que li cal fer al noi per poder atendre-les.   Si en secret entrem a l'habitació del Jordi podrem veure enganxat darrere la porta un calendari amb un munt de notes sobre les quadrícules dels números. A la primera pàgina, encerclat es pot llegir  Gemma, verd. Júlia, vermell. Així que amb aquesta premissa- llegenda podem entendre a qui correspon cada anotació. Allà apareixen llocs  i hores de quedar. També veiem alguna activitat subratllada com un cinema, dinar, sopar, etc.   És interessant també interpretar un mapa de Manresa que està grapat a la fulla interior de la porta del seu armari. Hi ha una línia recta feta amb subratllador groc que divideix ...

 Et comento, he anat al gimnàs i he fet mitja hora d'elíptica per treballar cames i una mica de braços; mitja hora de caminar en alçada, a 15 i 3,5 de velocitat més un quart de cinta ràpida a 6,2. M'he dutxat amb aigua freda, sí , sí, amb aigua freda i en sortir he anat a la Baluard a comprar un pagès de kg tallat a llesques normals. Escolta per cert, potser tu ho saps. Al local del sabater que plega se'n posarà un altre?  - No ho sé.   Tant de bo perquè si no, no ens quedaria una altra que anar al nou, al peruà del PP, que ja fa cares quan li parles en català. Té uns ulls molt bonics però la mirada la té d'imbècil quan sent el català i sap que  el mantindràs  peti qui peti. De ben segur que si hi entres com a expat fent ús de l'anglès perd el cul per construir alguna frase de manual com  Good morning, when can I help you? I a sobre afegirà un   Have a nice day. Quina gent, oi?  - Ja  I a tu com t'ha anat el dia? Has pogut resoldre...

  Avui tot just obrir el llibre els personatges marxaven dels fulls com a formigues, a un d'ells sense voler l'he aixafat quan l'he intentat agafar i retornar a la seva història. Alguns els he pogut detenir quan ja m'escalaven el coll de la camisa, d'altres encara estan fugats. Amb la llanterna del mòbil els he buscat sota el sofà però hi havia força pols i segur que s'han camuflat al costat dels àcars. Després passaré la Dyson i els atraparé un per un i els tornaré a col.locar allà on els correspon. Fa pena veure els espais en blanc que han deixat a les pàgines del llibre.  Puc entendre que a alguns no els agradi el paper que han d'interpretar però si més no han de pensar que han estat creats, els han donat vida i tenen una història que explicar. Aniríem bé si abans de començar a escriure una narració calgués fer una reunió prèvia amb els agents o el sindicat d'actors per veure si els papers s'ajusten als interessos dels llurs representats. Si s...

 I Avui és el seu aniversari i per celebrar-ho ha decidit marxar de viatge aquesta nit. Sobre el  llit ha posat la maleta oberta de bat a bat farcida de les coses amb què s'omplen les maletes quan vas tres dies de viatge i a terra, una motxilla petita de vint litres, amb un paquet de mocadors humits, boli blau i llibreta; una ampolla d'aigua, una crema hidratant, un tub de lubricant, una capsa de dotze preservatius i un bon llibre de tapa dura per celebrar el dia de Sant Jordi, llegint.  Després de sopar, desparar taula i veure, arrepapada al sofà, un concurs de cantants a 3Cat, s'ha rentat les dents, s'ha posat tan sols uns pantalons curts de pijama i s'ha ficat al llit tancant i enretirant primer la maleta per a poder encabir-s'hi. Un cop dins del blanc i planxat llençol l'ha desplaçat, fent-la rodar, al costat de la tauleta de nit i ha posat una mà al mig de la nansa, com per amansir-la per si havia agafat nervis. Abans de tancar el llum, ha obert l'e...

 Feia temps que ho comentàvem, la parella que millor balla és la del Fèlix i l'Anna. A la classe són els que agafen primer les noves passes que ens ensenyen. Estem d'acord que es mouen amb un estil molt polit i encara que ho han negat més d'un cop tot sembla indicar que quan eren joves ja havien fet algun que altre curset de ball. Ho pensem i ho diem quan no hi són. No acabem d'entendre com a la resta ens costa assimilar alguns aprenentatges i ells a la primera ja ho tenen per la mà o millor dit pel peu en aquest cas. Lògicament el profe sempre els busca per a fer els vídeos il.lustratius i educatius d'allò que hem après. Els filma amb el mòbil i després ens envia la gravació al grup de watshapp que vam crear. Els veus ballar qualsevol modalitat de saló i quedes embadalit. No tan sols per la perfecció de moviments, també ho fa la connexió que s'estableix entre ells. Les mirades, la delicadesa en agafar-se les mans, la tendresa amb què es parlen...Tot el paquet...

 Les muses ja no passegen davant de casa meva, no m'esperen al parc quan obro els porticons i deixo que entri el primer sol del dematí. Ja no són el premi al final del laberint. Això potser era abans que seien al meu costat del metro, em fitaven de sobte en creuar un carrer o em xiulaven cap al tard quan regava les plantes del balcó. Ja no m'apareixen com abans, hem perdut el contacte físic, però em segueixen sorprenent. Ara es comuniquen amb mi pel watshapp o instagram, en la distància. De tant en tant, es deixen veure per la xarxa i m'expliquen històries.  Jo, necessitat com estic,  a corre-cuita obro les notes del keep  i sense posar títol escric  al voltant del que m'acaben de dir,  talment com un periodista que pren notes en una roda de premsa d'un entrenador o un portaveu polític.   Sovint la musa et dona una idea genial, suggerent, atractiva i d'altres vegades t'explica una vivència seva amb personatges que hi conviuen, que hi treballen en ...

 L'havien estovat de valent defensant una escola; a tots dos. Ell encara en dies de pluja té el record de la clavícula. A ella l'havien masegat l'esquena i en algun malson s'hi havia trobat de nou davant la mirada d'odi de qui l'encastava contra la paret.  Però no hi podia fer més. Devorava les sèries espanyoles on els herois eren actors i actrius que interpretaven el paper de comissari i agents de la benemèrita.  Quan ella li proposava de seguir la sèrie ell deia que de cap manera i li recriminava que fos tan desmemoriada i que no sentís cap animadversió cap al cos policial, altrament dits, piolins? Que no veia que intentaven blanquejar els cossos policials, que no s'adonava que això sí que era adoctrinament? Llavors ella premia el botó de pausa del comandament i seriosament li responia: - I tu? I tu què que t'he vist més d'un cop animar a en Dexter?  - Ets una cria. Si animo a en Dexter és perquè ell, tot i que és un assassí en sèrie, acaba amb ge...

 La primera vegada va ser a la Cavalcada dels meus sis anys. Ho recordo perfectament perquè em vaig quedar molt sorprès. Jo creia que aquestes coses tan sols les feien els humans i no tot un rei mag amb la seva barba, la seva corona i el seu poder.   El cas és que amb un gran enrenou tota la comitiva es va aturar, la gent va fer anar els walki-talkis, els de davant miraven enrere i els de darrere cap endavant. Tothom es preguntava què caram passava. Quin era el motiu pel qual Melcior baixava, ajudat per dos nois, de la carrossa reial? Doncs que el pobre home tenia una urgència. No es podia aguantar més i quan la cavalcada arribava a Via Laietana-Plaça Ramon Berenguer el Gran, davant del bar Esquí, sa majestat va dir prou. Va fer pujar fins on era a un patge, li va acostar l’orella a la boca i li va explicar el què. L’home va baixar disparat cap a un patge més patge que ell i aquest, mà als bombatxos i comunicador en ON.  Carles, Carles, em sents?  Carles tenim u...

  Havia treballat tant de temps en els serveis secrets que no podia evitar expressar qualsevol notícia, idea o sentiment utilitzant els codis que havien elaborat en els laboratoris especialitzats en aquests menesters. Quan començava a entendre-la el variava ja que com les contrasenyes, que et diré jo, de l' xtec , o la meva salut per posar dos exemples, expiraven als sis mesos i n'havies de crear una de nova. En aquests departaments ultra secrets canviaven codis cada dos per tres i a mi em tornaven boig ja que no podia entendre el que la meva amiga ex-espia em volia transmetre. Jo assentia i no deia res perquè entenc que era un trastorn característic de l'ofici, una seqüela podríem dir; talment com la malaltia que tenien els miners després de molt de temps de treballar sota terra. Metafòricament els dos oficis podrien anar de les mans. No sé si m'entens.  Ara ho he mirat a internet, la silicosi . Això mateix. Bé, no em vull desviar del tema. Quan em diu de quedar a fer ...

 A la bossa havia decidit portar sempre un raspall de roba. S'havia deixat assessorar per la noia de la botiga de betes i fils i li va comprar un d'aquells que són com de vellut i fent moviments a contrapèl s'enduen qualsevol rastre de pèls, molles, fils o el que hagués anat a parar allà. El duia sempre per aquest motiu, eliminar qualsevol rastre del seu contacte amb ell, millor dit de la pilositat de les gates d'ell.   El seu marit era al.lèrgic a un munt de coses,  entre elles la proximitat dels felins i, des que  havia començat la relació extramatrimonial amb el Lluís, el Ricard tan sols obrir la porta del carrer i entrar a casa ja li venia picor al nas i començava a esternudar. Quan el sentia fer-ho, com sempre cinc cops seguits, una mica de gràcia sí que li feia però de seguida li entraven totes les pors. Es mirava i remirava el jersei que duia posat i no es veia cap resta dels mininos però el contacte hi era, la reacció del marit era l’evidència.  E...

  ( Bescanviable en personatges i tipus de molèsties) A ell li encantava la pluja. De fet només sentir el primer repicar de les gotes contra la teulada ja li venien unes ferotges ganes de cantar. I ho feia, malament, però ho feia. No tenia cap prioritat, podia taral·lejar flamenc com el salt de plens de la Patum.   Era cansat, repetitiu i sense gràcia pensava ella quan en sentir ploure ja iniciava el procés d'emmurriar-se. Tot li semblava malament i en silenci maleïa l'alegria del seu company. Ell era humit i ella de secà. Li venien basques que intentava dissimular quan sota el gran paraigües negre la seva parella iniciava algunes passes simulant Gene Kelly. Ella es deia, mentre estrenyia fort els punys " suplico que no passi; si s'agafa al fanal del carrer i fa la famosa giravolta de la pel•lícula no podré suportar-ho i perbocaré davant seu”. Se' l mirava amb una barreja de pena i vergonya. Moll com un pollastre sense cap no feia cap mena de gràcia. En realitat s...

  Era un hotel per hores. Anava molt calenta; es notava les calces humides però només entrar en aquella habitació va detectar un pèl a tocar dels peus del llit i amb l’índex va fer un circuit entre la pols de la tauleta. Ràpidament va obrir la porta per veure si podia encalçar el grum i abans que es tanqués  l'ascensor va obrir forçant el mecanisme de tancament automàtic i l'home mig espantat va dir,  -Què li passa?  - Seria tan amable de portar- me una escombra i un recollidor i ja posats tindria algun drap per treure la pols? - L'home, que havia vist tota mena de fetitxismes, li va dir que faria el possible. Tot sigui per una bona propina deuria pensar.  L’amant l'esperava assegut a la punta del llit amb cara de circumstàncies barrejada amb conformisme. Ja la coneixia i no era el primer cop que passava.  Un cop va arribar el senyor uniformat amb els estris de neteja i rebre un euro per l'eficàcia, s'hi va posar a treure la pols del capçal del llit i les ...

 Els quillos del carrer necessitaran de forma urgent unes fèrules de descàrrega per poder passar la nit i alleugerir un sobrevingut bruxisme. Ara mateix, emprenyats xuten pedres al parc i es preparen per a una 3a guerra mundial contra els russos, xinesos,  musulmans o tots tres junts. Aquesta vegada els independentistes s'han lliurat. És la injúria més gran que els podrien haver fet, a llurs putos mòbils no els arriba internet i algú haurà de pagar aquest atreviment. Sembla que s'estiguin organitzant al parc però també em fa la impressió que tan sols reneguen emmurriats pel sever i injust càstig. Han de parlar entre ells i no en saben gaire, llavors criden i colpegen arbres.  A les terrasses dels bars foscos, els cunyats, amb una pròtesi de mitjana a la mà estan bavejant teories conspiranoides de tota mena. També han fet un curs per correspondència sobre electricitat i entre glop i glop van empalmant cables que solucionarien el problema en un no res. Als cunyaos s'hi han ...

  Ara m'hi ha donat per pensar. Potser la innocent pregunta que et vaig fer sobre si t'interessaven els jocs d'atzar no va ser prudent per part meva. No tenia cap malícia, només pretenia ampliar el nostre camp de conversa i coneixença.    N'estic convençut que el silenci inicial i el canvi estratègic de tema avalen la meva creença. El fet de no rebre cap resposta per part teva m'ha portat a entendre que tens un problema real amb la ludopatia.   Des d'aquell dia no he deixat d'imaginar-te en màquines escurabutxaques de múltiples bars després d'un mal examen, d'una classe travada o d'una resposta desafortunada d'alguna companya. Qualsevol frustració t'ha obert les portes d'aquests locals amb música celestial de fons.   A la barra has demanat un tallat, has pagat en efectiu i has pregat canvi en monedes. Un petit glop de distracció i des del tamboret alt diposites la primera fitxa que et dona dret al joc. Ho fas  sense alegria, perseguin...

  Ara, després d'escriure "Ara" ja em penso que això que vull escriure em costarà molt. Difícilment trobaré les paraules  i encara menys el fil que les treni, que les cusi en frases que m'ajudin a poder expressar el que voldria dir.   Massa convençut no estava quan un pensament eufòric em va encoratjar a provar-ho. Però de tota forma m'he dit que calia intentar-ho, que no et pots donar al primer inconvenient, així que aquí estic, mirant al sostre, mirant una cara al metro, mirant com creix una planta que intento recuperar, mirant interiorment.   Llenço l'esquer d'una idea amb la intenció de pescar mots vius i escaients i espero.  Res,  el salabret buit.  Quan ha passat un temps prudencial, tramo una altra cosa. Podria fer comparatives amb moments dolços i coses belles,  agradables;  amb geografies exhuberants o senzillament tranquil.les.  Podria però no puc. M'organitzo de nou i penso en com descriure't,  de cap a peus?,...

  . .. I m’he marejat. No ha estat una analítica gens normal i això ha provocat que el meu nerviosisme i la fluixera  hagin pogut amb mi. A les vuit del matí, sense esmorzar a DKV de Meridiana . Només arribar m’han donat un número; el 25 i m’he assegut en una sala d’espera. He obert el mòbil i, després de revisar totes les meves xarxes i el washap, m’he posat a jugar a JEWELS ARCADE (vaig pel nivell 72) De seguida una atenta infermera ha començat a cridar per ordre de llista.  ROBERTO MARTÍNEZ . Ha entrat per una porta i jo he seguit amb el meu joc.  AAAAAAAAAAAAAAH!, NOOOOOOO, VAMPIRES, A MI NO! Tots els que esperàvem ens hem mirat i hem compartit l’espant, la preocupació i una exasperant incògnita. Què li estaven fent? Què coi passava allà dins? Marxo? Marxo. Marxo? Vinga, Noè, no siguis tonta. Els crits seguien cada cop més forts. AAAAAAAAAAAAAAAAAh! DEIXEU-ME! Corrents, estrenyent amb una mà el walki i el manyoc de claus, ha entrat el de seguretat. Instants despr...

Tothom es posava les mans sobre la cara. El sol? No, el vent. En feia tant que voleiaven para-sols i la gent tenia por de perdre un ull.

Com ja indica el títol la nostra protagonista és la Marta LI i malgrat el cognom no té antecedents orientals. Algun cop quan era molt menuda el seu avi li havia explicat una bonica  història d’amor sobre avantpassats coreans.  Després d'escoltar-la amb atenció, més d’hora que tard, la criatura corria cap al mirall de l’habitació de la mare a comprovar si els seus ulls tenien trets com els de la Wenjia Jing de la classe de 3r. L’avi que ja sabia quina era la seva reacció la seguia amb la mirada i reia en pensar com s’estaria tibant els ulls i la cua que recollia i ordenava els seus llargs cabells rossos.   La Marta LI Pont estava casada amb el Rafel Campruví Cardener amb qui,  després de molt de temps de dedicació, il.lusió i esforç havien tingut l’Heura Campruví Li, que de ben joveneta va seguir la tradició de sa mare i cercava constantment la seva part oriental en qualsevol aparador, retrovisor, pantalla del mòbil o, senzillament, en tots els miralls de casa i ...