Es van trobar vint-i-cinc anys després per casualitat a les escales mecàniques d'uns grans magatzems. A la planta cinquena, la de roba de la llar, es van fer un resum de les respectives vides. Fills, feina, on vius ara? Tens pressa? No, no, què has de fer? Res important, venia a mirar uns bastons de muntanya i tu? Res, badant. M'he jubilat! Fem un cafè? Vinga! Estàs igual. Tu també. Però no era cert. Xerrant van baixar les escales mecàniques i van anar a seure a una terrassa del bar restaurant d'un hotel d'allà mateix. Mentre es posaven al dia de viatges, amistats i retornaven i ampliaven fills i feina s'adonaven a banda i banda que sí havien canviat. I molt. Ai, no me'n recordo d'això. Quan dius que va passar? Tres nenes? Feies de profe? Ostres, la memòria! Sí, a mi també em passa. Vaig a l'habitació a buscar una cosa i quan soc allà no tinc ni idea a qué havia vingut. De fet res del que s'explicaven coincidia amb el que recordaven un de ...
Hi escric perquè m'agraden les sensacions que em provoquen els processos del plantejament, nus i desenllaç; sobretot aquest darrer. Intento que cerqui la complicitat, el riure i la tendresa.