cosesquenoespodentocar

 S'acosten els patges seguint l'estel del cel Caminen alegres davant dels reis . Ja són vora  ca la Miranda carregats de presents que porten de lluny, de l'Orient.  Sssssss ja se'ls sent. El Poblenou, 1 /1/26

   Quan m'encenc puc posar-me en contacte amb moltes companyes meves, tant si estan en una casa o encara en alguna prestatgeria. Parlem de moltes coses, de la decoració de les habitacions, de si ens encenen sovint o no, a qui acompanyem, si ploren gaire o si riuen molt. Tot de coses nostres que ens agrada comentar i són converses que venen molt de gust perquè t'adones que formes part d'un col.lectiu que cal dir-ho ben fort, fem una gran funció dins les cases. Les famílies que ens han escollit confien en nosaltres i gairebé es pot dir que som del tot necessaris per trobar la calma, el relaxament, un somriure i, sobretot evitar la foscor que a vegades pot provocar molta por. Així som i així actuem. N'estem orgullosos de la nostra necessària funció.     He vingut a la seva consulta perquè dilluns passat les companyes i jo havíem quedat per presentar-nos ja que ens vam adonar que encara no ho havíem fet. Algú amb bon criteri va proposar fer una roda dient el nom que...

 El vídeo comença in media res . La petita persona es troba al bosc i va amb un cistell de vímet, d’aquells que es porten per collir bolets. Podem pensar que amb els seus pares ha vingut a caçar-los , verb que va  posar de moda un programa de televisió. També pot passar que la protagonista, que està a punt de fer 13 mesos, no estigui interessada en la micologia i cerqui altres tresors molt valorats per ella, com poden ser pinyes, flors o alguna pedra.  Té una forma molt peculiar de transportar el cistell que suposem que ha ideat ella o els seus avantpassats i ho té ben interioritzat. Per tal que la nansa li quedi al bell mig de la sofraja, que ara he vist que també se li pot dir buit popliti , aixeca el braç i col.loca la mà a l’orella, dibuixant un perfecte triangle. Sembla molt espabilada ja que amb aquesta acció ha situat la nansa en el lloc que ha volgut i alhora ha inventat un mètode de transport molt efectiu ja que el pes queda més repartit.  Segueix l’esc...

 A vegades la Miranda marxa a un exoplaneta mentre nosaltres interactuem amb ella. Fa un click i desapareix de La Terra quan li volem entaforar un darrer tros de pollastre, una cullerada d’arròs o una pastanaga bullida.   Marxa del tot, no ens deixa cap mostra del seu pas pel nostre planeta blau, tan sols el seu cos esbalaït i la mirada que traspassa qualsevol sòlid que es posi davant.   La cridem, sacsegem les mans davant del seu rostre però no hi ha la més mínima comunicació aquí. Imaginem que allà sí i que és recíproc. O sigui podem pensar que en el seu exoplaneta també entra en trànsit i és en aquest moment quan la tenim aquí i es menja les cireres o les olives amb fruïció; juga, mama, passeja i puja esglaons.   Com això del temps és tan relatiu i complicat en els trasllats intergalàctics pot passar que, quan deixa d’estar amb nosaltres un instant,  passi un any i mig allà dalt.   Jo espero que estigui ben cuidada, que estimi i se l...

  Aprofitant que havien deixat a la cuina el pot amb la tapa oberta, va grimpar fins a la rosca de vidre i des d’allà va passar a l’exterior. Com tenia el cos llefiscós es va deixar relliscar  mentre veia com els altres cigrons amb la pressió alta  la miraven amb la mateixa  cara d’espant. Tots se semblaven però ella, no. Per això havia iniciat aquesta aventura, era la Cigru.  Sobre el silestone de la cuina, es va trobar pelades una patata i una pastanaga; més enllà un tetrabrik rebregat i buit que semblava observar-la amb un ull borni.  Bullia un caldo a l’olla, la tapa anava repicant i petites gotes començaven a fugir per l’escletxa per on sortia una gran fumera que era absorbida per una potent campana extractora posada al tres. Li va faltar un pel de conill per no  comptar-ho. perquè el contingut del pot estava a punt de ser-hi abocat.  Per art de màgia s’havia trobat amb dues facultats,  rodar i pensar, així que les va aprofitar per aboca...

 Hi havia al meu carrer un home que tenia dues ombres. No s’hi amagava, ho sabia tothom del barri ja que un migdia van emetre una entrevista a Betevé, en el programa que tots els divendres mostrava un parell de “Curiositats” dels diferents districtes de la Ciutat Comtal. Quan va tocar el barri de Sant Martí van presentar una senyora del Clot i aquest home.  Primer van explicar el cas de la Remei. Mentre filmaven com es treia els mitjons ella deia que això seu era genètic, que la seva mare i la seva iaia que en pau descansin també ho tenien. Estava molt bé perquè ella no ho va dir de paraula sinó que va esperar a que la càmera enfoqués el seu peu per dir, ho veieu? I sí, els televidents podíem veure com al costat del dit gros n’hi havia un altre de bessó. Llavors l’entrevistador li diu,  -senyora Remei, no es treu el mitjó de l’altre peu? I ella va i li diu, - no pas, l’altre és ben normal. I segueix el periodista, - ah!, o sigui que vosté té un dit més, oi? 21. I ella n...