cosesquenoespodentocar

Aquest dimarts, pujant les escales de l'institut m'he enamorat. Hi havia un canvi de classe perquè era la franja de crèdits variables. Jo baixava a la biblioteca on em tocava comprensió de textos III; ella pujava a la classe de 2n. B, on feien ampliació de mates. A mitja escala ens hem trobat amb la mirada. M'he quedat encisat dels seus ulls. Sé que és diu Rosa, és de primer; i també tinc molt clar ( em sembla) que li he de fer saber el que em passa. Tant de bo em digui que sí.

El gos de la meva tieta Nuri s’hi ha negat a posar-se un vestit de llana escocesa. Li estaven emprovant a una botiga de Mister Guau, i a l’hora de cordar-li el primer botó li ha clavat queixalada al dependent. La meva cosina Marta m’ha dit que s’hi ha posat fet una fera, que bordava i ensenyava les dents com un llop salvatge. La Núria, sa mare, li ha donat una sotragada de corretja i mirant-lo, de fit a fit, li ha cantat les quaranta; que si aquell noi només li volia provar el vestit, que què s’havia pensat, que allò no eren formes de comportar-se i un llarg etcètera de retrets. Tots tres el miraven i, ell abaixava el cap mirant a terra i deixant de renegar.  Un cop el gos s'ha calmat, el noi de la botiga els ha ensenyat un nou model que havia arribat feia poc; m’ha dit la Marta que, sorprenentment, la seva mare l’hi ha posat sense cap problema, que en Rufo semblava un altre i que fins i tot diria que posava cara de satisfet, entaforat dins el nou vestit. L’hi ha comprat.  Quin ...

. El profe, després de sortir volant per la finestra i aterrar a l'edifici del costat, ens ha saludat des de la cornisa del terrat i, de seguida ha retornat. Com si res, ha seguit explicant l'ús incorrecte d'alguns pronoms febles. Ho he consultat amb alguns companys de classe i ells, com jo, pensem que està bé tenir aquests moments de distracció entre explicació i explicació. Altrament, les classes se'ns farien avorrides, feixugues i massa carregoses. Creiem que això de volar ho fa per nosaltres, perquè s'adona del cansament de l'aula i vol distreure'ns. Després ens costa una mica concentrar-nos, però s'agraeix el detall

Farta de tantes faltes d'ortografia i d'operacions errònies la pissarra, avui, ha dit prou. Mentre el Luís escrivia una frase del dictat on apareixia, segons ell, HOUS, MARXABEN, HAIR I DIGOUS la pissarra ha començat a remoure's, inflar-se i, mentre nosaltres ens preguntàvem què passava, ha explotat. Després del gran ensurt, alguns hem anat a consergeria a curar-nos ja que se'ns hi ha clavat trossos. A mi, gairebé em toca un a l'ull. La classe ha quedat plena de petits bocins verds i hem passat la resta de l'hora escombrant i netejant les taules. He sentit com el secretari, amb la porta entornada, li deia a la senyu que ja n'era la tercera que es feia miques en aquest curs. També li ha dit que a la tarda faria posar una altra i que la cuidessin ja que amb les retallades de pressupost no podien comprar-ne més.

Divendres vaig arribar una hora tard a la meva primera cita. El cas és que surto amb un xicot del barri de Sants. Alt, maco, simpàtic, agradable, atent, cabells llargs, mmm, paro, paro, que m’estic emocionant! Tan sols li veig un petit inconvenient; petit, però. El cas és que s’ha entestat a parlar-me només en català. Em diu que si no, no aprendré mai la llengua. Té tota la raó però a mi em costa molt entendre’l. L’escolto molt atenta (té una veu tan bonica!) estic en silenci i, sovint, ens besem. Aquí sí que no hi ha cap problema, je, je. Reprenem el fil. Vaig fer tard perquè em va dir, Font de Canaletes a dos quarts de sis. Ja no hi era. Vaig arribar a, com ell em va repetir “dos quarts de set”, o sigui, a les sis i mitja; una hora més tard. El vaig trucar i estava a l’autobús, més empipat que una mona. Em vaig disculpar i va venir a trobar-me i, de seguida, vaig posar la cara del Gat amb botes d’Srehk. Ens vam abraçar i tot solucionat. M’he d’aprendre això de les hores perquè si ...

Teníem el fanal encès i ens estàvem menjant l’entrepà de truita. La mar estava en calma i sobre l’aigua es veia el camí de llum que dibuixava una lluna plena. A la punta de la nostra canya telescòpica havíem enganxat un picarol amb una pinça metàl·lica. De tant en tant, m’aixecava de la cadira de càmping i donava una volta del fil sobre el meu dit. Res. Tornava a seure i a donar compte del meu xicletós sopar. Les mans em feien olor a suc de cuc i a mar salada. Pensava que potser ja no hi havia esquer, em tornava a alçar, recollia. Intacte. Llençava el més lluny possible el plom i cap a les roques a jugar amb el meu cosí i tres gats afamats. Després de tres quarts d’hora sense ni una llepadeta, delegava en el meu oncle, el fantàstic i noble art de la pesca. Nosaltres ens perdíem entre les ombres de les roques i ja no apareixíem fins a l’hora de plegar veles.

Davant del mirall es va trobar esplèndida. Estava contenta d’haver comprat el vestit. Havia quedat amb el seu xicot per veure una pel·lícula i sopar. Mentre esperava a la porta del cinema, somreia perquè sabia que en Josep la miraria de dalt a baix i començaria a llençar-li floretes. Trigava i va decidir posar-se a la cua i comprar les entrades. Quan ja les tenia hi va arribar. Es va disculpar, li va fer un petó i li va demanar si ja tenia les entrades. Ella, després de l’abraçada es va enretirar per tal que la pogués veure. El noi va començar a mirar la cartellera dels films que passaven a les diferents sales. Es van posar a la fila d’entrada, van seure a les seves localitats i, mentre es tancaven els llums, a la Núria li va caure una llàgrima de desil·lusió.

Quan jo estalvio no em quedo a casa. No!, de cap manera. Agafo el metro i me’n vaig al centre. Miro els aparadors de les botigues i escullo tot allò que m’agradaria comprar. Anoto els preus i sumo. Arribo a casa i en una llibreta petita d’espirals escric els noms dels articles i el preu. Anell de fusta amb motius vegetals; 12€, samarreta de J.B.P ; 14€, polsera d’argent envellit; 24€, i així vaig fent. Quan veig el total del que em podia haver gastat i no ho he fet em poso molt contenta.

Dins el cotxe, a la cuina, a l’habitació; pot passar a qualsevol lloc. Escoltes una cançó en anglès i no entens res, però ho sents tot. T’arriba la veu, la música i, mica en mica, sense voler, a mida que avança la cançó i es repeteix la tornada, se t’humitegen els ulls i ho sents tot: el passat, el present i, fins i tot, el futur. No entens res, però tot ho sents.

No m’havia adonat que tenia ulls i que em mirava. El dia que els vaig descobrir em vaig perdre dins d’un laberint. Tonalitats de grisos, de blaus suaus; de la pell d’aquells gats que anomenen blaus russos. Dins d’aquest fons, tota una explosió d’esquitxos de colors que encara he de descobrir. Al bell mig, un pou fosc, un punt i seguit, un punt d’una i, un punt suspensiu on s’escola el sol i la meva il·lusió.

Aquell noi tenia un greu problema amb l’accentuació. No sabia quina era la síl·laba tònica de les paraules. Mai li havien entrat les regles d’accentuació. La seva mare va decidir portar-lo al metge. Després d’una llarga sessió li van receptar unes píndoles: Accentidol . Una, cada vuit hores. Ara, després de dues setmanes de tractament, el noi s’ha transformat en tot un expert. Sap quines són agudes, planes i esdrúixoles i no fa cap falta d’ortografia relacionada amb els accents. A vegades, quan el professor té algun dubte, el noi l’ajuda.

Avui, al pati, voleiava mitja bossa de patates ondulades. Anava d’un cantó a l’altre portada pel vent. Ja feia cinc minuts que tothom havia entrat a classe, després de la mitja hora d’esbarjo. La bossa, solitària, semblava un alumne nou, perdut, sense saber ben bé per què tothom havia desaparegut. Una noia de segon B va mirar per la finestra i la va veure volar, amunt i avall del pati. La professora va dir, per tercera vegada, que s’assegués al seu lloc. La Míriam es va acomiadar amb la mà i va córrer la cortina. La bossa, distreta es va esclafar contra el tronc de l’eucaliptus del pati. I allà va quedar enganxada fins que un fort cop de vent se la va endur fora de l’institut.

En despertar aquest matí he notat grans picors a la mà dreta. Amb l’esquerra m’he gratat per sota els llençols i he notat una sensació estranya. Allò que em picava era un sisè dit, un segon polze, que m’havia brotat al costat del menovell, una mica més avall. Me l’he mirat i l’he trobat familiar. Se semblava molt al dit gros de la mà esquerra. M’hi he acostumat a ell tan ràpidament, que, després d’esmorzar, he començat a menjar-li l’ungla. Encara no li he dit res a ningú. Espero a l’hora de dinar per donar-los una sorpresa. Quina il·lusió!

Hola, bon dia va dir l’Olson, l’arquitecte de túnels islandès. Bon dia, va contestar, en François, un sommelier francès, amb un gran bigoti, Bon dia, va dir en Giussepe, un cridaner italià que tenia una botiga de moda en el centre de Milano. Bon dia, va respondre en Jordi, un grassonet cuiner català, que n’estava molt orgullós del seu restaurant de cuina mediterrània que tenia a Calella de Palafrugell. Romanesos, txecs, gregues, portuguesos, alemanyes, tothom es saludava com si entressin al forn a comprar ensaïmades. Bbbbbbbbbbbon dia, va respondre l’amfitrió, un uranià de dos metres trenta-quatre centímetres que conduïa la nau amb una suavitat extrema. La Terra , en breu es va transformar en una mandonguilla i, al costat, la Lluna , en un solitari pèsol. Necessitaven mà d’obra europea, els va dir 2328995?=#!1|( ¬ %&, instants després de ser xuclats per la nau del setè planeta del sistema solar.

Jo li vaig dir: bonica, preciositat, simpàtica, amable, distingida, bella, fabulosa criatura, atractiva, pell de peluix, galtones suaus, cabell de seda, ninetes de vellut, obra pia,...Tota tu, mmmmmm, em fa tremolar. Ella em va dir: fastigós, repugnant, brut, ruc, brètol, repulsiu, empallegós, viscós, llardós, porc, fracassat, endimoniat, canalla, brivall, pòtol, torrapipes,... Ves-te’n, immmmmmediatament, d’aquí. I , és clar no ens vam entendre.

Ja n’estava farta. Sempre que es posava a estudiar i notava que aprenia les coses que llegia, li creixia el CAP. Notava que la pell del front i les orelles li tibaven i havia de tancar el llibre immediatament. Era tot un problema ja que no sabia com solucionar-ho i, creia que si li ho explicava a algú la prendrien per boja. Així que havia decidit no estudiar més. Ja no volia saber res de Napoleó, dels verbs irregulars, la regla de tres, ni del nom de tots els ossos del cos humà. Aquest és el motiu pel qual sempre suspenia i, darrerament, deixava els controls en blanc. Potser, això et passa a tu? Parlem-ne!

Avui he anat a la biblioteca i tots els llibres estaven en blanc. Les cobertes estaven bé, amb el títol i la seva il·lustració, però els obries i tots els fulls estaven buits de lletres. Des dels llibres de butxaca fins a les grans enciclopèdies; des dels còmics fins a les revistes de cinema i d’esports. Ho he comprovat. He mirat més de dos-cents, de totes les prestatgeries; des d’Arquitectura fins a Literatura infantil en francès. A la secció de lectura hi havia gent que llegia no res. Fulls en blanc. Ningú s’alarmava, tan sols jo. M’he posat tan nerviós que no m’he atrevit a demanar cap novel·la en préstec.

Ara farà cosa d’un mes. Em vaig despertar emprenyat ja que al sostre de la meva habitació hi havia dues taques ben fosques. Al migdia, vaig picar als veïns de dalt i els vaig fer baixar a casa per tal que comprovessin els desperfectes. Em van prometre que ells no havien estat els causants. A la tarda, vaig trucar a l’asseguradora que tinc contractada. Tres dies després es va presentar un perit de la companyia. Va veure les taques i em va dir que allò no ho cobria l’assegurança ja que deia que allò del sostre era una autèntica dièresi. També em va dir que no tractés de pintar-la, rascar-la ni polir-la, ja que em tornaria a sortir. No era el primer cas que veia. Tenia un pis amb dièresi, com ungüent, veïna o traït. Ara farà cosa d’un mes i encara estic bocabadat. Ja em podia haver sortit un interrogant, que fa més goig.

En el calendari que em van donar a “ La Caixa ” apareixia el mes de març amb trenta-dos dies. De seguida que em vaig adonar hi vaig anar a canviar-lo. La noia que em va atendre em va dir que era un error d’impremta i me’l va canviar per un altre. En aquest, on apareixien bonics paisatges de llacs de Catalunya, també hi vaig trobar una altra errada: no hi havia diumenges. Feia veritable angúnia. Ja no em vaig molestar a retornar-lo. La noia pensaria que jo era un perapunyetes. Així que, després de retallar les fotografies, el vaig ficar a la bossa de reciclatge de paper. Ara, per encerclar els dies importants, faig servir un calendari que em van donar al “Banco de Santander ”. Cada mes té dos dies vint-i-cinc, però ja ho tinc en compte.

Em dic Alí i m’està sortint un calaix de tauleta de nit a l’alçada de la panxa. Me n’he adonat avui, quan la professora explicava i escrivia coses a la pissarra. L’únic que em molesta és el tirador de fusta, ja que em fa un bony a la samarreta.