cosesquenoespodentocar

  Aquesta finestra que obro i tanco al meu gust pertany a la quotidianitat de la senyora que ara em mira des de la seva habitació del sociosanitari on habita des de fa un temps. Em costa pensar que un fet tan banal en el meu dia a dia, obrir una finestra, ventilar l’habitació, deixar entrar la llum del dia; formi part d’un seguiment acurat per a vostè que mira.  Si parlés amb ella em diria que asseguda davant el vidre sap en quin moment del dia  pujo o baixo la persiana. La realitat és valorada de forma diferent segons les circumstàncies dels seus observadors. Em faria saber  que mai la tanquem del tot i tindrà raó, als de casa mai ens ha fet gràcia tenir-ho tot a les fosques. Uf! Semblaria un nínxol.   Assegut al cantó del llit m’explicaria com ha après a saber quan és l’hora de dinar, quan toca fer la migdiada o quin és el precís instant en què  la venen a ficar al llit. Cronometrat.  Em diria que vigila  una llenca de sol, la veu arribar ...