cosesquenoespodentocar

  Després de mamar caus a plom, sobre un núvol que inventes.  T'embolcalla una profunda son, que no et permet fer res, t'hi despenges. Poses cara de saber dormir, com si ja vinguessis ensenyat, després d'un bon àpat de pit, el que toca és deixar-se anar. Marxes tan i tan lluny d'aquí que a les antípodes podria fer-te navegant en barques maories, o cantant i dansant  les haques seves. I quan la gana et desperta el crit corre-cuita, vinga de pressa t'hi enganxes d'esma al pit i no et recordes de ningú ni on eres. El Poblenou 6/7/26

  Si vols faig una foguera per cremar tots els mals. Si vols faig una nova bandera per onejar el vaixell demà. Si em dius que sí, vinga, som-hi, va. De les males herbes en farem cendra i vent, força vent. Per cavalcar les onades fredes d'un futur ardent. I navegar, vinga, som-hi, va. El Poblenou 23/6/26

Aquest matí la mar està en calma davant, el vent ha deixat de bufar un veler et fa ombra a la cara un veler que no pot navegar. Recolzada sobre la nova barana algú, passeig amunt, passeig avall t'ha vist absent mirant la platja amb gust als llavis d'aigua i sal. Barceloneta, 10/4/2026

 Tens ulls alegres  i                                                                                         Pinzellades de marrons i grocs damunt un llençol verd. Hi juguen caderneres i esquirols, perdent plomes i pèl. Un raig de llum els banya  I amb aquest or em mires, i de la deu de la tendresa brolla l’aigua, somrius, rius  i et gires. A la volta de l’esfera; al revers, missatges i secrets ( s’amaguen) A traïció i juganers, els vents fent remolins, enlairen. I es veuen: una idea, un sentiment, et vesteix, et colga i t’emociona. I duus gronxades a les ninetes   i al pensament... La paraula, la carícia, mmm la persona. Tens ulls alegres  i S’incendien quan toca ser  defensors, ...

 Com les torres genoveses de Corsica, jo em comunicava amb tu, a través del maquis,  a través de la mar, et feia senyals.  Mira’m: amb banderes, amb focs, amb miralls. Com les torres genoveses a Corsica, Jo et cridava per tota l’illa. Et volia dir... Et volia dir... Mentre el maquis colgava la pedra. I la runa omplia la mar. Et vaig fer senyals, però mai et vas girar, mai vas mirar, mentre et veia marxar. Mira’m: Sóc un vestigi del passat.  El Poblenou, 2013

 De tant en tant va bé fer net i començar de nou amb la sensació lleugera  1. d'anar amb una bossa sense pes,  2. de treure't la motxilla plena de feina per fer,  3. de deixar enrere un tipus pesat que et persegueix.   Per posar tres exemples però sabent que la llista pot ser molt llarga amb el ròssec de tantes  1. coses per fer,  2. d'evitar,  3. de tallar, 4. de negar...   Fer net encara que costi  1.  per retornar cada dos per tres per desprendre't de tot el que s'ha fet malbé. 2. insistint en fregar la taca que sembla no marxar.  3.  trencar TOTS els papers...  D'això es tracta fer net.  L'esforç et deixarà esgotada asseguda a la butaca, 1. que no et falla  2. que t'escolta 3. que t'acull com un gosset  des d'on tindràs una visió privilegiada del pis net i l'olor, ara sí, de la combinació dels productes de neteja que has emprat et durà l'oblit d'allò que va ser. El Poblenou 31/1/26

 S'acosten els patges seguint l'estel del cel Caminen alegres davant dels reis . Ja són vora  ca la Miranda carregats de presents que porten de lluny, de l'Orient.  Sssssss ja se'ls sent. El Poblenou, 1 /1/26

 No volies saber res de mi  però jo insistia, insistia i ho tornava a provar.  Jo hi era allà per a tu  i ho intentava de nou.  Sí, es pot dir que no vaig significar res en la teva vida.  Sincerament la teva negació va fer que fos recíproca la poca estima.  Sempre em vas considerar l'enemic  i tu ja venies amb el búnker portàtil de casa.  Mai em vas deixar mostrar la meva bandera blanca  perquè tu només reconeixies la teva.  Un dia va semblar que deixaries de venir  i a l'altre ja no hi eres.  El teu rebuig em va ensenyar a no insistir i així va ser com vas desaparèixer.  Si de nou et soc sincer, que tu no hi fossis ens va millorar la vida. Si ets tan amable, quan siguis mare estalvia'm el teu fill o filla.

Arribarà el dia que ens fregarem els cossos com a gossos afamats. Arribarà el dia que algú pagarà aquesta llunyania, i ens besarem ardents, a mossos, fins a fer-nos mal. Les finestres es buidaran de mirades, als balcons, s’abandonaran les plantes (expertes en confinament) tothom baixarà les escales cridant, saltant de tres en tres, volant S’obriran portes i persianes, enfilarem avingudes, carrers i camins, tan sols per caminar-los, fins als extrems,                   fins a esgotar-nos. Correrem sense tocar parets, nedarem fins a la boia (i una mica més) Engegarem els pàl.lids motors freds I sense tocar frens, accelerarem. Farem sanefes al volant, per trigar més de l'habitual, sense cap destí en ment, com amnèsics, ens perdrem. I un cop esgotats,  eixugant la suor de la festa, planificarem un futur a foc lent. Olorant la terra, assaborint l’aire i mastegant la vida, len...

He obert els ulls. He obert els ulls. On estic?                                                                                                                                                              ...

L’aigua calma  La mort que juga Silencia el pas   Panxa enlaire La mort fins a mar Deixar-se anar Herbes i plantes  Et llepen el passar  Com els cavalls  Un arbre s’emmiralla Oblida el cel Aviat s’ofegarà  Fins el revolt Amb el cel a la panxa,  el passa sense fre.  Fum i aigua  A pas lent, volant Ja se’n van

Polseguera: les ombres dels pollancres escombren els camins Dins el túnel el cel es perd i el sol es pon. Sota el pont l’ombra fa barraqueta i encén el foc. El fum dels focs i la boira del matí el poble es confon Camí del carrilet, ja no se’t veu, ja no se’t sent. T’han tret les vies i, ara, quan bufa el vent només ho sembla que véns. Ja no tens vies. Vius dins els marcs de les fotografies. Camí del carrilet, a banda i banda heures, molses i arrels viuen de rellogades. Les heures fan vestits de punt i de llana. Si les enamores estàs perdut. Uns quants pardals damunt els cables elèctrics fan notes musicals. Sobre la roca dels cims més alts Els arbres dibuixen crins de cavalls 18 fulles seques ben arrapades a les branques No volen creure que han mort.

L’aigua per la sèquia baixa esbojarrada els fangs s’han  begut les maragdes. Ha plogut i plourà? el camí de terra, tot entelat, se’ns queda les petjades. Un cel de plom encara ens amenaça. Se’ns fan lleugeres les cames. Les bicicletes amb un traç irregular simulen  vies. Se senten els lladrucs de gossos tancats diuen que volen sortir i sucar les peülles en els tolls, en el fang. Una gran cassola de llautó, abonyegada, bressola l’aigua. Un cargol s’ho mira i se’n torna a casa. Damunt el camí moll els tolls prenen formes de fràgils mapes. Una bromera insistent simula els cabells d’una àvia al llevar-se. Mou  formes espectrals, entre els arbres algú hi escriu històries de fantasmes. Uns arbres amb artrosi gronxen perles al palpís de les branques. Un canal acull l’aigua i la calma. En passar per sobre el pont ens ensenya les calces. El sol a mig sortir treu la baieta i eixuga el camí. Jaume Girona, 3 de març de 2014. ...

Allà ens han quedat trossos de vida passejant, esmorzant, fent tot de coses quotidianes. Allà ens hem instal.lat. Marxem i, alhora deixem penyora Seguim fent, rentem roba, llegim el diari, fem tot de coses quotidianes. Ens deixem en el viatge tot i que retornem.

L'eco retorna. les ones que saltàvem. les ones, les ones. Mires el sostre. Passeges per ombres. Teles d'aranya. Tanca els ulls. Viatjant sense bitllet. Ja em veus. Pedra molsa. Sota la sola els records. Sols i ombres. Saps on sóc? Acabes de llegir i tot comença. Darrera el full .

Deixo l'escalf dels llençols,  dels teus dits, de les teves cames,  dels llavis, dels teus ulls... Ho deixo tot quan de tu  sóc fugit, bandit.  Ho deixo i m'enyoro.  És immediat!  Però mentre marxo  un nou escalf torna a mi.  Mentre marxo  retorno al plaer  del bes i dels cossos  entortolligats, presoners de carícies i mossos  dolços.  Cossos coberts i humits de luxuria i tendresa: PLAER.  Quan deixo els llençols  torno a naufragar  dins l'oceà del teu cos  i tranquil.lament m'enfonso  i no pretenc surar...m'enfonso  i el teu cos em rep, m'acull i em devora.  Fins a demà, amor 

Suaus cauen els seus cabells, (com pluja, com teló de fons) i la roba que porta i els braços i les mans... Els dits: Blancs i negres. Escenari i espectadors. Barretes de fusta que provoquen la màgia dels sons. Suau el seu esguard còmplice quan amaga una nota perduda entre              bastidors. Suaus són els llavis que dibuixen un somriure I fluixet, a cau d’orella: “Ho has fet molt bé” Aplaudiments. Suau quan acarona buscant un petit teclat en uns petits cabells. Suaus notes, pessigolles a la pell.

La paret de la presó estava fosca, bruta,humida i plena d'esgarrapades Calç barrejada amb la sang i el verdet

Tinc un forat a la butxaca per on em cauen les paraules Cauen, es trenquen, es perden i callo. Foradada i tacada de tinta d’un avortament de paraules. I callo Tinc un forat al cap de les mateixes dimensions de la meva butxaca quan una imatge busca un signe tan sols trobo sopa sense lletres. Les paraules perdudes o amagades No volen sortir perquè saben que les utilitzaré en defensa pròpia.

T’acostes, m’olores, em toques, m’olores, finalment, em beses, em mossegues i te’n vas. Obro els ulls i sé que has estat tu; tinc els llavis molls i enyorats.