cosesquenoespodentocar

Fa massa temps que hauria d’haver-te escrit aquestes paraules. Excessiva és la vida que hem fet plegats, malgrat que eren moltes les veus que em deien que no em feies bé, que no em corresponies. Saps de què parlo, en aquesta relació jo hi he posat molt més interès que no pas tu; has estat egoista. Has viscut sense preocupar-te del mal que em feies. Sincerament, hi has pensat alguna vegada en nosaltres dos? No, mai em vas escoltar, malgrat que eren molts els moments que m’has vist patir. Per tu, sí, per tu. Però tot té un final i aquesta carta és el principi d’aquesta separació. Sento com es fan bocins, es trenquen milers de mots que parlaven de tu, amb tu. Jo ara estic ja massa lluny, he recorregut un camí que no té retorn. Faries molt malament de pensar que això que t’escric ara és passatger, que ho dic en calent i ja se’m passarà. No, et parlo des de la contundència d’una profunda reflexió. He pagat un alt preu habitant en el teu món. Sé del cert que de seguida trobaràs qui ...

HI VA  HAVER UNA FINCA QUE TENIA UN GREU PROBLEMA AMB LES FILTRACIONS D'AIGUA. SEMPRE QUE PLOVIA UNA MICA, EL TERRAT HI DEIXAVA PASSAR UN RAJOLINET QUE ARRIBAVA FINS A LES CUINES, SALES I MENJADORS DE LES VEÏNES DELS PISOS MÉS ALTS. L'AIGUA S'HI FEIA CAMÍ, COM LA VIDA, I MALGRAT LES CONSTANTS REPARACIONS I MANTENIMENTS, SEMPRE TROBAVA L'ESQUERDA PER ON FER LES INOPORTUNES I DESAGRADABLES VISITES. DIRÍEM QUE LA GOTA HAVIA ESDEVINGUT EXPERTA I INSISTENT, TANT O MÉS QUE LA FAMOSA GOTA MALAIA. ALLÀ, PER TAL D'ESTUDIAR L'HUMIT PROBLEMA S'HI VAN DESPLAÇAR TOTA MENA DE PROFESSIONALS, ARQUITECTES, APARELLADORES, ENGINYERES, MURPROTECS, BUSSEJADORS I, FINS I TOT, UN CAPELLÀ. UN CAPELLÀ? NO RES, L'AIGUA SEMPRE TROBAVA ALLÒ QUE LA PREPARADA HUMANITAT NO ACABAVA DE DESCOBRIR. PER ON S'ESCOLA, ON ESTÀ L'ESQUERDA? ES DEMANAVEN SENSE TREURE'N L'ENTRELLAT. I AIXÍ VA SER COM LA COMUNITAT, FASTIGUEJADA DEL PERMANENT JOC DEL GAT I LA RATA, VA ACORDA...

Arribarà el dia que ens fregarem els cossos com a gossos afamats. Arribarà el dia que algú pagarà aquesta llunyania, i ens besarem ardents, a mossos, fins a fer-nos mal. Les finestres es buidaran de mirades, als balcons, s’abandonaran les plantes (expertes en confinament) tothom baixarà les escales cridant, saltant de tres en tres, volant S’obriran portes i persianes, enfilarem avingudes, carrers i camins, tan sols per caminar-los, fins als extrems,                   fins a esgotar-nos. Correrem sense tocar parets, nedarem fins a la boia (i una mica més) Engegarem els pàl.lids motors freds I sense tocar frens, accelerarem. Farem sanefes al volant, per trigar més de l'habitual, sense cap destí en ment, com amnèsics, ens perdrem. I un cop esgotats,  eixugant la suor de la festa, planificarem un futur a foc lent. Olorant la terra, assaborint l’aire i mastegant la vida, len...