cosesquenoespodentocar

Després de llargues nits mirant la làmpada, resseguint mosquits, imaginant els colors que li podrien anar bé a la meva habitació em vaig decidir a fer el gran SALT. No sé ben bé ni l’any, ni el dia, ni l’hora, però sí que un matí vaig despertar amb un malestar profund. Em feia mal tot el cos. Tota la carcassa que m’encabia. Talment com un caramel de taronja dins un embolcall de menta. Puag! Detesto la menta. Aclarim-ho, em sentia dona i era dona, perduda en un laberint de pells, carn i ossos que no em pertanyia i del qual volia fugir. Ariadnaaaaaaaaaaa! De seguida em vaig posar a trobar la sortida. I no em vull allargar gaire perquè no és el tema. Vaig trobar la sortida. Sóc la Cristina, tinc uns bons pits, unes bones cuixes ben llises, depilades, fan goig. Un cervell que  sintonitza bé la meva freqüència i un cor que batega, ara sí, al meu ritme. Sí, encara tinc un assumpte pendent amb un nino que viu de lloguer al del pis de baix, però aquesta finca la vaig heret...