Després de llargues nits mirant la làmpada, resseguint mosquits, imaginant els colors que li podrien anar bé a la meva habitació em vaig decidir a fer el gran SALT.
No sé ben bé ni l’any, ni el dia, ni l’hora, però sí que un matí vaig despertar amb un malestar profund. Em feia mal tot el cos. Tota la carcassa que m’encabia. Talment com un caramel de taronja dins un embolcall de menta. Puag! Detesto la menta. Aclarim-ho, em sentia dona i era dona, perduda en un laberint de pells, carn i ossos que no em pertanyia i del qual volia fugir. Ariadnaaaaaaaaaaa!
De seguida em vaig posar a trobar la sortida. I no em vull allargar gaire perquè no és el tema. Vaig trobar la sortida.
Sóc la Cristina, tinc uns bons pits, unes bones cuixes ben llises, depilades, fan goig. Un cervell que
sintonitza bé la meva freqüència i un cor que batega, ara sí, al meu ritme. Sí, encara tinc un assumpte pendent amb un nino que viu de lloguer al del pis de baix, però aquesta finca la vaig heretar dels meus pares i un bon dia li cancel·laré el contracte; no es pensi pas que el tenia indefinit. No tinc pressa, ja que sé que ho faré. No en tinc de dubtes. Tot està molt clar. El que em preocupa de veritat i pateixo com una energúmena és sobre les passes de ball. I aquest sí que és el tema i m'hi escarrasso i no me’n surto.
Fa temps que faig balls de saló i vaig aprendre tots els moviments com a home, saber portar la parella, alçar el braç perquè hi passi per sota, donar l’empenta perquè marxi, fer un cop de canell perquè giri...Ara em costa Déu i ajuda deixar-me portar, coordinar-me i llençar el peu enrere quan ell fa el pas endavant. El Jordi em diu que no em deixo portar i té raó i li ho reconec i el torno a trepitjar i s’enfada i em deixo anar, però hi torno.
He de parlar amb el profe i fer-li saber la meva història i demanar-li que m’ajudi. És el gran repte que tinc pendent. M’amoïna, però de camins més entortolligats me n’he sortit. Oi?
Comentaris