cosesquenoespodentocar

Desitjava tornar-lo a veure.  La darrera vegada que es van trobar va obrir una porta que havia quedat ajustada, gairebé tancada. La seva veu, la seva història, la distància, els bons records llegits en una llibreta; de nou els riures sobre riures i els seus llavis tan llunyans van empènyer l’afany d’entrar a l’habitació dels jocs i jugar.  Dins un autobús mig buit de retorn va tornar a obrir aquella mena de diari i de cop un vent sorgit de la lectura va agitar els seus cabells. Tranquil.la, no passa res, ningú no ho ha  notat. Estàs en una illa de butaques, no hi ha cap persona ni en les tres fileres de davant ni en les de darrere. És així, ho has comprovat.  Tornes a llegir i ara la brisa marina et descorda un botó de la brusa. T'atures, serà una coincidència, havia de caure, estaria mig descosit? No saps de què es tracta però t’atrau descobrir-ho. Llegeixes i ara són tres els que han saltat per sobre del teu cap, un d’ells ha impactat sobre el teu lòbul dret. No ...