Desitjava tornar-lo a veure. La darrera vegada que es van trobar va obrir una porta que havia quedat ajustada, gairebé tancada. La seva veu, la seva història, la distància, els bons records llegits en una llibreta; de nou els riures sobre riures i els seus llavis tan llunyans van empènyer l’afany d’entrar a l’habitació dels jocs i jugar.
Dins un autobús mig buit de retorn va tornar a obrir aquella mena de diari i de cop un vent sorgit de la lectura va agitar els seus cabells. Tranquil.la, no passa res, ningú no ho ha notat. Estàs en una illa de butaques, no hi ha cap persona ni en les tres fileres de davant ni en les de darrere. És així, ho has comprovat.
Tornes a llegir i ara la brisa marina et descorda un botó de la brusa. T'atures, serà una coincidència, havia de caure, estaria mig descosit? No saps de què es tracta però t’atrau descobrir-ho. Llegeixes i ara són tres els que han saltat per sobre del teu cap, un d’ells ha impactat sobre el teu lòbul dret. No entens aquesta realitat dual i et fa pensar en el llibre de Cornelia Funke, El cor de tinta ( on els personatges sortien del llibre), però no vols tocar res per por a espatllar-la. Ho intentes de nou, fa olor a pinassa i ara notes com has perdut els dos ganxets dels teus sostenidors i aquests es precipiten lliures cap abaix. De nou el vent, ara boscà. Els cabells esbullats omplen tot l’espai del capçal del teu seient i comencen a ensenyorir-se del veí. Se t’obre una mica la boca de l'entremaliada tempesta que estàs provocant. Tot i ser valenta et sents una mica espantada, però alhora atreta, per la força màgica i magnètica del record llegit. Manes a Eol que pari però notes com es fa el desentès i decideixes passar pàgina i amansir-lo abans de sortir volant pel damunt del passadís de l’autocar de línia. Intel.ligentment arribes a una escena d’interior.
Preneu un cafè, et costa mirar-lo a la cara. Ell juga amb les paraules que més t'agraden i les pronuncia mentre et busca els ulls, però tu els fas voltar per tota l’estança per no coincidir. Hi retornes a ell però de seguida marxes quan veus que la seva mirada et despulla. Quan t'atrapa et vesteix de colors estiuencs i et fa veure que ets l’escollida, la guanyadora del concurs. Et lliuren el premi, és dolç i l’assaboreixes com un gelat però fa molta calor i et regalima i et taques els pantalons, la brusa descordada, les sabates, la llibreta, el terra i tot el seient. Decideixes canviar a la fila de darrere. Tothom té el cap cot, miren el mòbil o dormen. Ningú no s’adona que vas feta un poema.
Has tancat la llibreta però amb el cap recolzat a la finestra t’imagines el que podia haver passat després de dinar i ara, després de desar dins la bossa els rebels sostenidors fets un manyoc, aprofites l’avinentesa dels teus pits lliures per jugar amb els seus dits dins el teu cos. Et deixes fer, l’autobús és directe, com les seves intencions. No hi ha parades fins al final.
Amb tovallons humits esborres les empremtes del viatge. Amb molta traça transformes el teu voluminós mocador de coll en una mena de xal que agermanes amb el sinistre total de la brusa i baixes al carrer amb molta dignitat.
Ara que saps que tens un poder sobrenatural, ho tornaràs a provar però seleccionaràs la roba i les escenes; i sobretot faràs el possible per escriure nous passatges amb el teu ex.
Comentaris