cosesquenoespodentocar

 Mantenien un sepulcral silenci perquè ella, amb la cara totalment blanca, així ho havia decretat. Si es comunicaven ho havien  de fer  en llenguatge de signes o amb la gestualitat pròpia de l’ofici. Els moviments sobre el llit calien ser evitats o lentificats, com ho fa el camaleó davant una futura presa. Així és com estaven els mims dins la seva habitació d'hotel. Ell volia parlar, explicar-li amb tots els ets i uts i sense esporgar cap complement que en aquell moment, la desitjava. Però ella posant-li un dit en perpendicular sobre els seus tancats llavis li deia “Calla, ens poden sentir”    Aquesta vegada el mim estava rebel i gestualitzant li va fer saber de forma insistent i barrejant cares de pena i enuig que  creia que aquella nit a l’hotel, després de la brillant actuació que havien tingut, calia elevar-la a una de les millors fotent un clau. Ella es va mantenir impassible davant la reclamació i li fa fer un retorn amb cares de “ja hi som” combinade...