cosesquenoespodentocar

  Tenien un seriós problema. Aquest matí havien de fer una ruta de 8km pel parc i els havien dit que era necesssari que parlessin mentre caminaven. La nit anterior els havien explicat que hi havia una important colònia d'ossos que habitaven la zona i per evitar llur presència calia no deixar de parlar en tot el recorregut. Es veu que estava comprovat que la veu humana els foragitava.  Quina mala sort. Ahir a la nit mentre decidien els temes de conversa que tractarien en tot el recorregut o bé no es van posar d'acord o van recordar algun passatge desafortunat de la relació. El cas és que es van discutir, escridassar i van dormir separats. Potser es van retreure massa coses.  Avui no es parlen. Avui faran una ruta d'alt risc.

 El Ramon ha deixat avui el pis En el darrer revolt de la clau hi ha deixat el passat penjat i ara una agulla de fusta vella balla sola,  orfe,  en les cordes verdes de l'estenedor. En Ramón ha deixat caure les claus per una de les escletxes de l'embornal. Foc nou Les filles cridaran: No, papa! Què has fet papa? I ara què papa? En Ramon sap que es fa. Necessita saber que comença de nou,  En Ramon no les sent, no les veu perquè ara toca noves claus, noves olors a mobles nous.  Avui ja fa una rentadora i prova un nou suavitzant que li han deixat en un box d'amazon. En Ramon també ha canviat de perfum.  Les filles criden: No, papa! Què has fet papa? I ara què papa? En Ramon se les mira I els diu:  Vull aprendre a jugar a waterpolo a waterpolo a waterpolo, lo,lo,lo,lo,lo El Poblenou 29/05/24

  ( Després de sentir el teu bategar) Surt el tren del túnel Tinc el cor ràpid i fort Cursa ja acabada. Passa urgent un tren Els ulls de cel s'il.luminen Sona, bum, revetlla. Tu escoltes dins El cau fosc fimbreja llum Un tren es perd lluny. Brolla romaní  S'apropa el jardí del dia L'estació verda.

 Mai em vaig sentir a gust amb ell malgrat que teníem moltes coses en comú. Es podria dir que tot el que ens separava pesava molt més que allò que ens avenia.     He tingut temps de donar-li moltes voltes i he arribat a la conclusió que érem excessivament semblants i això era el que ens allunyava, ens distanciava un de l'altre. Fàstic de mimesi, tot semblava una burla. Sentia una brutal desafecció cap a la meva forma de ser i ell era com mirar-me contínuament en un mirall. És suportable veure't un cop al matí, quan obres l'armari i mires com et queda el que has decidit posar-te'n aquell dia. Amb ell era com tenir la porta oberta tot el dia.    Mai teníem discrepàncies i això, encara que sembli paradoxal em treia de polleguera. Jo anhelava la confrontació, el debat, la discussió i a ell tot li estava bé i com he dit, tot plegat fastiguejava.      Amb tota lògica havia d’arribar. Un dia em vaig començar a fixar en un veí del meu replà....