Mai em vaig sentir a gust amb ell malgrat que teníem moltes coses en comú. Es podria dir que tot el que ens separava pesava molt més que allò que ens avenia.
He tingut temps de donar-li moltes voltes i he arribat a la conclusió que érem excessivament semblants i això era el que ens allunyava, ens distanciava un de l'altre. Fàstic de mimesi, tot semblava una burla. Sentia una brutal desafecció cap a la meva forma de ser i ell era com mirar-me contínuament en un mirall. És suportable veure't un cop al matí, quan obres l'armari i mires com et queda el que has decidit posar-te'n aquell dia. Amb ell era com tenir la porta oberta tot el dia.
Mai teníem discrepàncies i això, encara que sembli paradoxal em treia de polleguera. Jo anhelava la confrontació, el debat, la discussió i a ell tot li estava bé i com he dit, tot plegat fastiguejava.
Amb tota lògica havia d’arribar. Un dia em vaig començar a fixar en un veí del meu replà. Era totalment diferent a mi i tan sols per això ja em sentia atret, fortament atret i, finalment, desesperadament atret. Aquesta atracció em va portar a comportar-me com un veritable foll. El seguia a tot arreu, obsessionat el controlava per l'espiell, intentava saber d'ell aplicant metafòricament i literal un got a tots els envans que compartia la seva vivenda amb la meva. I quin era l’informe que jo redactava de tot aquell seguiment?
Allà no es reconeixia rastre humà; cap so de passió; s'alimentaven amb un
excès de monosíl.labs que reconeixia propis de la meva relació i que interpretava com la manca d'il.lusió que es respirava a l’interior del seu habitacle. Jo traduïa aquests silencis com un convit a aprimar la distància que ens separava i no pensava perdre l'oportunitat de pescar seguint la dita que diu que on hi ha maror, peix en abundor. El majúscul problema que havia de salvar la meva tàctica era seccionar la malaltissa relació siamesa de cadascuna de les nostres parelles. Maleïda manca d’independència. Les nostres ombres semblaven uns convençuts constitucionalistes que no ens permetien fer res sense ells.
Un bon dia la sort em va ser aliada. Un desig des de la meva finestra va aconseguir que la seva parella ensopegués en creuar un carrer i es va fer el que imagino va ser un fort esquinç. Calculo pel cap baix un de grau tres que no li permetria baixar al carrer. Quan va obrir la porta i es trobava sol al replà esperant l’ascensor (ja he dit que el tenia summament controlat) vaig sortir, em vaig atansar a ell i sense dir-li res li vaig obrir la mà dreta i vaig dipositar la nota que feia temps havia escrit “TU I JO HEM D’ESTAR JUNTS” No vaig tenir temps ni de veure la seva reacció. Vaig girar cua i encara vaig ser a temps d’asseure’m al sofà i dissimular quan la meva parella va sortir d’una propiciatòria dutxa.
Després tot va fluir. El verí que vaig injectar en forma de tinta i paper va fer el seu efecte.
Van trencar als tres dies. Jo, per la meva part vaig afegir gotes de malícia i un matí sense cap preàmbul li vaig fer saber que no el suportava i vaig marxar amb una pressa sense maletes que no va deixar espai a respondre cap pregunta ni a deixar entre els llençols cap resposta. Vaig ser cruel? Sí.
Fa temps que anem plegats. El veïnat coneix el nostre relat i ens mira, potser ens assenyala, però nosaltres, ara sí, compartim i discutim la vida en un bonic lloc que anomenem casa.
Split, 3 de maig de 2024
Comentaris