cosesquenoespodentocar

Maleït sigui el moment que li vaig tocar l’esquena i li vaig dir : -Ostres, Daniel, què fas per aquí? Que havia vingut a viure al barri. Que per fi havia pogut retornar i que vivia en uns pisos nous que havien fet en els antics terrenys que ocupaven La Font del Vidre o Can Girona, ara no me’n recordo ben bé on m’havia dit; a Enna, ara Ramon Turró. Vaja que després de 20 anys tornava als carrers on havíem passat la infantesa. Que després de voltar en pisos de lloguer per Sants, Joanic i Sant Antoni, per fi ja era al Poble Nou i collons s’havia fotut en un pis de quatre habitacions i atenció, dos “quartos de bany”. Impossible en aquella època de casetes petites, te’n recordes? 20 0 25 metres quadrats a tot estirar; cuines de petroli i bany al safareig. Cansat de voltar i pagar quantitats desorbitades en autèntics antres, finalment, havia pogut fer un raconet per poder donar una entrada.  Tant la meva dona com jo estem molt contents. Ella és de Gràcia de tota la vida. Allà hi...

En Bautista era el nou cambrer del bar L’Aranya d’Alfons X (equis, com diuen els pelats del barri) El noi era el nou fitxatge que venia a substituir en Baldiri, ja que aquest havia tingut la brillant idea de plegar i fer-se artiller professional del magnífic exèrcit espanyol. Massa tele i còmics veia en Baldiri. Bé, doncs, ara qui ens havia de servir el cigaló de després de dinar seria en Bauti. Ja el teníem batejat. Pantaló negre, camisa blanca ben planxada i força simpatia, el noi tenia bones maneres. Sabia el seu ofici. No sé on havia après però feia uns combinats espectaculars. En això i en moltes altres coses aquest superava al nostre desertor. Canviar la fidel parròquia per coronels, capitans, comandants i sergents “txusquerus” ... ! Canviar cafès, copes de petroli, barreges, trifàsics...per cogombres metàl•lics, metxes i un bazooka, ai vés! La gent, després de plegar de la jornada laboral i abans de pujar a ca seva, feia la paradeta a la cantina. Asseguts en tambor...

Els agradava llançar pedres i trencar coses. Sabien combinar els dos esports. Petaven els vidres de les parades d’autobusos, d’algun aparador de roba de moda, dels fanals, de les finestres de l’escola i de l’institut. Fins i tot i amb una mica d’encert el vidre de les ulleres de cul d’ampolla del paio més imbècil, segons ells, de tot l’insti. En tenien la mà trencada, molt entrenament i força traça. Eren els “mendas” més canyeros del barri. Si més no, aquest era el comentari general pels passadissos de 2n d’E.S.O. - Què fort nen, l’altre nit el Jesuli, l’Agus i el Trompi es van carregar els vidres del xiringuito del cec. - Ara el tio tindrà aire acondicionat! Ja, ja - El mes passat van pelar un gat. Li van encertar de ple al cap. Són uns màquines. Tenen una punte. Flipes. El minino encara deu estar pensant : Otia, què passa! - Jua, jua! - Haurien de matar tots els gats, són una merda, els crides i passen de tu. En canvi, tronc, amb els gossos sí que et regales. El meu pit...

Feia bon dia i n’hi havia força gent. Tots estaven fent estiraments i el meu amic i jo també ens vam posar a escalfar. Un petit esprint, flexions de cames i peus, moviments de braços, etc. Instants després feien el tret de sortida. Tothom somreia i es desitjava sort. Encara que no ho semblava, ja que ningú es movia, la cursa havia començat. Als sis o set minuts travessàvem la línia de sortida i començàvem a fer alguna passa llarga. Fins a la confluència de Passeig de Gràcia amb Aragó no vam poder iniciar alguna cosa que s’hi assemblés a una cursa. A partir del carrer que espanta (massa carrils) a tots els berguedans, garrotxins, empordanesos, etc, es pot dir que vam iniciar la veritable prova. A bon pas giràrem Tarragona, férem la volta a la plaça Espanya i passàrem entre les dues torres venecianes. Ja en el passeig de l’Exposició li vaig dir al meu company que agafés el seu pas i que s’avancés ja que tirava molt més... cosa que em va agrair i ja ens veurem. No ens vam f...

La paret de la presó estava fosca, bruta,humida i plena d'esgarrapades Calç barrejada amb la sang i el verdet

Tinc un forat a la butxaca per on em cauen les paraules Cauen, es trenquen, es perden i callo. Foradada i tacada de tinta d’un avortament de paraules. I callo Tinc un forat al cap de les mateixes dimensions de la meva butxaca quan una imatge busca un signe tan sols trobo sopa sense lletres. Les paraules perdudes o amagades No volen sortir perquè saben que les utilitzaré en defensa pròpia.

T’acostes, m’olores, em toques, m’olores, finalment, em beses, em mossegues i te’n vas. Obro els ulls i sé que has estat tu; tinc els llavis molls i enyorats.