cosesquenoespodentocar

Aquest dimarts, pujant les escales de l'institut m'he enamorat. Hi havia un canvi de classe perquè era la franja de crèdits variables. Jo baixava a la biblioteca on em tocava comprensió de textos III; ella pujava a la classe de 2n. B, on feien ampliació de mates. A mitja escala ens hem trobat amb la mirada. M'he quedat encisat dels seus ulls. Sé que és diu Rosa, és de primer; i també tinc molt clar ( em sembla) que li he de fer saber el que em passa. Tant de bo em digui que sí.

El gos de la meva tieta Nuri s’hi ha negat a posar-se un vestit de llana escocesa. Li estaven emprovant a una botiga de Mister Guau, i a l’hora de cordar-li el primer botó li ha clavat queixalada al dependent. La meva cosina Marta m’ha dit que s’hi ha posat fet una fera, que bordava i ensenyava les dents com un llop salvatge. La Núria, sa mare, li ha donat una sotragada de corretja i mirant-lo, de fit a fit, li ha cantat les quaranta; que si aquell noi només li volia provar el vestit, que què s’havia pensat, que allò no eren formes de comportar-se i un llarg etcètera de retrets. Tots tres el miraven i, ell abaixava el cap mirant a terra i deixant de renegar.  Un cop el gos s'ha calmat, el noi de la botiga els ha ensenyat un nou model que havia arribat feia poc; m’ha dit la Marta que, sorprenentment, la seva mare l’hi ha posat sense cap problema, que en Rufo semblava un altre i que fins i tot diria que posava cara de satisfet, entaforat dins el nou vestit. L’hi ha comprat.  Quin ...

. El profe, després de sortir volant per la finestra i aterrar a l'edifici del costat, ens ha saludat des de la cornisa del terrat i, de seguida ha retornat. Com si res, ha seguit explicant l'ús incorrecte d'alguns pronoms febles. Ho he consultat amb alguns companys de classe i ells, com jo, pensem que està bé tenir aquests moments de distracció entre explicació i explicació. Altrament, les classes se'ns farien avorrides, feixugues i massa carregoses. Creiem que això de volar ho fa per nosaltres, perquè s'adona del cansament de l'aula i vol distreure'ns. Després ens costa una mica concentrar-nos, però s'agraeix el detall

Farta de tantes faltes d'ortografia i d'operacions errònies la pissarra, avui, ha dit prou. Mentre el Luís escrivia una frase del dictat on apareixia, segons ell, HOUS, MARXABEN, HAIR I DIGOUS la pissarra ha començat a remoure's, inflar-se i, mentre nosaltres ens preguntàvem què passava, ha explotat. Després del gran ensurt, alguns hem anat a consergeria a curar-nos ja que se'ns hi ha clavat trossos. A mi, gairebé em toca un a l'ull. La classe ha quedat plena de petits bocins verds i hem passat la resta de l'hora escombrant i netejant les taules. He sentit com el secretari, amb la porta entornada, li deia a la senyu que ja n'era la tercera que es feia miques en aquest curs. També li ha dit que a la tarda faria posar una altra i que la cuidessin ja que amb les retallades de pressupost no podien comprar-ne més.

Maleït sigui el moment que li vaig tocar l’esquena i li vaig dir : -Ostres, Daniel, què fas per aquí? Que havia vingut a viure al barri. Que per fi havia pogut retornar i que vivia en uns pisos nous que havien fet en els antics terrenys que ocupaven La Font del Vidre o Can Girona, ara no me’n recordo ben bé on m’havia dit; a Enna, ara Ramon Turró. Vaja que després de 20 anys tornava als carrers on havíem passat la infantesa. Que després de voltar en pisos de lloguer per Sants, Joanic i Sant Antoni, per fi ja era al Poble Nou i collons s’havia fotut en un pis de quatre habitacions i atenció, dos “quartos de bany”. Impossible en aquella època de casetes petites, te’n recordes? 20 0 25 metres quadrats a tot estirar; cuines de petroli i bany al safareig. Cansat de voltar i pagar quantitats desorbitades en autèntics antres, finalment, havia pogut fer un raconet per poder donar una entrada.  Tant la meva dona com jo estem molt contents. Ella és de Gràcia de tota la vida. Allà hi...

En Bautista era el nou cambrer del bar L’Aranya d’Alfons X (equis, com diuen els pelats del barri) El noi era el nou fitxatge que venia a substituir en Baldiri, ja que aquest havia tingut la brillant idea de plegar i fer-se artiller professional del magnífic exèrcit espanyol. Massa tele i còmics veia en Baldiri. Bé, doncs, ara qui ens havia de servir el cigaló de després de dinar seria en Bauti. Ja el teníem batejat. Pantaló negre, camisa blanca ben planxada i força simpatia, el noi tenia bones maneres. Sabia el seu ofici. No sé on havia après però feia uns combinats espectaculars. En això i en moltes altres coses aquest superava al nostre desertor. Canviar la fidel parròquia per coronels, capitans, comandants i sergents “txusquerus” ... ! Canviar cafès, copes de petroli, barreges, trifàsics...per cogombres metàl•lics, metxes i un bazooka, ai vés! La gent, després de plegar de la jornada laboral i abans de pujar a ca seva, feia la paradeta a la cantina. Asseguts en tambor...

Els agradava llançar pedres i trencar coses. Sabien combinar els dos esports. Petaven els vidres de les parades d’autobusos, d’algun aparador de roba de moda, dels fanals, de les finestres de l’escola i de l’institut. Fins i tot i amb una mica d’encert el vidre de les ulleres de cul d’ampolla del paio més imbècil, segons ells, de tot l’insti. En tenien la mà trencada, molt entrenament i força traça. Eren els “mendas” més canyeros del barri. Si més no, aquest era el comentari general pels passadissos de 2n d’E.S.O. - Què fort nen, l’altre nit el Jesuli, l’Agus i el Trompi es van carregar els vidres del xiringuito del cec. - Ara el tio tindrà aire acondicionat! Ja, ja - El mes passat van pelar un gat. Li van encertar de ple al cap. Són uns màquines. Tenen una punte. Flipes. El minino encara deu estar pensant : Otia, què passa! - Jua, jua! - Haurien de matar tots els gats, són una merda, els crides i passen de tu. En canvi, tronc, amb els gossos sí que et regales. El meu pit...