cosesquenoespodentocar

Polseguera: les ombres dels pollancres escombren els camins Dins el túnel el cel es perd i el sol es pon. Sota el pont l’ombra fa barraqueta i encén el foc. El fum dels focs i la boira del matí el poble es confon Camí del carrilet, ja no se’t veu, ja no se’t sent. T’han tret les vies i, ara, quan bufa el vent només ho sembla que véns. Ja no tens vies. Vius dins els marcs de les fotografies. Camí del carrilet, a banda i banda heures, molses i arrels viuen de rellogades. Les heures fan vestits de punt i de llana. Si les enamores estàs perdut. Uns quants pardals damunt els cables elèctrics fan notes musicals. Sobre la roca dels cims més alts Els arbres dibuixen crins de cavalls 18 fulles seques ben arrapades a les branques No volen creure que han mort.

L’aigua per la sèquia baixa esbojarrada els fangs s’han  begut les maragdes. Ha plogut i plourà? el camí de terra, tot entelat, se’ns queda les petjades. Un cel de plom encara ens amenaça. Se’ns fan lleugeres les cames. Les bicicletes amb un traç irregular simulen  vies. Se senten els lladrucs de gossos tancats diuen que volen sortir i sucar les peülles en els tolls, en el fang. Una gran cassola de llautó, abonyegada, bressola l’aigua. Un cargol s’ho mira i se’n torna a casa. Damunt el camí moll els tolls prenen formes de fràgils mapes. Una bromera insistent simula els cabells d’una àvia al llevar-se. Mou  formes espectrals, entre els arbres algú hi escriu històries de fantasmes. Uns arbres amb artrosi gronxen perles al palpís de les branques. Un canal acull l’aigua i la calma. En passar per sobre el pont ens ensenya les calces. El sol a mig sortir treu la baieta i eixuga el camí. Jaume Girona, 3 de març de 2014. ...

Allà ens han quedat trossos de vida passejant, esmorzant, fent tot de coses quotidianes. Allà ens hem instal.lat. Marxem i, alhora deixem penyora Seguim fent, rentem roba, llegim el diari, fem tot de coses quotidianes. Ens deixem en el viatge tot i que retornem.

Només obria els ulls es girava cap a ella i, si estava desperta, s’hi acostava i la besava. Un cop drets, mentre es preparaven l’esmorzar, la prenia per la cintura i li clavava un sonor petó a la galta. Si es trobaven al lavabo, de nou la besava. Abans d’acomiadar-se cada matí, un darrer petó de “ que tinguis un bon dia, amor”. Adéu, mua.  Un cop ell havia marxat, ella s’esborrava els petons amb aigua I sabó; així eliminava fins el darrer decimal de bes. Un cop neta i eixuta, obria el mòbil i, com cada dia, escrivia,  Ja ha marxat, vull fugir amb tu i, com cada matí li enviava tres línies d'emoticones amb besades.

L'eco retorna. les ones que saltàvem. les ones, les ones. Mires el sostre. Passeges per ombres. Teles d'aranya. Tanca els ulls. Viatjant sense bitllet. Ja em veus. Pedra molsa. Sota la sola els records. Sols i ombres. Saps on sóc? Acabes de llegir i tot comença. Darrera el full .

Deixo l'escalf dels llençols,  dels teus dits, de les teves cames,  dels llavis, dels teus ulls... Ho deixo tot quan de tu  sóc fugit, bandit.  Ho deixo i m'enyoro.  És immediat!  Però mentre marxo  un nou escalf torna a mi.  Mentre marxo  retorno al plaer  del bes i dels cossos  entortolligats, presoners de carícies i mossos  dolços.  Cossos coberts i humits de luxuria i tendresa: PLAER.  Quan deixo els llençols  torno a naufragar  dins l'oceà del teu cos  i tranquil.lament m'enfonso  i no pretenc surar...m'enfonso  i el teu cos em rep, m'acull i em devora.  Fins a demà, amor 

Suaus cauen els seus cabells, (com pluja, com teló de fons) i la roba que porta i els braços i les mans... Els dits: Blancs i negres. Escenari i espectadors. Barretes de fusta que provoquen la màgia dels sons. Suau el seu esguard còmplice quan amaga una nota perduda entre              bastidors. Suaus són els llavis que dibuixen un somriure I fluixet, a cau d’orella: “Ho has fet molt bé” Aplaudiments. Suau quan acarona buscant un petit teclat en uns petits cabells. Suaus notes, pessigolles a la pell.