cosesquenoespodentocar

Avui , el Sr. Manel que al juny va fer els 90, ha volgut felicitar el Nadal a familiars i amistats. Ha agafat el telèfon i, amb l’ajuda de la seva filla, han anat marcant els diferents dígits que de forma ordenada alfabèticament apareixen  en un llibre que les seves  netes li van regalar. Tant els números com els noms estan impresos en una exagerada mida i amb negreta, per ajudar-lo a veure’ls millor.   Amb algunes persones ha pogut parlar, fer uns riures i rememorar moments importants però d’altres no han respost. Ara acaba de penjar del darrer de la llista, en Zambrano. S’ha quedat moix, mirant el terra i a punt de posar-se a plorar.       -Papa, que t’ha dit? Què tens?  M’ha fet pena. Ja sabia que estava en una residència. No m’ha reconegut i, cridant, m’ha demanat  que li fes el gran favor de treure’l  de la presó africana on l’havien tancat. No he sabut què respondre i davant de la seva insistència l’he calmat dient-li que ara...

Quan he entrat a l’aula creia que hi eren. Error meu perquè m’he oblidat de passar la llista amb el mòbil.  He sentit la veu del delegat de la classe que m’ha dit que feia molt de fred i jo he tornat a recordar-los que el tema de les finestres obertes era innegociable. Les instruccions sobre la covid són ben clares. Crec que ha estat la Verònica qui m’ ha respost que ja ho sabien però tenien el dret a queixar-se. Li he retornat un somriure mig congelat i he afegit que  - la queixa és lliure,  però no tinc entès que escalfi gaire. He iniciat la classe i es pot dir que sota d’alguna manta hi havia vida que es removia i això em feia pensar que el que estava explicant era entès. Algunes muntanyes de franel·la ni s’immutaven i per això he demanat si calia tornar a explicar-ho. M’he passejat per la classe i he remenat les mantes dels llocs on jo creia que habitaven la Marta Viña, El Roger Flor, La Rita Mas i l’Antonio Lomas. Allà no hi havia ningú. Però i tot aquell munt de ro...